dimarts, 27 de desembre de 2011

"La Terra Porpra" de William Henry Hudson

The Purple Land (that England Lost) (1875) M'han tornat a venir ganes de viatjar. D'agafar un cavall —encara que no sàpiga anar-hi— i recórrer terres desconegudes i conèixer nous móns fins ara desconeguts. "La Terra Porpra" és una invitació a navegar sense brúixola per aquests espais desconeguts. Hudson fa un treball antropològic de la Banda Oriental, una investigació de camp de manera gairebé còmica i tràgica, sense voler-ho es veu immers en mil històries impactants, d'amor i de guerra. Té aspectes molt positius, com ara algunes belles descripcions i una capacitat per comunicar sentiments i sensacions molt bones. També té algun aspecte fosc, com ara la inversemblança o un discurs fàcil. Però per sobre de tot, em quedo amb una cosa: esdevé un assaig anticolonial, i dóna peu a l'emancipació dels pobles.

dilluns, 19 de desembre de 2011

Lluita gebrada

(sanglota un gest de promesa silent a la nit esberlada) //////// //////// //////// //////// En el blanc salvatge d'una glaçada d'hivern escampada pels camps fugida dels cels hi ressonen cants de placidesa rebel.

dimecres, 30 de novembre de 2011

Fang


fang


t’espero com mai
no estem segurs
de la lluna
que espurneja
penjolls madurs
de raïms d’or
t’espero per tot
de puntetes silent
sobre la teulada
et faig present
i esquivo el fum
que apareix d’esquitllada
t’adormo a l’horitzó
perfum de llum...
i al llit trepitjarem lluny
-a sotragades escric-
sota un cel ple
de fang d’amor
com si et dués al puny.

dijous, 24 de novembre de 2011

Un conte: l'abecedari




Temps era temps, en un poble no molt llunyà hi vivien un éssers molt especials. S’anomenaven lletres. Cada lletra tenia una feina molt concreta, de la qual eren especialistes. Per exemple, la O quan arribava la nit, s’enfilava cap al cel i allí es convertia en la lluna que il·luminava totes les cases i carrers. Era una lluna plena.
O la m, que es posava unes rodes a les seves potes i es convertia en un eficaç mitjà de transport per a les altres lletres. I quan s’unien diverses emmes i ennes es convertien en grans autobusos i trens.
El seu dia a dia era molt feliç. Però de cop i volta, van tenir una sotragada molt forta. Resulta que s’havia instal·lat al poble una lletra que no coneixien, que venia de fora.
Tenia un aspecte nou per a elles. I la miraven a despit, la consideraven estranya. La lletra de fora no sabia què fer i mai els dirigí la paraula, ni tan sols gosava mirar a la cara de les lletres. I quan es creuaven amb ella no l’entenien. La cosa, però, es va complicar. Perquè van anar arribant més lletres que mai no havien vist, que es dedicaven a fer les feines que les lletres d’aquí no volien fer com ser cambrer o paleta.
Un dia, totes les lletres originàries del poble, de la A fins a la Z, van reunir-se a l’Ajuntament (la a, la b, la c, la ç, d, e, f, g...)
Va sortir a parlar la lletra i.
Sempre prima, i amb un barret, va enfilar-se fins a la tribuna i els va dir: no podem permetre que vinguin més lletres que no siguin com nosaltres. Ens estan prenent les feines.
I va cridar la O: és veritat, ara quan a la nit faig de lluna plena, puja amb mi una mitja O, que no sé d’on és, i em fa la competència.
Un gran rebombori s’aixecava entre les lletres. Van sortir totes de l’Ajuntament en manifestació cridant: No volem més lletres de fora! No volem més lletres de fora! Totes en ordre i amb una pancarta a la mà, la A, la B, la C, la D, la E.... no volem més lletres de fora!
Les lletres que venien d’altres pobles, van estar durant un temps molt espantades... perquè només eren unes quantes de cada poble. No eren tot l’abecedari, i s’enyoraven molt dels seus països i de la resta de la família dels seus abecedaris. Es feien un fart de plorar.
Cada dia durant 3 mesos van manifestar-se. De la A fins a la Z, sempre en ordre, sortien al carrer i cridaven més i més fort.
Fins que un dia, quan es van aixecar, van veure com les lletres d’altres pobles s’havien reunit i es van acostar a la manifestació.
I els hi van donar una carta que deia:
“Hem après la vostra llengua. Moltes gràcies per ensenyar-nos-ho d’una manera tan original. A més hi heu participat totes! Cada dia, miràvem des de la finestra la manifestació i us veiem totes en ordre de la A a la Z... A partir d’aquí hem aconseguit encadenar les paraules de la vostra llengua, que és molt bonica. Ara bé, no entenem gaire bé perquè ens voleu fer fora”.

Dani Vilaseca

diumenge, 20 de novembre de 2011

Anna Karènina, de Tolstoi

Què cal dir d'un clàssic com aquest? Qui en pot dir alguna cosa més?
"Anna Karènina" és com una vida inclosa en una novel·la composada per tres novel·les. I tot barrejat, madurat per un llenguatge refinat, excels, sublim, carregat, realista... I així, a cada pàgina passada, penetres una mica més en una societat russa de primers del segle XX. Toltoi ho aconsegueix, va crear una novel·la de novel·les.
Tan sols la vertebració llarga de la trama, provoca una sensació feixuga però que s'esvaeix per art. Sí, per art literari.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

El dia de la Hispanitat

El dia de la
HISPANITAT
´´´´´´´´´´´´´´´´
´´´´´´´´´´´´´´
degota sang per tots els cantons
enterra una memòria desgraciada
honora temps de guerra
paraules d'opressió
—celebrem tots plegats un dia més
el dia de la
IMPUNITAT

crims
genocidis ] Honorem
                   la bandera
                   d'Espanya
                  que s'aguanta
                   d'una canya
                   si la canya cau...

dijous, 6 d’octubre de 2011

definició del mes d'octubre

Octubre és: 
La revolució... (1917)
La bondat dels camps indefensos
els boletaires que surten com bolets
els peregrins de l'estiu que fugen
la pluja que no cau ni caurà
la primera glaçada
la canalla que surt d'escola
el retorn a no estar quiet...
La revolució...

dimarts, 4 d’octubre de 2011

L'Alguer, el català com a record


L'Alguer és una ciutat que viu intensament al voltant del barri vell. Allà hi descansen totes les mirades del passat, amagades rere les torres de vigilància arran de costa. Enllà només s'hi veu mar. Més enllà, hi trobaríem els Països Catalans que encara aguanten... La catalanitat de l'Alguer reviscola entre el record i alguna reminiscència esporàdica: un grup de cant coral, un taxista i l'home de l'oficina de turisme. I la gent gran que no ha transmès cap a la descèncidència la llengua dels avantpassats.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Ambulància

Ambulància
que crides en tot moment
en carrers estrets i amples
i somiqueges
lentament.
T'han segrestat
per una gran pensada:
ves, no tenen més diners
—hom ho coneix com retallades
als CAPs i als hospitals.

De fet, són dos llocs que per ganes
pocs hi posaríem els peus,
ni tampoc les mans.
És d'agrair doncs, a la bancada,
que bondadosa sigui totalment
i impedeixi tenir turments:
millor fer un viatge d'anada
els polítics es pensen ai,
que som tots uns passerells. 

dimecres, 31 d’agost de 2011

desgràcia per a l'inuït

Entre els gels i la mar glaçada, un inuït que camina
duu una pell forana que li tapa els camals,
a la llunyania una casa iglú ben reeixida
la dona, la filla... ja li vénen tots els mals.

Voldria veure pingüins a la deriva
potser óssos polars en files emigrant
que s'esberlessin les glaceres de per vida
vol menjar, i avui la pesca ha estat errant.

Que plourà


 A................................................B
Que plourà!..................................i?
Que plourà!..................................i?
I quedarem xops..........................m'agrada
com uns ànecs.............................ben vius
vinga, corre!................................si home!
Jo no t'esperaré, eh!....................vés-te'n!
Espavila't,....................................ets un plom
que plourà!..................................i?
No veus els núvols?.....................són bonics!
vinga, .........................................això mateix, vinga!
una mica de gràcia.......................la teva
que sembles una tortuga...............massa poruga!

dimecres, 15 de juny de 2011

Hi ha nits en què parlaria de prop

Hi ha nits en què el parlaria de prop.
Tants matins en què et pregaria de nou.

En tots ells, ínfims espais del cos
rememoren els espais del teu.

I així juga l'enyor dins les entranyes,
perseguint obliqües sensacions contradictòries
de no tenir-te.

Hi ha nits en què et parlaria de prop.
A cau d'orella amb el llum tènue de l'habitació.

Tants matins en què et pregaria de nou,
en nom d'un fidel a la recerca d'un àngel,
orfe d'una vetlla rebel.

dimarts, 7 de juny de 2011

clau de sol


cada lletra
esdevé clau de sol
per convertir-te
en una modesta simfonia.

dimarts, 31 de maig de 2011

Definició de poesia


Poesia és un blau cel d’estiu
i la teva mirada.
El timbre inesperat de la bicicleta
quan irromp el rostre veloç,
el gest que s’amaga sota la mà
i el brunzit dels arbres.
Poesia és un tot i un res,
un clar instant de la vida
un fosc plor de la vida
i amb tot això, s’adormen
paraules innocents
mots irreverents
cants complexos.
Poesia és una galleda de coure
que s’enfonsa al pou
i sobresurt mig plena,
un desig que mai reconforta,
com un viatge inacabat,
de grans aventures.
Poesia és el destí de qui somia.

Dani Vilaseca

Imatge


música que sona al terrat
l’oreneta s’acosta i refila
el cel menys blau i l’amiga
s’enfila a la lluna com un gat

dilluns, 9 de maig de 2011

Pirotècnia



t’enredo a la xarxa fabricada de somnis
i compartim d’una revolada un instant
fins que retornis a l’aigua allunyada
d’un pescador de cap poc clar:
i tot em semblarà un esclat de pernils
de pensaments. S’elaboren a mà.
Endebades, tallarem finetes porcions com fils
i et resseguiré els llavis amb la cansalada,
com una mòmia plena d’espurnes salades
i et menjaré
amb pa amb tomàquet.

dimecres, 4 de maig de 2011

El Diable als turons

Amb El diable als turons acabo la meva particular trilogia lectora de Cesare Pavese, de nou amb la recreació perfecte d'un joc d'amistats, de recels, de conflictes, de desitjos intrigants, d'amor que es passigollegen a cada pàgina del llibre. Era la manera de narrar de Pavese, tan intensa, tan versemblant.

divendres, 22 d’abril de 2011

Entre dones soles de Cesare Pavese

Segueixo obstinat en conèixer en profunditat la producció de Cesare Pavese (1908-1950). Ara amb la lectura d'Entre dones soles, escrita només un any abans que se suïcidés, he esgarrapat una part de la concepció de la vida, de la misèria de la solitud que li corrompia l'ànima.

dimecres, 20 d’abril de 2011

política i família

Què passa quan algú de la teva família, ben proper, anuncia que es presenta en una candidatura polítca, per la qual haguessis desitjat la desaparició de sobre la capa de la terra? Primer de tot, se't trenca el cor. En dues meitats ben diferenciades, perquè per una banda el sentiment d'unió de sang persisteix, però per l'altre creus que ja mai més res serà igual. Segon, disccuteixes profundament amb el teu interior més actiu, aquell sector rebel del cos que se sent comunista, antifeixista, recalcitrantment d'esquerres. Demana línia dura, ni un pas enrere. Marca l'estratègia que ha de seguir el cos, ni més ni menys. Però l'aparell que ha de dur a terme aquestes accions, s'estova, s'arronsa de mala manera, com si les doctrines que tan coneix no servissin per a res. Tercer, s'esgrimeix entre les neurones quines són les prioritats de la vida, sí els ideals o les persones o si tot plegat va junt en el mateix sac. Finalment, penso en situacions molt més dramàtiques com les divisions familiars durant la Guerra Civil espanyola, i crec que encara estem lluny d'això... espero.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Torí

La Gínia de Cesare Pavese m'ha fet recórrer tot allò que no vaig veure de Torí. He passejat pels turons, mentre elles es divertien ballant. He caminat per sota les voltes de la ciutat, i fins i tot, he entrat en els cafès cercant pintors. Ara veig clar que em vaig equivocar d'època per visitar Torí. En comptes d'anar-hi a l'hivern gèlid, calia descobrir-la en un "Bell Estiu".

diumenge, 27 de març de 2011

dilluns, 14 de març de 2011

jo dava o di

jo dava o di               -sí
un crit                    -no
llarg, net, sec, greu, teu -pot ser
poc fi                     -prou
per fi                     -gota de vi
per a tu                   -un crit
foc roig, cor mut          -de fit a fit
tu roc, corc               -pas de poll
et vull                    -poc fi
em vols?                   [petó]
                           -per fi
per a tu

diumenge, 13 de març de 2011

som allò que llegim

[...]Tanmateix a pesar de l'absurd que promou
la lletjor i la maldat el sol daura aquest jorn
que despunta feliç de ser vers rere el mar
Som allò que llegim i tenim el que dam
La llavor d'un oblit el fulgor d'una espelma

Ponç Pons, Nura (2006)

diumenge, 20 de febrer de 2011

passat-present-futur

"L'argument és que si el passat té un efecte insegur en el present, no hi ha cap necessitat de viure en el passat. I si el present té poc efecte en el futur no cal jutjar les accions presents per les conseqüències. Més aviat, cada acte és una illa en el temps, i ha de ser jutjat separadament. [...] És un món d'impulsos. És un món de sinceritat. És un món en el qual cada paraula parla només d'aquell moment, cada mirada té un sol significat, cada contacte no té ni passat ni futur, cada besada és una besada d'immaediatesa."

Fragment d'Els somnis d'Einstein, d'Alan Lightman

dimecres, 16 de febrer de 2011

Fragància

Ahir, sense voler, vaig sortir d'una sala de la feina i de cop i volta, em vaig trobar de cara a una altra persona. Em vaig espantar. En un acte reflex, la mà esquerra va agafar la bufanda que duia i la va portar cap a la boca, per tapar-la. I en aquell instant, el nas va respirar profundament l'essència de la bufanda. La teva fragània em va recórrer tot el cos.

divendres, 11 de febrer de 2011

Chanson (Jacques Prévert)



Quel jour sommes-nous
Nous sommes tous les jours
Mon amie
Nous sommes toute la vie
Mon amour
Nous nous aimons et nous vivons
Nous vivons et nous nous aimons
Et nous ne savons pas ce que c'est que la vie
Et nous ne savons pas ce que c'est que le jour
Et nous ne savons pas ce que c'est que l'amour

Traducció
Quin dia som
Nosaltres som tots els dies
Amiga meva
Nosaltres som tota la vida
Amor meu
Ens estimem i vivim
vivim i ens estimem
I nosaltres no sabem pas què és la vida
I nosaltres no sabem pas què és el dia
I nosaltres no sabem pas que és l'amor.

dimarts, 1 de febrer de 2011

El poble més bell

Després de molts anys caminant, ell va arribar-hi. Ni s'ho creia. Amics i comanys li havien dit que era gairebé impossible, que algú entrés al poble de Mabaca. Estava situat a una altitud funesta, envoltada de grans muntanyes, dominada per un déu que declarava la guerra a tot aquell que s'hi volgués acostar. Però la tossuderia del noi obrí les portes a un romanç gairebé bíblic amb el seu nou lloc per habitar. Tants anys de recerca havien donat el seu fruit.
Per celebrar la troballa, cada dia, recorria tots els carrers (30 per ser més concrets) i totes les places (5). Li agradava fer uns passos lleugers, com si fossin saltirons pels terres fins i les voreres lluents. Tan sols amb una setmana trepitjant Mabaca, s'adonà que havia trobat el lloc ideal per viure la resta de la seva vida, encara incerta, plena d'incògnites. Llogà una casa àmplia, on el sol hi tocava tot el dia. Des d'allí, volia deixar petjada, començar una nova trajectòria vital. 
Però, de cop i volta, li vingué un mal presagi al cap. Com ell, altres valents, havien gosat arriscar-se per arribar al poble més bell de tots. S'entristí en pensar que l'idil·li que vivia era fonedís, ple de forats, que no duria enlloc. Llavors, tingué la temptació de marxar. Agafà els trapaus i cap amunt, camins cap al nord. Passà per grans arbres, alts, negres, lleugers, que es movien amb el xiulet del vent. S'atansà dalt del turó i mirà enrere, al poble que l'hi havia esquinçat els sentiments. Mai l'havia vist des d'aquella perspectiva. Era rodó, verdós a l'entorn, marronós com més cap al centre de la vila, on la plaça central era ben negra. Els colors eren frenètics, punyents... però allò que el colpí més fou la mirada del poble, desitjós d'amor, incrèdul per la seva fugida. Notà l'alè perseverant que irradiava. Com si una veu desconeguda li xiuxieugés que tornés, que l'idil·li arribaria a bon port, encara que els altres valents, es convertissin en espietes, en gelosos confidents. 

dijous, 13 de gener de 2011

Necessito una pluja forta

Necessito una pluja forta
llargues hores de precipitacions incansables
bassals i més bassals
pels carrers de viles i ciutats
on peus incansats hi esclafaran les soles
i esquitxaran els voltants.
Que el cel amenaci i actuï
que negres auguris abracin les muntanyes més altes
i reviscolin per les valls llamps i trons,
seran tempestes benaurades
senyals del nou demà
i a cada gota
un regal que ens sorprendrà.