Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

mesura

A un instant quina mesura se l'hi aplica? mil·lèsimes de segon? Llavors, em perdo en mil·lèsimes de tu plena de mesura desbordant excitant...

per què groc intermitent?

Després de tant de temps de funcionament del bloc groc intermitent, tinc ganes d'explicar-vos perquè té aquest títol. Què hi ha al darrere. La resposta és tan senzilla com que hi ha un poema que em va fascinar i que el volia convertir en etern entre la meva ment i la humanitat. Es tracta d'uns versos d'Enric Casassas que vaig tenir la sort d'escoltar-los recitats per ell  mateix. Se'm va clavar al cap i no me'l vaig poder treure durant molt de temps. Potser com a teràpia vaig projectar-lo cap a l'exterior amb el bloc. I així queda, per sempre. Som els passos de la gata som el fil del pensament del pensament Som el nus de la sabata som la cara de la gent de la gent en panxo va dir amb en pinxo vols que et punxi amb un punxó i en pinxo va dir amb en panxo punxa'm sí pro a la panxa no som un aire que retrata som un groc intermitent intermitent som el nus de la sabata som la cara de la gent de la gent la bombolla que no esclata perquè a dins hi viu l

Ulls de pana

Engabiats en un capvespre d'estiu ressegeixo els fils de la mirada aquella que m'oferires, reviu com una il·lusió plena i arrelada al jardí d'una illa que t'acull captivadora, promeses de llana engolides per la mà artista, vull que teixeixin uns grans ulls de pana murris i jugadors, serà joliu el nostre joc maldestre d'encisar distants pel mar calma de l'estiu.

poema

Un parèntesi gegant és un sol en eclipsi i un sinuós desig de pell tibant.

Papasseit va formular bé la meva intenció actual

Deixaré la ciutat  Deixaré la ciutat que em distreu de l'amor la meva barca                       el Port i el voltàmetre encès que porto a la butxaca- l'autòmnibus brunzent i el més bonic ocell                              que és l'avió i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva li drié com la copa melangiosa és del vi -i el meu braç del seu coll- i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó i diré                maliciós: -com un pinyó és la boca que em captiva. Joan Salvat-Papasseit El poema de la rosa els llavis (1923)

Una dona vora la platja

Granada al capvespre

DELIRIS METROPOLITANS

Estic agafat entre la porta d’una parada i la porta del teu cabell, ensumo l’olor d’oli fregit de les patates del dinar, i sense voler, et recorro els pits amb la mirada, sense voler. I l’home més gras del vagó jeu al meu costat, com l’ombra de la tarda damunt la terra més aspra d’agost. Tot està atabalat, sense esma, estic engolit, atrapat. Insisteixo en la gran pressió teva tan llunyana, a l’altra porta. Entusiasmada, és la rialla que esclafes a les orelles de les vint persones que morim asfixiades en aquests dos metres quadrats. Mai podrem entendre la relació que tenim els que hi som i la noia que oloro davant meu s’esmuny com una serp. Ai! que em tempta i miro despullada la mirada, al sotrac infructuós del metro, que va molt ple. Són les tres de la tarda, m’indica la calor i la gota que li cau a l’avi que està patint per aguantar-se dret. La dona treu un mocador i suplica l’arribada a l’estació o al cel com a succedani millorable de casa seva. El blanc de les parets del comboi s

La colònia maltractada

N'estic fart. Realment fart. I és una desagradable sensació que em surt com una urtucària en certs moments. Moments molt concrets. Un dels quals és quan entro a una estació de RENFE. Ja no puc més, ho confesso. Porto molts anys patint les embastides de la ineficàcia del país que ens té colonitzats. Retards, mala educació, ignorància, prepotència, etc. Per a mi, com per a molta gent, aquesta dinàmica s'havia convertit en normalitat. Però no pot ser així. No pot ser que ens conformem amb una empresa que perjudica dia sí dia també a tants i tants catalans. Quan viatges, per altres llocs de l'Estat espanyol, te n'adones que les estructures renfaires funcionen. Que poc o molt tiren endavant. Però aquí no. I per desgràcia de la nostra dissortada pàtria, a sobre, en tenim part de la responsabilitat, gràcies al gran Estatut del 2006. Però no cal anar tan lluny. Hi ha models d'empreses públiques de transport al Principat que funcionen i bé. Els Ferrocarrils de la Generalita

La primera vegada

Ell es diu Antonio. I li tira una foto a la seva dona, la Carmen. La càmera se la van comprar tot just fa un any. T'en recordes? I, avui, després de molt de temps han decidit treure-li la pols. Tenen un motiu prou bo per fer-ho. A la Carmen, els ulls li brillen com pocs cops abans. Sense voler, la cara se li encongeix, es recargola d'alegria, i la galta se li humiteja de llàgrimes. A les fotos que li ha tirat l'Antonio se li veu. Cap dels dos s'atreveix  a mirar cap al cel, ni somiar-ho. Per primera vegada han vist nevar. Per primera vegada han tocat la neu. Les seves pells es moren entre un sentiment mig de por, de màgia, de respecte per les formigues juganeres que llangueixen fins als seus peus. A cada passa han fruït, hàbils, com canalla inquieta. I els caps se'ls han emblanquinat, i s'han convertit porucs en nius de neu. Sorpresos, la vida els ha regalat una postal, perquè l'enviïn allà on els falten regals, també en forma de neu.

El virus de la grip A, a d'amor.

Ella ja n'estava farta. Realment farta. Cada matí entrava al metropolità de Barcelona amb la pell de gallina. L'andana plena de gent, entre dos i tres quarts de nou del matí, ansiosa per no arribar tard a la feina o a la facultat o al metge, on fós. I ella, en canvi, ni s'ho plantejava. Era obvi que havia d'arribar a les 9 en punt a l'oficina, però, què importava la feina davant de la tragèdia que li esperava. Quan els vagons entraven pel vell orifici negre i els cartells lluminosos indicaven la seva arribada, tot el pes de la derrota penetrava fortament entre els músculs. Però, no podia fer-hi res. No tenia cotxe ni ganes d'anar a peu o en bus. Era massa llarg el destí. Un suïcidi. Però el metropolità per a ella era un suïcidi que arribava en compta-gotes. Les portes s'obrien i abans que sonessin els senyals acústics, tancava els ulls, s'omplia de coratge, respirava fort i s'endinsava a l'interior. Es deixava endur per les empemptes i per les pr