Groc Intermitent

The Purple Land (that England Lost) (1875) M'han tornat a venir ganes de viatjar. D'agafar un cavall —encara que no sàpiga anar-hi— i recórrer terres desconegudes i conèixer nous móns fins ara desconeguts. "La Terra Porpra" és una invitació a navegar sense brúixola per aquests espais desconeguts. Hudson fa un treball antropològic de la Banda Oriental, una investigació de camp de manera gairebé còmica i tràgica, sense voler-ho es veu immers en mil històries impactants, d'amor i de guerra. Té aspectes molt positius, com ara algunes belles descripcions i una capacitat per comunicar sentiments i sensacions molt bones. També té algun aspecte fosc, com ara la inversemblança o un discurs fàcil. Però per sobre de tot, em quedo amb una cosa: esdevé un assaig anticolonial, i dóna peu a l'emancipació dels pobles.

(sanglota un gest de promesa silent a la nit esberlada) //////// //////// //////// //////// En el blanc salvatge d'una glaçada d'hivern escampada pels camps fugida dels cels hi ressonen cants de placidesa rebel.

Entrevista que he fet a la coordinadora del PSC al Ripollès

Entrevista a Dani Planas by LaVeu

fang t’espero com mai no estem segurs de la lluna que espurneja penjolls madurs de raïms d’or t’espero per tot de puntetes silent sobre la teulada et faig present i esquivo el fum que apareix d’esquitllada t’adormo a l’horitzó perfum de llum... i al llit trepitjarem lluny -a sotragades escric- sota un cel ple de fang d’amor com si et dués al puny.

Temps era temps, en un poble no molt llunyà hi vivien un éssers molt especials. S’anomenaven lletres. Cada lletra tenia una feina molt concreta, de la qual eren especialistes. Per exemple, la O quan arribava la nit, s’enfilava cap al cel i allí es convertia en la lluna que il·luminava totes les cases i carrers. Era una lluna plena. O la m, que es posava unes rodes a les seves potes i es convertia en un eficaç mitjà de transport per a les altres lletres. I quan s’unien diverses emmes i ennes es convertien en grans autobusos i trens. El seu dia a dia era molt feliç. Però de cop i volta, van tenir una sotragada molt forta. Resulta que s’havia instal·lat al poble una lletra que no coneixien, que venia de fora. Tenia un aspecte nou per a elles. I la miraven a despit, la consideraven estranya. La lletra de fora no sabia què fer i mai els dirigí la paraula, ni tan sols gosava mirar a la cara de les lletres. I quan es creuaven amb ella no l’entenien. La cosa, però, es va complicar. Perquè

Què cal dir d'un clàssic com aquest? Qui en pot dir alguna cosa més? "Anna Karènina" és com una vida inclosa en una novel·la composada per tres novel·les. I tot barrejat, madurat per un llenguatge refinat, excels, sublim, carregat, realista... I així, a cada pàgina passada, penetres una mica més en una societat russa de primers del segle XX. Toltoi ho aconsegueix, va crear una novel·la de novel·les. Tan sols la vertebració llarga de la trama, provoca una sensació feixuga però que s'esvaeix per art. Sí, per art literari.

El dia de la HISPANITAT ´´´´´´´´´´´´´´´´ ´´´´´´´´´´´´´´ degota sang per tots els cantons enterra una memòria desgraciada honora temps de guerra paraules d'opressió —celebrem tots plegats un dia més el dia de la IMPUNITAT crims genocidis ] Honorem                    la bandera                    d'Espanya                   que s'aguanta                    d'una canya                    si la canya cau...

Octubre és:  La revolució... (1917) La bondat dels camps indefensos els boletaires que surten com bolets els peregrins de l'estiu que fugen la pluja que no cau ni caurà la primera glaçada la canalla que surt d'escola el retorn a no estar quiet... La revolució...

L'Alguer és una ciutat que viu intensament al voltant del barri vell. Allà hi descansen totes les mirades del passat, amagades rere les torres de vigilància arran de costa. Enllà només s'hi veu mar. Més enllà, hi trobaríem els Països Catalans que encara aguanten... La catalanitat de l'Alguer reviscola entre el record i alguna reminiscència esporàdica: un grup de cant coral, un taxista i l'home de l'oficina de turisme. I la gent gran que no ha transmès cap a la descèncidència la llengua dels avantpassats.

Ambulància que crides en tot moment en carrers estrets i amples i somiqueges lentament. T'han segrestat per una gran pensada: ves, no tenen més diners —hom ho coneix com retallades als CAPs i als hospitals. De fet, són dos llocs que per ganes pocs hi posaríem els peus, ni tampoc les mans. És d'agrair doncs, a la bancada, que bondadosa sigui totalment i impedeixi tenir turments: millor fer un viatge d'anada els polítics es pensen ai, que som tots uns passerells. 

Entre els gels i la mar glaçada, un inuït que camina duu una pell forana que li tapa els camals, a la llunyania una casa iglú ben reeixida la dona, la filla... ja li vénen tots els mals. Voldria veure pingüins a la deriva potser óssos polars en files emigrant que s'esberlessin les glaceres de per vida vol menjar, i avui la pesca ha estat errant.

 A................................................B Que plourà!..................................i? Que plourà!..................................i? I quedarem xops..........................m'agrada com uns ànecs.............................ben vius vinga, corre!................................si home! Jo no t'esperaré, eh!....................vés-te'n! Espavila't,....................................ets un plom que plourà!..................................i? No veus els núvols?.....................són bonics! vinga, .........................................això mateix, vinga! una mica de gràcia.......................la teva que sembles una tortuga...............massa poruga!

Hi ha nits en què el parlaria de prop. Tants matins en què et pregaria de nou. En tots ells, ínfims espais del cos rememoren els espais del teu. I així juga l'enyor dins les entranyes, perseguint obliqües sensacions contradictòries de no tenir-te. Hi ha nits en què et parlaria de prop. A cau d'orella amb el llum tènue de l'habitació. Tants matins en què et pregaria de nou, en nom d'un fidel a la recerca d'un àngel, orfe d'una vetlla rebel.

cada lletra esdevé clau de sol per convertir-te en una modesta simfonia.

Poesia és un blau cel d’estiu i la teva mirada. El timbre inesperat de la bicicleta quan irromp el rostre veloç, el gest que s’amaga sota la mà i el brunzit dels arbres. Poesia és un tot i un res, un clar instant de la vida un fosc plor de la vida i amb tot això, s’adormen paraules innocents mots irreverents cants complexos. Poesia és una galleda de coure que s’enfonsa al pou i sobresurt mig plena, un desig que mai reconforta, com un viatge inacabat, de grans aventures. Poesia és el destí de qui somia. Dani Vilaseca

música que sona al terrat l’oreneta s’acosta i refila el cel menys blau i l’amiga s’enfila a la lluna com un gat

t’enredo a la xarxa fabricada de somnis i compartim d’una revolada un instant fins que retornis a l’aigua allunyada d’un pescador de cap poc clar: i tot em semblarà un esclat de pernils de pensaments. S’elaboren a mà. Endebades, tallarem finetes porcions com fils i et resseguiré els llavis amb la cansalada, com una mòmia plena d’espurnes salades i et menjaré amb pa amb tomàquet.

Amb El diable als turons acabo la meva particular trilogia lectora de Cesare Pavese, de nou amb la recreació perfecte d'un joc d'amistats, de recels, de conflictes, de desitjos intrigants, d'amor que es passigollegen a cada pàgina del llibre. Era la manera de narrar de Pavese, tan intensa, tan versemblant.

Segueixo obstinat en conèixer en profunditat la producció de Cesare Pavese (1908-1950). Ara amb la lectura d' Entre dones soles , escrita només un any abans que se suïcidés, he esgarrapat una part de la concepció de la vida, de la misèria de la solitud que li corrompia l'ànima.

Què passa quan algú de la teva família, ben proper, anuncia que es presenta en una candidatura polítca, per la qual haguessis desitjat la desaparició de sobre la capa de la terra? Primer de tot, se't trenca el cor. En dues meitats ben diferenciades, perquè per una banda el sentiment d'unió de sang persisteix, però per l'altre creus que ja mai més res serà igual. Segon, disccuteixes profundament amb el teu interior més actiu, aquell sector rebel del cos que se sent comunista, antifeixista, recalcitrantment d'esquerres. Demana línia dura, ni un pas enrere. Marca l'estratègia que ha de seguir el cos, ni més ni menys. Però l'aparell que ha de dur a terme aquestes accions, s'estova, s'arronsa de mala manera, com si les doctrines que tan coneix no servissin per a res. Tercer, s'esgrimeix entre les neurones quines són les prioritats de la vida, sí els ideals o les persones o si tot plegat va junt en el mateix sac. Finalment, penso en situacions molt més dra

La Gínia de Cesare Pavese m'ha fet recórrer tot allò que no vaig veure de Torí. He passejat pels turons, mentre elles es divertien ballant. He caminat per sota les voltes de la ciutat, i fins i tot, he entrat en els cafès cercant pintors. Ara veig clar que em vaig equivocar d'època per visitar Torí. En comptes d'anar-hi a l'hivern gèlid, calia descobrir-la en un "Bell Estiu" .

Un pardal per dalt d'una duna piu piu 

jo dava o di               -sí un crit                    -no llarg, net, sec, greu, teu -pot ser poc fi                     -prou per fi                     -gota de vi per a tu                   -un crit foc roig, cor mut          -de fit a fit tu roc, corc               -pas de poll et vull                    -poc fi em vols?                   [petó]                            -per fi per a tu

[...]Tanmateix a pesar de l'absurd que promou la lletjor i la maldat el sol daura aquest jorn que despunta feliç de ser vers rere el mar Som allò que llegim i tenim el que dam La llavor d'un oblit el fulgor d'una espelma Ponç Pons, Nura (2006)

"L'argument és que si el passat té un efecte insegur en el present, no hi ha cap necessitat de viure en el passat. I si el present té poc efecte en el futur no cal jutjar les accions presents per les conseqüències. Més aviat, cada acte és una illa en el temps, i ha de ser jutjat separadament. [...] És un món d'impulsos. És un món de sinceritat. És un món en el qual cada paraula parla només d'aquell moment, cada mirada té un sol significat, cada contacte no té ni passat ni futur, cada besada és una besada d'immaediatesa." Fragment d'Els somnis d'Einstein, d'Alan Lightman

Ahir, sense voler, vaig sortir d'una sala de la feina i de cop i volta, em vaig trobar de cara a una altra persona. Em vaig espantar. En un acte reflex, la mà esquerra va agafar la bufanda que duia i la va portar cap a la boca, per tapar-la. I en aquell instant, el nas va respirar profundament l'essència de la bufanda. La teva fragània em va recórrer tot el cos.

Quel jour sommes-nous Nous sommes tous les jours Mon amie Nous sommes toute la vie Mon amour Nous nous aimons et nous vivons Nous vivons et nous nous aimons Et nous ne savons pas ce que c'est que la vie Et nous ne savons pas ce que c'est que le jour Et nous ne savons pas ce que c'est que l'amour Traducció Quin dia som Nosaltres som tots els dies Amiga meva Nosaltres som tota la vida Amor meu Ens estimem i vivim vivim i ens estimem I nosaltres no sabem pas què és la vida I nosaltres no sabem pas què és el dia I nosaltres no sabem pas que és l'amor.

Després de molts anys caminant, ell va arribar-hi. Ni s'ho creia. Amics i comanys li havien dit que era gairebé impossible, que algú entrés al poble de Mabaca. Estava situat a una altitud funesta, envoltada de grans muntanyes, dominada per un déu que declarava la guerra a tot aquell que s'hi volgués acostar. Però la tossuderia del noi obrí les portes a un romanç gairebé bíblic amb el seu nou lloc per habitar. Tants anys de recerca havien donat el seu fruit. Per celebrar la troballa, cada dia, recorria tots els carrers (30 per ser més concrets) i totes les places (5). Li agradava fer uns passos lleugers, com si fossin saltirons pels terres fins i les voreres lluents. Tan sols amb una setmana trepitjant Mabaca, s'adonà que havia trobat el lloc ideal per viure la resta de la seva vida, encara incerta, plena d'incògnites. Llogà una casa àmplia, on el sol hi tocava tot el dia. Des d'allí, volia deixar petjada, començar una nova trajectòria vital.  Però, de cop i volta, l

Necessito una pluja forta llargues hores de precipitacions incansables bassals i més bassals pels carrers de viles i ciutats on peus incansats hi esclafaran les soles i esquitxaran els voltants. Que el cel amenaci i actuï que negres auguris abracin les muntanyes més altes i reviscolin per les valls llamps i trons, seran tempestes benaurades senyals del nou demà i a cada gota un regal que ens sorprendrà.