Groc Intermitent

This is England (Anglaterra, 2006)

2012-02-17T09:29:00.001+01:00

Si algú vol treballar temes com el racisme, el comportament dels adolescents, les inquietuds juvenils o la violència a classe... Aquesta pel·lícula és ideal. Jo ho estic provant amb un grup d'alumnes i, de moment, la cosa funciona. Malgrat el seu context històric molt específic (Anglaterra, 1983), centrada en la dura política neoliberal de Margaret Thatcher i de la guerra colonial de les Malvines, la història podria convertir-se en actual als nostres dies aquí, als Països Catalans.
Alts índexs d'atur, barris marginals i immigració com a teló de fons. Amb tot això Shaun, un noi de 12 anys amb el pare mort a les Malvines, entra en un espiral complex. Cau en un grupúscle d'skins racistes, despenjats dels altres skins, que el seduiran amb les proclames populistes i amb el seu líder, en Combo, Shaun viurà des de l'amor fraternal a l'odi prodund.
Un film autobiogràfic (del director Shane Meadows), amb una bellesa visual poc comuna, un tractament de la imatge semblant a un documental i un guió ben trobat.

A la reforma laboral

2012-02-12T17:50:00.000+01:00

—Jau!

—Jauaquí!

Sen’adona el gos que l’amo el vol assegut: "seuré..."

—Vine!

—Vineaquí!

Sen’adona el gos que l’amo el vol als seus peus: "hi aniré..."

—Dorm!

—Vadorm!

Sen’adona el gos que l’amo el vol adormit: "somiaré..."

isomiaré que no hi vaig...

isomiaré que no m’assec...

isomiaré que algun dia deixaré de somiar!

Madame Bovary

2012-02-07T09:23:00.001+01:00

La lectura de Madame Bovary et transporta en el realisme del segle XIX, capaç d'avorrir-te en certes fases de la novel·la i capaç de meravellar-te per unes narracions ecxel·lents. I aquesta dualitat formal, va en paral·lel a un viatge especialment temptador de la protagonista: un viatge cap a una vida més feliç, allunyada d'una realitat que segueix mediocre i sense cap al·licient per a la senyora de Charles Bovary.
Emma és una dona que va créixer en un entorn estricte i rural, que es desviu per obrir la porta d'una gran ciutat, amb un amant encisador, on les arts discorrin per les seves trajectòries, esdevenir uns grans bohemis absents de la vida real, aquella que precisament duu el seu marit, un metge de bona pasta, que no s'adonarà fins al final, de la seva irrellevància vital.
Amb tot, la novel·la està banyada pel retrat costumista de les vicissituds de la societat de l'època, i reflecteix les relacions personals prou complexes. Des de la burgesia i la classe política, benestant i despòtica, fins a les classes pageses i populars, que vieun en unes condicions pèssimes.

2012-01-25T09:04:00.000+01:00

Les enjugassades ullades de sol
que vénen de llevant
han reviscolat pels volts
del campanar i se'n van
interroguen bells camps
tutegen llençols i
il·luminen els viaranys.

Entrevista a Txarango

2012-01-18T14:52:00.001+01:00

ballarina de l'amor

2012-01-18T08:50:00.000+01:00

Oli sobre tela, gener 2012

Torres del Paine

2012-01-12T15:24:00.001+01:00

La bellesa de Torres
m'ha ofegat en la pena....
i de l'ensurt
n'he forjat un crit
d'enyorança...

"Según informes preliminares de Conaf las hectáreas quemadas por el fuego alcanzan a 13.880, lo que corresponde al 7% del parque. Los sectores más complicados son Laguna Azul, Laguna Cebolla y Cascada Paine, en los cuales aún se están realizando trabajos de contención del fuego.

Cabe destacar que el principal atractivo de Torres del Paine, el conjunto de tres montañas con nieves eternas, sumando a sus circuitos y el recorrido W, no fueron afectados por el incendio, ya que se encuentran en otras zonas del parque, el cual en total cuenta con una extensión de más de 180.000 hectáreas".

"Un món feliç" d''Aldous Huxley (1932)

2012-01-07T14:10:00.001+01:00

Vosaltres penseu que el món va pel mal camí? Que la civilització quedarà esclafada per una degradació que patim? "Un món Feliç" no és ni més ni menys que una radiografia del que la febre per al consum i el capitalisme suposa a la nostra societat. La novel·la utòpica relata l'inici d'un món dominat per les estructures racionals sobre la biotecnologia, la teràpia del son, la reproducció assistida, divisió per castes i l'expansió i legalització d'una droga... i el resultat de tot plegat és la societat perfecte, no hi ha tristeses, ni grans emocions, ni frustracions, cadascú fa la feina que li correspon per la seva casta, no hi ha família, tots els nens i nenes neixen de provetes i s'instrueixen perquè els seus sentiments d'adults siguin uns molt concrets i que la societat espera.La ficció pren com a partida l'any 0, l'any de Ford (sí, del naixement del fordisme, del treball en cadena de muntantge, la màxima expressió del capitalisme), des de llavors, els científics han sacrificat la literatura, les arts, la pròpia ciència per treballar per una societat controlada al cent per cent. Però aquesta privació de la llibertat, grinyola en alguns dels éssers més intel·ligents de la societat fordiana: Bernanrd Marx i Lenina Crowne (sí, non és casual la referència a Marx i Lenin com a dissidents d'aquesta societat capitalista)viuran angoixes impròpies de la perfecció fordista, fins i tot una visita a una reserva de salvatges (humans no inclosos al sistema, per cert, també degredats en una societat empobrida i destructiva) on coneixen en John, amb el qual s'enfila la part final de l'obra, on John embogeix quan viatja a Londres i veu la vida del "Món feliç".Sens dubte és una bona reflexió per unes dates en què la societat fordista treu el nas, sobretot amb els opulents dies de consum que ens regalem. Per cert, ara comencen les rebaixes del "món feliç".

2012-01-05T11:39:00.002+01:00

Quan les aparences enganyen, sabeu aquella sensació que tens quan saps que hom amaga alguna cosa, no saps ben bé perquè. Doncs això, que hi ha gent que per circumstàncies de la vida viu amagada sota les punxes d'una cuirassa, i des d'aquella posició dominen totes les coses, però sense mostrar realment com són. Però clar, no per a tots poden ser invisibles, i és aquí on entra en joc aquesta història.Encara no he tingut l'oportunitat de llegir "L'elégance du hérisson", però sí que m'he avançat amb la pel·lícula "L'hérisson". És un film elegant, just i ple de simbolismes. De tot el llargmetratge, permeteu-me que em refereixi a dues coses (que no us espatllaran el vostre visionat). La primera és que es fan diverses referències a Lleó Tolstoi i a la seva obra Anna Karènina, no només formals sinó també en alguns aspectes del realisme que retrata la pel·lícula. Es repeteix però una frase de Tolstoi que val la pena guardar-nos a la memòria: "Totes les famílies felices s'asssemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera". L'altra qüestió a la qual em vull referir, és que quan acabi la pel·lícula sentireu una empatia espectacular cap a la cultura japonesa, ja veureu.Per cert, bon any nou 2012 a tothom. Dosifiqueu les forces, que serà un any de lluita.

Dani Vilaseca entrevista al president del Consell Comarcal del Ripollès

2012-01-02T12:52:00.000+01:00

Entrevista del programa Tampoc Caldria de La Veu de Sant Joan (per Dani Vilaseca i Joan Garcia)

Interessos llunàtics

2012-01-02T12:42:00.003+01:00

[definició] interessos llunàtics: són somnis que s’equiparen a teoremes increïbles.No vàlids per sobreviure entre el capitalisme(només ens deixaran pensar uns anys).

"La Terra Porpra" de William Henry Hudson

2011-12-27T09:16:00.003+01:00

The Purple Land (that England Lost) (1875)M'han tornat a venir ganes de viatjar. D'agafar un cavall —encara que no sàpiga anar-hi— i recórrer terres desconegudes i conèixer nous móns fins ara desconeguts. "La Terra Porpra" és una invitació a navegar sense brúixola per aquests espais desconeguts. Hudson fa un treball antropològic de la Banda Oriental, una investigació de camp de manera gairebé còmica i tràgica, sense voler-ho es veu immers en mil històries impactants, d'amor i de guerra. Té aspectes molt positius, com ara algunes belles descripcions i una capacitat per comunicar sentiments i sensacions molt bones. També té algun aspecte fosc, com ara la inversemblança o un discurs fàcil. Però per sobre de tot, em quedo amb una cosa: esdevé un assaig anticolonial, i dóna peu a l'emancipació dels pobles.

Lluita gebrada

2011-12-19T12:31:00.000+01:00

(sanglota un gestde promesa silenta la nit esberlada)////////////////////////////////En el blanc salvatged'una glaçada d'hivernescampada pels campsfugida dels celshi ressonen cantsde placidesa rebel.

Entrevista al "Tampoc Caldria" Dani Vilaseca/Joan Garcia

2011-12-15T13:36:00.000+01:00

Entrevista que he fet a la coordinadora del PSC al Ripollès

2011-12-07T15:15:00.001+01:00

Entrevista a Dani Planas by LaVeu

Fang

2011-11-30T09:25:00.001+01:00

fang

t’espero com mai

no estem segurs

de la lluna

que espurneja

penjolls madurs

de raïms d’or

t’espero per tot

de puntetes silent

sobre la teulada

et faig present

i esquivo el fum

que apareix d’esquitllada

t’adormo a l’horitzó

perfum de llum...

i al llit trepitjarem lluny

-a sotragades escric-

sota un cel ple

de fang d’amor

com si et dués al puny.

Un conte: l'abecedari

2011-11-24T17:45:00.000+01:00

Temps era temps, en un poble no molt llunyà hi vivien un éssers molt especials. S’anomenaven lletres. Cada lletra tenia una feina molt concreta, de la qual eren especialistes. Per exemple, la O quan arribava la nit, s’enfilava cap al cel i allí es convertia en la lluna que il·luminava totes les cases i carrers. Era una lluna plena.

O la m, que es posava unes rodes a les seves potes i es convertia en un eficaç mitjà de transport per a les altres lletres. I quan s’unien diverses emmes i ennes es convertien en grans autobusos i trens.

El seu dia a dia era molt feliç. Però de cop i volta, van tenir una sotragada molt forta. Resulta que s’havia instal·lat al poble una lletra que no coneixien, que venia de fora.

Tenia un aspecte nou per a elles. I la miraven a despit, la consideraven estranya. La lletra de fora no sabia què fer i mai els dirigí la paraula, ni tan sols gosava mirar a la cara de les lletres. I quan es creuaven amb ella no l’entenien. La cosa, però, es va complicar. Perquè van anar arribant més lletres que mai no havien vist, que es dedicaven a fer les feines que les lletres d’aquí no volien fer com ser cambrer o paleta.

Un dia, totes les lletres originàries del poble, de la A fins a la Z, van reunir-se a l’Ajuntament (la a, la b, la c, la ç, d, e, f, g...)

Va sortir a parlar la lletra i.

Sempre prima, i amb un barret, va enfilar-se fins a la tribuna i els va dir: no podem permetre que vinguin més lletres que no siguin com nosaltres. Ens estan prenent les feines.

I va cridar la O: és veritat, ara quan a la nit faig de lluna plena, puja amb mi una mitja O, que no sé d’on és, i em fa la competència.

Un gran rebombori s’aixecava entre les lletres. Van sortir totes de l’Ajuntament en manifestació cridant: No volem més lletres de fora! No volem més lletres de fora! Totes en ordre i amb una pancarta a la mà, la A, la B, la C, la D, la E.... no volem més lletres de fora!

Les lletres que venien d’altres pobles, van estar durant un temps molt espantades... perquè només eren unes quantes de cada poble. No eren tot l’abecedari, i s’enyoraven molt dels seus països i de la resta de la família dels seus abecedaris. Es feien un fart de plorar.

Cada dia durant 3 mesos van manifestar-se. De la A fins a la Z, sempre en ordre, sortien al carrer i cridaven més i més fort.

Fins que un dia, quan es van aixecar, van veure com les lletres d’altres pobles s’havien reunit i es van acostar a la manifestació.

I els hi van donar una carta que deia:

“Hem après la vostra llengua. Moltes gràcies per ensenyar-nos-ho d’una manera tan original. A més hi heu participat totes! Cada dia, miràvem des de la finestra la manifestació i us veiem totes en ordre de la A a la Z... A partir d’aquí hem aconseguit encadenar les paraules de la vostra llengua, que és molt bonica. Ara bé, no entenem gaire bé perquè ens voleu fer fora”.

Dani Vilaseca

Anna Karènina, de Tolstoi

2011-11-20T19:18:00.000+01:00

Què cal dir d'un clàssic com aquest? Qui en pot dir alguna cosa més?
"Anna Karènina" és com una vida inclosa en una novel·la composada per tres novel·les. I tot barrejat, madurat per un llenguatge refinat, excels, sublim, carregat, realista... I així, a cada pàgina passada, penetres una mica més en una societat russa de primers del segle XX. Toltoi ho aconsegueix, va crear una novel·la de novel·les.
Tan sols la vertebració llarga de la trama, provoca una sensació feixuga però que s'esvaeix per art. Sí, per art literari.

El dia de la Hispanitat

2011-10-11T20:42:00.000+02:00

El dia de la

HISPANITAT

´´´´´´´´´´´´´´´´

´´´´´´´´´´´´´´

degota sang per tots els cantons
enterra una memòria desgraciada
honora temps de guerra
paraules d'opressió
—celebrem tots plegats un dia més
el dia de la

IMPUNITAT

crims
genocidis ] Honorem
                   la bandera
                   d'Espanya
                  que s'aguanta
                   d'una canya
                   si la canya cau...

definició del mes d'octubre

2011-10-06T16:35:00.000+02:00

Octubre és:
La revolució... (1917)
La bondat dels camps indefensos
els boletaires que surten com bolets
els peregrins de l'estiu que fugen
la pluja que no cau ni caurà
la primera glaçada
la canalla que surt d'escola
el retorn a no estar quiet...
La revolució...

L'Alguer, el català com a record

2011-10-04T10:05:00.000+02:00

L'Alguer és una ciutat que viu intensament al voltant del barri vell. Allà hi descansen totes les mirades del passat, amagades rere les torres de vigilància arran de costa. Enllà només s'hi veu mar. Més enllà, hi trobaríem els Països Catalans que encara aguanten... La catalanitat de l'Alguer reviscola entre el record i alguna reminiscència esporàdica: un grup de cant coral, un taxista i l'home de l'oficina de turisme. I la gent gran que no ha transmès cap a la descèncidència la llengua dels avantpassats.

Ambulància

2011-09-21T14:44:00.000+02:00

Ambulància
que crides en tot moment
en carrers estrets i amples
i somiqueges
lentament.
T'han segrestat
per una gran pensada:
ves, no tenen més diners
—hom ho coneix com retallades
als CAPs i als hospitals.

De fet, són dos llocs que per ganes
pocs hi posaríem els peus,
ni tampoc les mans.
És d'agrair doncs, a la bancada,
que bondadosa sigui totalment
i impedeixi tenir turments:
millor fer un viatge d'anada
els polítics es pensen ai,
que som tots uns passerells.

desgràcia per a l'inuït

2011-08-31T20:19:00.000+02:00

Entre els gels i la mar glaçada, un inuït que camina
duu una pell forana que li tapa els camals,
a la llunyania una casa iglú ben reeixida
la dona, la filla... ja li vénen tots els mals.

Voldria veure pingüins a la deriva
potser óssos polars en files emigrant
que s'esberlessin les glaceres de per vida
vol menjar, i avui la pesca ha estat errant.

Que plourà

2011-08-31T20:06:00.000+02:00

A................................................B
Que plourà!..................................i?
Que plourà!..................................i?
I quedarem xops..........................m'agrada
com uns ànecs.............................ben vius
vinga, corre!................................si home!
Jo no t'esperaré, eh!....................vés-te'n!
Espavila't,....................................ets un plom
que plourà!..................................i?
No veus els núvols?.....................són bonics!
vinga, .........................................això mateix, vinga!
una mica de gràcia.......................la teva
que sembles una tortuga...............massa poruga!

Hi ha nits en què parlaria de prop

2011-06-15T08:58:00.000+02:00

Hi ha nits en què el parlaria de prop.

Tants matins en què et pregaria de nou.

En tots ells, ínfims espais del cos

rememoren els espais del teu.

I així juga l'enyor dins les entranyes,

perseguint obliqües sensacions contradictòries

de no tenir-te.

Hi ha nits en què et parlaria de prop.

A cau d'orella amb el llum tènue de l'habitació.

Tants matins en què et pregaria de nou,

en nom d'un fidel a la recerca d'un àngel,

orfe d'una vetlla rebel.

clau de sol

2011-06-07T17:04:00.000+02:00

cada lletra

esdevé clau de sol

per convertir-te

en una modesta simfonia.

Definició de poesia

2011-05-31T17:55:00.000+02:00

Poesia és un blau cel d’estiu

i la teva mirada.

El timbre inesperat de la bicicleta

quan irromp el rostre veloç,

el gest que s’amaga sota la mà

i el brunzit dels arbres.

Poesia és un tot i un res,

un clar instant de la vida

un fosc plor de la vida

i amb tot això, s’adormen

paraules innocents

mots irreverents

cants complexos.

Poesia és una galleda de coure

que s’enfonsa al pou

i sobresurt mig plena,

un desig que mai reconforta,

com un viatge inacabat,

de grans aventures.

Poesia és el destí de qui somia.

Dani Vilaseca

Imatge

2011-05-31T17:30:00.000+02:00

música que sona al terrat

l’oreneta s’acosta i refila

el cel menys blau i l’amiga

s’enfila a la lluna com un gat

Pirotècnia

2011-05-09T18:41:00.002+02:00

t’enredo a la xarxa fabricada de somnis

i compartim d’una revolada un instant

fins que retornis a l’aigua allunyada

d’un pescador de cap poc clar:

i tot em semblarà un esclat de pernils

de pensaments. S’elaboren a mà.

Endebades, tallarem finetes porcions com fils

i et resseguiré els llavis amb la cansalada,

com una mòmia plena d’espurnes salades

i et menjaré

amb pa amb tomàquet.

El Diable als turons

2011-05-04T17:56:00.000+02:00

Amb El diable als turons acabo la meva particular trilogia lectora de Cesare Pavese, de nou amb la recreació perfecte d'un joc d'amistats, de recels, de conflictes, de desitjos intrigants, d'amor que es passigollegen a cada pàgina del llibre. Era la manera de narrar de Pavese, tan intensa, tan versemblant.

Entre dones soles de Cesare Pavese

2011-04-22T12:58:00.000+02:00

Segueixo obstinat en conèixer en profunditat la producció de Cesare Pavese (1908-1950). Ara amb la lectura d'Entre dones soles, escrita només un any abans que se suïcidés, he esgarrapat una part de la concepció de la vida, de la misèria de la solitud que li corrompia l'ànima.

política i família

2011-04-20T11:12:00.000+02:00

Què passa quan algú de la teva família, ben proper, anuncia que es presenta en una candidatura polítca, per la qual haguessis desitjat la desaparició de sobre la capa de la terra? Primer de tot, se't trenca el cor. En dues meitats ben diferenciades, perquè per una banda el sentiment d'unió de sang persisteix, però per l'altre creus que ja mai més res serà igual. Segon, disccuteixes profundament amb el teu interior més actiu, aquell sector rebel del cos que se sent comunista, antifeixista, recalcitrantment d'esquerres. Demana línia dura, ni un pas enrere. Marca l'estratègia que ha de seguir el cos, ni més ni menys. Però l'aparell que ha de dur a terme aquestes accions, s'estova, s'arronsa de mala manera, com si les doctrines que tan coneix no servissin per a res. Tercer, s'esgrimeix entre les neurones quines són les prioritats de la vida, sí els ideals o les persones o si tot plegat va junt en el mateix sac. Finalment, penso en situacions molt més dramàtiques com les divisions familiars durant la Guerra Civil espanyola, i crec que encara estem lluny d'això... espero.

Torí

2011-04-13T12:23:00.001+02:00

La Gínia de Cesare Pavese m'ha fet recórrer tot allò que no vaig veure de Torí. He passejat pels turons, mentre elles es divertien ballant. He caminat per sota les voltes de la ciutat, i fins i tot, he entrat en els cafès cercant pintors. Ara veig clar que em vaig equivocar d'època per visitar Torí. En comptes d'anar-hi a l'hivern gèlid, calia descobrir-la en un "Bell Estiu".

2011-03-27T20:38:00.000+02:00

Un pardal per dalt
d'una duna
piu piu

jo dava o di

2011-03-14T21:18:00.000+01:00

jo dava o di -sí

un crit -no

llarg, net, sec, greu, teu -pot ser

poc fi -prou

per fi -gota de vi

per a tu -un crit

foc roig, cor mut -de fit a fit

tu roc, corc -pas de poll

et vull -poc fi

em vols? [petó]

-per fi

per a tu

som allò que llegim

2011-03-13T23:12:00.000+01:00

[...]Tanmateix a pesar de l'absurd que promou

la lletjor i la maldat el sol daura aquest jorn

que despunta feliç de ser vers rere el mar

Som allò que llegim i tenim el que dam

La llavor d'un oblit el fulgor d'una espelma

Ponç Pons, Nura (2006)

2011-03-10T08:31:00.000+01:00

passat-present-futur

2011-02-20T20:45:00.000+01:00

"L'argument és que si el passat té un efecte insegur en el present, no hi ha cap necessitat de viure en el passat. I si el present té poc efecte en el futur no cal jutjar les accions presents per les conseqüències. Més aviat, cada acte és una illa en el temps, i ha de ser jutjat separadament. [...] És un món d'impulsos. És un món de sinceritat. És un món en el qual cada paraula parla només d'aquell moment, cada mirada té un sol significat, cada contacte no té ni passat ni futur, cada besada és una besada d'immaediatesa."

Fragment d'Els somnis d'Einstein, d'Alan Lightman

Fragància

2011-02-16T11:29:00.000+01:00

Ahir, sense voler, vaig sortir d'una sala de la feina i de cop i volta, em vaig trobar de cara a una altra persona. Em vaig espantar. En un acte reflex, la mà esquerra va agafar la bufanda que duia i la va portar cap a la boca, per tapar-la. I en aquell instant, el nas va respirar profundament l'essència de la bufanda. La teva fragània em va recórrer tot el cos.

Chanson (Jacques Prévert)

2011-02-11T17:41:00.000+01:00

Quel jour sommes-nous
Nous sommes tous les jours
Mon amie
Nous sommes toute la vie
Mon amour
Nous nous aimons et nous vivons
Nous vivons et nous nous aimons
Et nous ne savons pas ce que c'est que la vie
Et nous ne savons pas ce que c'est que le jour
Et nous ne savons pas ce que c'est que l'amour

Traducció

Quin dia som

Nosaltres som tots els dies

Amiga meva

Nosaltres som tota la vida

Amor meu

Ens estimem i vivim

vivim i ens estimem

I nosaltres no sabem pas què és la vida

I nosaltres no sabem pas què és el dia

I nosaltres no sabem pas que és l'amor.

El poble més bell

2011-02-01T20:32:00.001+01:00

Després de molts anys caminant, ell va arribar-hi. Ni s'ho creia. Amics i comanys li havien dit que era gairebé impossible, que algú entrés al poble de Mabaca. Estava situat a una altitud funesta, envoltada de grans muntanyes, dominada per un déu que declarava la guerra a tot aquell que s'hi volgués acostar. Però la tossuderia del noi obrí les portes a un romanç gairebé bíblic amb el seu nou lloc per habitar. Tants anys de recerca havien donat el seu fruit.

Per celebrar la troballa, cada dia, recorria tots els carrers (30 per ser més concrets) i totes les places (5). Li agradava fer uns passos lleugers, com si fossin saltirons pels terres fins i les voreres lluents. Tan sols amb una setmana trepitjant Mabaca, s'adonà que havia trobat el lloc ideal per viure la resta de la seva vida, encara incerta, plena d'incògnites. Llogà una casa àmplia, on el sol hi tocava tot el dia. Des d'allí, volia deixar petjada, començar una nova trajectòria vital.

Però, de cop i volta, li vingué un mal presagi al cap. Com ell, altres valents, havien gosat arriscar-se per arribar al poble més bell de tots. S'entristí en pensar que l'idil·li que vivia era fonedís, ple de forats, que no duria enlloc. Llavors, tingué la temptació de marxar. Agafà els trapaus i cap amunt, camins cap al nord. Passà per grans arbres, alts, negres, lleugers, que es movien amb el xiulet del vent. S'atansà dalt del turó i mirà enrere, al poble que l'hi havia esquinçat els sentiments. Mai l'havia vist des d'aquella perspectiva. Era rodó, verdós a l'entorn, marronós com més cap al centre de la vila, on la plaça central era ben negra. Els colors eren frenètics, punyents... però allò que el colpí més fou la mirada del poble, desitjós d'amor, incrèdul per la seva fugida. Notà l'alè perseverant que irradiava. Com si una veu desconeguda li xiuxieugés que tornés, que l'idil·li arribaria a bon port, encara que els altres valents, es convertissin en espietes, en gelosos confidents.

Necessito una pluja forta

2011-01-13T23:39:00.000+01:00

Necessito una pluja forta
llargues hores de precipitacions incansables
bassals i més bassals
pels carrers de viles i ciutats
on peus incansats hi esclafaran les soles
i esquitxaran els voltants.
Que el cel amenaci i actuï
que negres auguris abracin les muntanyes més altes
i reviscolin per les valls llamps i trons,
seran tempestes benaurades
senyals del nou demà
i a cada gota
un regal que ens sorprendrà.

claror

2011-01-06T19:55:00.001+01:00

mesura

2010-12-08T22:33:00.001+01:00

A un instant

quina mesura se l'hi aplica?

mil·lèsimes de segon?

Llavors, em perdo en mil·lèsimes de tu

plena de mesura

desbordant

excitant...

per què groc intermitent?

2010-10-17T15:48:00.000+02:00

Després de tant de temps de funcionament del bloc groc intermitent, tinc ganes d'explicar-vos perquè té aquest títol. Què hi ha al darrere. La resposta és tan senzilla com que hi ha un poema que em va fascinar i que el volia convertir en etern entre la meva ment i la humanitat. Es tracta d'uns versos d'Enric Casassas que vaig tenir la sort d'escoltar-los recitats per ell mateix. Se'm va clavar al cap i no me'l vaig poder treure durant molt de temps. Potser com a teràpia vaig projectar-lo cap a l'exterior amb el bloc. I així queda, per sempre.

Som els passos de la gata

som el fil del pensament

del pensament

Som el nus de la sabata

som la cara de la gent

de la gent

en panxo va dir amb en pinxo

vols que et punxi amb un punxó

i en pinxo va dir amb en panxo

punxa'm sí pro a la panxa no

som un aire que retrata

som un groc intermitent

intermitent

som el nus de la sabata

som la cara de la gent

de la gent

la bombolla que no esclata

perquè a dins hi viu la gent

hi viu la gent

hi viu la gent.

(Enric Casassas)

Ulls de pana

2010-08-18T22:49:00.001+02:00

Engabiats en un capvespre d'estiu
ressegeixo els fils de la mirada
aquella que m'oferires, reviu
com una il·lusió plena i arrelada

al jardí d'una illa que t'acull
captivadora, promeses de llana
engolides per la mà artista, vull
que teixeixin uns grans ulls de pana

murris i jugadors, serà joliu
el nostre joc maldestre d'encisar
distants pel mar calma de l'estiu.

poema

2010-07-27T17:17:00.001+02:00

Un parèntesi gegant
és un sol en eclipsi
i un sinuós
desig
de pell tibant.

Papasseit va formular bé la meva intenció actual

2010-07-26T00:09:00.000+02:00

Deixaré la ciutat

Deixaré la ciutat que em distreu de l'amor
la meva barca
el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca-

l'autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
que és l'avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li drié com la copa melangiosa és del vi
-i el meu braç del seu coll-
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré maliciós:
-com un pinyó és la boca que em captiva.

Joan Salvat-Papasseit
El poema de la rosa els llavis (1923)

Una dona vora la platja

2010-06-25T17:47:00.001+02:00

Granada al capvespre

2010-06-25T17:42:00.001+02:00

DELIRIS METROPOLITANS

2010-05-18T18:14:00.002+02:00

Estic agafat entre la porta d’una parada i la porta del teu cabell, ensumo l’olor d’oli fregit de les patates del dinar, i sense voler, et recorro els pits amb la mirada, sense voler. I l’home més gras del vagó jeu al meu costat, com l’ombra de la tarda damunt la terra més aspra d’agost.

Tot està atabalat, sense esma, estic engolit, atrapat. Insisteixo en la gran pressió teva tan llunyana, a l’altra porta. Entusiasmada, és la rialla que esclafes a les orelles de les vint persones que morim asfixiades en aquests dos metres quadrats.

Mai podrem entendre la relació que tenim els que hi som i la noia que oloro davant meu s’esmuny com una serp. Ai! que em tempta i miro despullada la mirada, al sotrac infructuós del metro, que va molt ple. Són les tres de la tarda, m’indica la calor i la gota que li cau a l’avi que està patint per aguantar-se dret. La dona treu un mocador i suplica l’arribada a l’estació o al cel com a succedani millorable de casa seva. El blanc de les parets del comboi segueixen blanques, pàl·lides, gairebé quan les miro profundament, de nou, em perdo pels gallarets sinuosos dels teus pits, incitants amb un vestit de tela fina com de vent ensucrat que es desfà amb la calor insuportable d’aquest metro, “pròxima parada: Universitat”.

La respiració pausada que em cau al clatell és pudent o estic delirant amb la pell esclafada a l’esquerda de la porta. Ara, una mà calenta, em toca la mà freda, gairebé morta; i la frenada del conductor afiliat a CGT em dóna plaer, perquè el teu cos cau com un abisme damunt el meu, segurament, tu ets la vint-i-tresena persona que he tocat més en aquest món, que produeix sensacions grans en espais petits.

Tot és com una bomba fètida comprimida a punt d’explotar, només ens salvem per l’assenyalada rialla dels teus dits i per l’amor gratuït que inculquen la parella del fons. Il·lusió, la davallada de velocitat aparent, i real ja, que pren el camí irrevocable de l’andana on para el metropolità amb destinació Fondo, que fa parades a totes les estacions i que en aquests moments s’impregna a Universitat. Sense saber-ho haurem d’esperar deu segons perquè li donin permís per continuar endavant.

I com la màgia d’una truita de dos ous amb tonyina que es deixaten en aquella hora insípida, s’obren lentes les portes, et desplaces més a l’esquerra, movent les galtes enfarinades de neu. Tothom obre els ulls com taronges, perquè no baixa ningú: ningú!, per disgust unànime dels que hi som, a sobre pugen tres senyors. Els cervells més desperts maleeixen la taxa de natalitat del 1971 i les lleis físiques de cossos en l’espai ens adverteix de la desgràcia d’haver d’ajuntar-nos una mica més, com si la llauna de sardines que tinc apilada al calaix, hi encabíssim un llenguado gratinat.

Només dono gràcies per poder olorar millor els cabells castanys de la noia que ha menjat patates fregides per dinar amb oli verge, se’m fa la boca aigua, perquè encara no m’he assegut a taula; si es despita començaré a llepar-li els cabells per ja obrir la gana és tot tan estret que has augmentat en el rànquing de persones tocades, pujant com l’escuma o com la temptació del ventre.

La colònia maltractada

2010-05-04T23:37:00.002+02:00

N'estic fart. Realment fart. I és una desagradable sensació que em surt com una urtucària en certs moments. Moments molt concrets. Un dels quals és quan entro a una estació de RENFE. Ja no puc més, ho confesso. Porto molts anys patint les embastides de la ineficàcia del país que ens té colonitzats. Retards, mala educació, ignorància, prepotència, etc. Per a mi, com per a molta gent, aquesta dinàmica s'havia convertit en normalitat. Però no pot ser així. No pot ser que ens conformem amb una empresa que perjudica dia sí dia també a tants i tants catalans.
Quan viatges, per altres llocs de l'Estat espanyol, te n'adones que les estructures renfaires funcionen. Que poc o molt tiren endavant. Però aquí no. I per desgràcia de la nostra dissortada pàtria, a sobre, en tenim part de la responsabilitat, gràcies al gran Estatut del 2006. Però no cal anar tan lluny. Hi ha models d'empreses públiques de transport al Principat que funcionen i bé. Els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, són una bona mostra de la feina ben feta, allò que és comú a bona part d'Europa, també.
Però no. Aquí estem en una colònia espoliada econòmicament, i usurpada a nivell d'infrastructures per cervells pensants de Madrid. Aquest matí he entrat a l'andana de Sant Andreu Arenal (Barcelona) i he pogut veure el lamentable espectacle de retards de 40 minuts, gent que anava passant d'un tren a l'altre perquè el panells indicaven una cosa, les veus de megafonia una altra i els guàrdes de seguretat una altra. I a més, un dels cartells lluminosos resava: "Ribes de Fesse". Jo no sé si és ignorància, mala voluntat, desconeixement, idiotesa, deixadesa, una gracieta... Tan me fa.
A cada estació de Renfe, hi ha un sistema diferent de veus, de rètols, de grafies, de nivells d'andanes, de sistemes de seguretat, faltes d'ortografia en la toponímia del país, etc. Hi ha algú que planifiqui tot el desgavell? És només una vivència més, de les desenes, de les milers d'incidències que comporten que cada dia, la gent arribi tard a la feina, no pugui entrar als exàmens a les facultats, perdi l'hora amb el metge... Ja n'hi ha prou.
No podem seguir així. Jo, almenys, m'hi nego. Sé que el seny dels catalans (fins i tot el meu) ens impedeix llançar improperis quan estàs abandonat a l'andana. Però, tenim mitjans més adients al nostre tarannà: votem a les eleccions, usem un mitjà de transport determinat, tenim amistats que estaran interessats en saber què passa... i si el nivell d'abandonament colonial segueix endavant, serà el moment de fer un pas més enllà i reaccionar de forma pacífica però contundent, perquè des de 600 quilòmetres endins, a l'altiplà espanyol, la metròpoli vegi que la colònia se li està escapant de les mans.

Quan tot s'acaba, quan tot reneix

2010-03-20T20:25:00.000+01:00

hora h
dia d
minut m
segon s
persona tu o tu o tu
amor nostre
temps ara
ulls clars
mans nues
petons mils
hora h
dia d
minut m
segon s
passió p
nits infinites
pells enganxades
cabells trenats

La primera vegada

2010-03-08T23:42:00.001+01:00

Ell es diu Antonio. I li tira una foto a la seva dona, la Carmen. La càmera se la van comprar tot just fa un any. T'en recordes? I, avui, després de molt de temps han decidit treure-li la pols. Tenen un motiu prou bo per fer-ho. A la Carmen, els ulls li brillen com pocs cops abans. Sense voler, la cara se li encongeix, es recargola d'alegria, i la galta se li humiteja de llàgrimes. A les fotos que li ha tirat l'Antonio se li veu.
Cap dels dos s'atreveix a mirar cap al cel, ni somiar-ho. Per primera vegada han vist nevar. Per primera vegada han tocat la neu. Les seves pells es moren entre un sentiment mig de por, de màgia, de respecte per les formigues juganeres que llangueixen fins als seus peus. A cada passa han fruït, hàbils, com canalla inquieta. I els caps se'ls han emblanquinat, i s'han convertit porucs en nius de neu. Sorpresos, la vida els ha regalat una postal, perquè l'enviïn allà on els falten regals, també en forma de neu.

El virus de la grip A, a d'amor.

2010-03-05T19:19:00.004+01:00

Ella ja n'estava farta. Realment farta. Cada matí entrava al metropolità de Barcelona amb la pell de gallina. L'andana plena de gent, entre dos i tres quarts de nou del matí, ansiosa per no arribar tard a la feina o a la facultat o al metge, on fós. I ella, en canvi, ni s'ho plantejava. Era obvi que havia d'arribar a les 9 en punt a l'oficina, però, què importava la feina davant de la tragèdia que li esperava.
Quan els vagons entraven pel vell orifici negre i els cartells lluminosos indicaven la seva arribada, tot el pes de la derrota penetrava fortament entre els músculs. Però, no podia fer-hi res. No tenia cotxe ni ganes d'anar a peu o en bus. Era massa llarg el destí. Un suïcidi. Però el metropolità per a ella era un suïcidi que arribava en compta-gotes.
Les portes s'obrien i abans que sonessin els senyals acústics, tancava els ulls, s'omplia de coratge, respirava fort i s'endinsava a l'interior. Es deixava endur per les empemptes i per les presses. Allà on la deixaven, a l'interior del tren, obria els ulls i començava la tortura. S'havia d'agafar a algun lloc per no caure amb el balanceig. Però no podia. Sabia que si ho feia, que si la seva llànguida mà s'escolava pels ferros o pels plàstics dels seients, desenes, centenars i qui sap si milers de microbis, virus, microparticules passejarien ufanoses per la seva pell, la recobririen, l'estimarien, s'enfilarien i algun dia li provocarien una malaltia de greus conseqüències. Però no podia quedar-se quieta sense arrepenjar-se. I ho feia. Pecava.

I els remordiments se la menjaven viva. Psicomatitzava l'angoixa i cada dia es trobava pitjor i pitjor. Fins que un dia, mig emmaltida, febril i sense esma, va tenir prou valor per prendre una decisió que li ha salvat la vida. Les barres de ferro i els seients bruts li quedavan lluny de l'abast de la mà i en un sotrac del metropolità no tingué més remei que agafar-se de la jaqueta d'un noi que la mirava incrèdul davant seu. I de l'agafada de la jaqueta, mesos mes tard, en parlaren com el primer record d'amor.

Novembre

2009-12-16T17:25:00.002+01:00

Entre els llagrimals dels núvols de novembre
apareixen ocells que passen enllà
uniformes teixeixen l'hivern com sempre
fosc i de boira que no escamparà.

Als carrers mil abrics que caminen ràpid
voreres plenes de fulles que cauran
embogides pel vent fort i el fred àcid
mentre les castanyes fumegen esclatant.

Al balcó les cadires ja són plegades
i les persianes onegen a mig pal
les llums talment formigues escampades.

La ciutat poruga s'adorm massa d'hora
i persegueix, clar, els més agosarats
ves, la tardor mor patint i sovint plora.

Taxista

2009-08-11T16:38:00.000+02:00

Una aturada a temps al carrer de les atmetlles picades m’ha salvat de quinze minuts sota la pluja àcida d’aquesta maleïda ciutat amb nom d’acudit. No vaig saber mai si entre la brossa que el vent estira entre les voreres algun dia em vas estimar de debò, em sembla que no, m’ho diu la pudor faréstega que m’omple les fosses nassals d’imatges escatològiques d’algun bassal de purins de qui sap on. Porto les butxaques plenes d’aigua, que és millor que portar-les plenes de vent, qui més pesa en aquest món més estima i més se l’estimen, però jo ho dubto, jo ho dubto tot, fins i tot de mi. Estrany. M’estranya que algú es passegi sota l’aiguat d’estiu a l’hora de la migdiada, algú s’arrisca, que el món passi a esdevenir canvi, acció, imaginació. He demanat que es pari el taxi. Taxi amb t de tarongina com la pell que s’arrossega plorant pel vent de ponent. A de angoixa, que sento pels dits que suquen l’aigua. X d’x. I d’interrogant català, aquell que només duu la pregunta al final, a qui li interessa conèixer abans que comenci la pel·lícula com s’acaba, bé, sembla que als espanyols. Ells mateixos, ja són així. Tot ho volen lligat i ben lligat. La llum verda del taxi és davant dels meus ulls, aquells que un dia et miraven amb odi, pocs dies, mai m’atreviria dir, mai i sempre d’amor. Quines fronteres tan difoses entre el cel i el cim, jo que quan vaig pujar al Puigmal em creia tan a prop de tu i mai m’havia penetrat tanta impotència de ser tan poca cosa. El taxista em diu que ja hem arribat, 12 euros. Sóc tan poca cosa. I encara plou.

2008-09-14T21:06:00.000+02:00

Escrius als teus llavis novetetats sobre la vida, com quan el riu surt de mare, després de la pluja caiguda sobre la neu. Dement m’obsequies llànguides paraules que s’entrellacen amb els records d’infantesa, en una tarda, a la Font del poble. Llavors tots enteniem el demà com el somriure de l’estiu, que ens unia sense llibres ni mestres pel mig.
Ara, tot s’escau per corriols sinuosos, maldestres petjades que desfilen per vessants esquerps. I sense soroll s’inflen veles de futur que mai havia imaginat.
Amagats, els punys encesos han anat creant un gest plàcid de progrés, i en aquests anys, en què només mirava de cua d’ull, s’ha produït un trencadís entre les pells…

pluja

2008-09-14T20:56:00.000+02:00

de propina plora el cel tapat
la pluja m’ensorra la lluna al teulat.

merda de tabac

2007-12-13T11:13:00.000+01:00

M’he deixat el paquet de tabac al cotxe de la feina. I ha començat tot. Les presses per perseguir un estanc a última hora de la tarda en una ciutat benestant, a la qual somiquegen milers de famílies per venir-hi a viure. Corro fins al cotxe. Surto del garatge pestilent entre els xerrics de les rodes i de la porta metàl·lica que s’espatlla contínuament. És fosc. El carrer repassa estranyes combinacions de passos de zebra i senyores que volen creuar de carrer per indrets no aconsellats per la policia. I necessito anar ràpid. El tren surt puntual en direcció a Barcelona. A les 8 i 20 minuts. M’he deixat tres cigarretes dormint al vehicle rotulat per identificar l’empresa per la qual remugo cada matí quan em llevo sense esma. Tres cigarretes de res. 20 calades a un esquerp reguitzell d’herbes adulterades. Per aquest ínfim tresor el destí grinyola. Desemborsaré dos euros amb seixanta cèntims que aniran a parar en bona part a les arques de l’estat que oprimeix, per finançar qui sap quina carretera o el més probable un fusell de repetició que acompanyarà durant dos anys a un soldat professional d’origen equatorià. Aparco el meu Renault atrotinat però entranyable en bateria. Corro. Obro la porta de l’estanc entre l’emoció i el descans per haver-lo trobat obert. Saludo a la mestressa i ja de lluny li canto l’arreveure. Corro. El gest obscè de l’home que empaita les noies amb la mirada em tapa un noi que condueix buscant aparcament i li transmeto mentalment que estic a punt de deixar-li un espai de dos metres quadrats separats simètricament per ratlles blanques. No em sent. Escampo pel pas de zebra l’olor de pressa i m’entretinc a comptar el camí que em duu cap a l’hora incerta. Engego el cotxe i com de costum incito les vísceres amb cadenes de ràdio que propugnen pamflets feixistes catòlicament. Llavors decideixo rendir-me. Encenc una cigarreta i m’empasso les meves culpes en forma de pressa. Merda de tabac. He accelerat el temps. El del jove brandant fusell a l’exèrcit.

LA TEORIA DE LES DONES DE MÉS DE 50 ANYS AMB EL CABELL CURT I CANÓS

2007-08-28T13:25:00.001+02:00

No es tracta d’una teoria maldestre. Ni tan sols esotèrica. Simplement, és el resultat de l’observació atenta d’individus femenins del nostre entorn geogràfic. I es podria plasmar de la següent manera:
Quan vegeu pel carrer a una dona que tingui una edat que podríem considerar adulta, a partir, posem per cas, de cinquanta anys, que tingui el cabell curt i canós, cal que tinguem molt clara dues premisses bàsiques.
Primer de tot, aquesta dona té un nivell cultural mitjà alt, molt possiblement, amb estudis universitaris.
Segon. Declaradament amb una ideologia clara, compromesa socialment amb alguna entitat o partit polític.És obvi, que com amb totes les teories existiran excepcions que confirmin la regla.

S’escapoleix d’entre els dits

2007-07-23T18:36:00.000+02:00

S’escapoleix d’entre els dits
La fràgil resposta dels teus ulls
I ja allunyada reapareix
Amb constància
Com un batec suau
De melosa repetició
Que destria el futur
Com una llarga cerimònia
D’enyor.
I a partir d’ara, com de costum,
Els matins seran menys càlids
I tot s’enrarirà, tot.

el no constant

2007-05-29T17:32:00.000+02:00

el no constant
obstinat de la ment
s'esfuma sota les mil fulles negres
dels teus ulls
i sorprèn, llavors,
el gran desig de passejades
damunt la teva pell
bruna i dòcil
entre el cos menut
seuria, murri,
condescendent
al permís del ventre
de les cames
dels turmells
per saborejar, golafre,
cada bri
del cos complaent

suplica II

2007-05-29T17:29:00.001+02:00

muny els ulls que et sobresalten
però compadeix-te'n,
deixa que subratllin cada
moviment dels llavis
i que s'encavalquin
entre galtes i coll.

Suplica

2007-05-29T17:26:00.000+02:00

no feu més la guitza
grills
que ja arribaran tardes llarguíssimes
d'hores ostentosament càlides
i de finestres assedegades de corrents d'aire.
Ara, regireu els brots temptadors
de les males herbes
que han dut les pluges
i remugueu passionalment les nits
encara fresques a trenc d'alba.

Estrès postvacacional

2007-04-30T19:11:00.000+02:00

i l'home enfurismat que abandona el turisme
-un Golf GTI-
per increpar a una dona que li impedia
accedir (qui sap)
si al garatge o a l'habitatge
on l'espera la muller
o una llarga nit silent
envoltat de rajoles
i un televisor de plasma
per valor de set-cents euros d'hipoteca mensual.
Duu l'esquena suada
de camisa de moda planxada
d'olor d'oficina de transaccions importants
i impotent se n'adona
de la crua realitat
que quatre passos i un esgrip al cel
el condemnen llargament
a l'origen de la infelicitat.