dimecres, 8 de desembre de 2010

mesura

A un instant
quina mesura se l'hi aplica?
mil·lèsimes de segon?
Llavors, em perdo en mil·lèsimes de tu
plena de mesura
desbordant
excitant...

diumenge, 17 d’octubre de 2010

per què groc intermitent?

Després de tant de temps de funcionament del bloc groc intermitent, tinc ganes d'explicar-vos perquè té aquest títol. Què hi ha al darrere. La resposta és tan senzilla com que hi ha un poema que em va fascinar i que el volia convertir en etern entre la meva ment i la humanitat. Es tracta d'uns versos d'Enric Casassas que vaig tenir la sort d'escoltar-los recitats per ell  mateix. Se'm va clavar al cap i no me'l vaig poder treure durant molt de temps. Potser com a teràpia vaig projectar-lo cap a l'exterior amb el bloc. I així queda, per sempre.


Som els passos de la gata
som el fil del pensament
del pensament

Som el nus de la sabata
som la cara de la gent
de la gent

en panxo va dir amb en pinxo
vols que et punxi amb un punxó
i en pinxo va dir amb en panxo
punxa'm sí pro a la panxa no

som un aire que retrata
som un groc intermitent
intermitent

som el nus de la sabata
som la cara de la gent
de la gent

la bombolla que no esclata
perquè a dins hi viu la gent
hi viu la gent
hi viu la gent.
(Enric Casassas)

dimecres, 18 d’agost de 2010

Ulls de pana

Engabiats en un capvespre d'estiu
ressegeixo els fils de la mirada
aquella que m'oferires, reviu
com una il·lusió plena i arrelada

al jardí d'una illa que t'acull
captivadora, promeses de llana
engolides per la mà artista, vull
que teixeixin uns grans ulls de pana

murris i jugadors, serà joliu
el nostre joc maldestre d'encisar
distants pel mar calma de l'estiu.

dimarts, 27 de juliol de 2010

poema

Un parèntesi gegant
és un sol en eclipsi
i un sinuós
desig
de pell tibant.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Papasseit va formular bé la meva intenció actual

Deixaré la ciutat

 Deixaré la ciutat que em distreu de l'amor
la meva barca
                      el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca-

l'autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
                             que és l'avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li drié com la copa melangiosa és del vi
-i el meu braç del seu coll-
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré                maliciós:
-com un pinyó és la boca que em captiva.

Joan Salvat-Papasseit
El poema de la rosa els llavis (1923)

dimarts, 18 de maig de 2010

DELIRIS METROPOLITANS


Estic agafat entre la porta d’una parada i la porta del teu cabell, ensumo l’olor d’oli fregit de les patates del dinar, i sense voler, et recorro els pits amb la mirada, sense voler. I l’home més gras del vagó jeu al meu costat, com l’ombra de la tarda damunt la terra més aspra d’agost.
Tot està atabalat, sense esma, estic engolit, atrapat. Insisteixo en la gran pressió teva tan llunyana, a l’altra porta. Entusiasmada, és la rialla que esclafes a les orelles de les vint persones que morim asfixiades en aquests dos metres quadrats.
Mai podrem entendre la relació que tenim els que hi som i la noia que oloro davant meu s’esmuny com una serp. Ai! que em tempta i miro despullada la mirada, al sotrac infructuós del metro, que va molt ple. Són les tres de la tarda, m’indica la calor i la gota que li cau a l’avi que està patint per aguantar-se dret. La dona treu un mocador i suplica l’arribada a l’estació o al cel com a succedani millorable de casa seva. El blanc de les parets del comboi segueixen blanques, pàl·lides, gairebé quan les miro profundament, de nou, em perdo pels gallarets sinuosos dels teus pits, incitants amb un vestit de tela fina com de vent ensucrat que es desfà amb la calor insuportable d’aquest metro, “pròxima parada: Universitat”.
La respiració pausada que em cau al clatell és pudent o estic delirant amb la pell esclafada a l’esquerda de la porta. Ara, una mà calenta, em toca la mà freda, gairebé morta; i la frenada del conductor afiliat a CGT em dóna plaer, perquè el teu cos cau com un abisme damunt el meu, segurament, tu ets la vint-i-tresena persona que he tocat més en aquest món, que produeix sensacions grans en espais petits.
Tot és com una bomba fètida comprimida a punt d’explotar, només ens salvem per l’assenyalada rialla dels teus dits i per l’amor gratuït que inculquen la parella del fons. Il·lusió, la davallada de velocitat aparent, i real ja, que pren el camí irrevocable de l’andana on para el metropolità amb destinació Fondo, que fa parades a totes les estacions i que en aquests moments s’impregna a Universitat. Sense saber-ho haurem d’esperar deu segons perquè li donin permís per continuar endavant.
I com la màgia d’una truita de dos ous amb tonyina que es deixaten en aquella hora insípida, s’obren lentes les portes, et desplaces més a l’esquerra, movent les galtes enfarinades de neu. Tothom obre els ulls com taronges, perquè no baixa ningú: ningú!, per disgust unànime dels que hi som, a sobre pugen tres senyors. Els cervells més desperts maleeixen la taxa de natalitat del 1971 i les lleis físiques de cossos en l’espai ens adverteix de la desgràcia d’haver d’ajuntar-nos una mica més, com si la llauna de sardines que tinc apilada al calaix, hi encabíssim un llenguado gratinat.
Només dono gràcies per poder olorar millor els cabells castanys de la noia que ha menjat patates fregides per dinar amb oli verge, se’m fa la boca aigua, perquè encara no m’he assegut a taula; si es despita començaré a llepar-li els cabells per ja obrir la gana és tot tan estret que has augmentat en el rànquing de persones tocades, pujant com l’escuma o com la temptació del ventre.

dimarts, 4 de maig de 2010

La colònia maltractada

N'estic fart. Realment fart. I és una desagradable sensació que em surt com una urtucària en certs moments. Moments molt concrets. Un dels quals és quan entro a una estació de RENFE. Ja no puc més, ho confesso. Porto molts anys patint les embastides de la ineficàcia del país que ens té colonitzats. Retards, mala educació, ignorància, prepotència, etc. Per a mi, com per a molta gent, aquesta dinàmica s'havia convertit en normalitat. Però no pot ser així. No pot ser que ens conformem amb una empresa que perjudica dia sí dia també a tants i tants catalans.
Quan viatges, per altres llocs de l'Estat espanyol, te n'adones que les estructures renfaires funcionen. Que poc o molt tiren endavant. Però aquí no. I per desgràcia de la nostra dissortada pàtria, a sobre, en tenim part de la responsabilitat, gràcies al gran Estatut del 2006. Però no cal anar tan lluny. Hi ha models d'empreses públiques de transport al Principat que funcionen i bé. Els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, són una bona mostra de la feina ben feta, allò que és comú a bona part d'Europa, també.
Però no. Aquí estem en una colònia espoliada econòmicament, i usurpada a nivell d'infrastructures per cervells pensants de Madrid. Aquest matí he entrat a l'andana de Sant Andreu Arenal (Barcelona) i he pogut veure el lamentable espectacle de retards de 40 minuts, gent que anava passant d'un tren a l'altre perquè el panells indicaven una cosa, les veus de megafonia una altra i els guàrdes de seguretat una altra. I a més, un dels cartells lluminosos resava: "Ribes de Fesse". Jo no sé si és ignorància, mala voluntat, desconeixement, idiotesa, deixadesa, una gracieta... Tan me fa.
A cada estació de Renfe, hi ha un sistema diferent de veus, de rètols, de grafies, de nivells d'andanes, de sistemes de seguretat, faltes d'ortografia en la toponímia del país, etc. Hi ha algú que planifiqui tot el desgavell? És només una vivència més, de les desenes, de les milers d'incidències que comporten que cada dia, la gent arribi tard a la feina, no pugui entrar als exàmens a les facultats, perdi l'hora amb el metge... Ja n'hi ha prou.
No podem seguir així. Jo, almenys, m'hi nego. Sé que el seny dels catalans (fins i tot el meu) ens impedeix llançar improperis quan estàs abandonat a l'andana. Però, tenim mitjans més adients al nostre tarannà: votem a les eleccions, usem un mitjà de transport determinat, tenim amistats que estaran interessats en saber què passa... i si el nivell d'abandonament colonial segueix endavant, serà el moment de fer un pas més enllà i reaccionar de forma pacífica però contundent, perquè des de 600 quilòmetres endins, a l'altiplà espanyol, la metròpoli vegi que la colònia se li està escapant de les mans.

dissabte, 20 de març de 2010

Quan tot s'acaba, quan tot reneix

hora h
dia d
minut m
segon s
persona tu o tu o tu
amor nostre
temps ara
ulls clars
mans nues
petons mils
hora h
dia d
minut m
segon s
passió p
nits infinites
pells enganxades
cabells trenats

dilluns, 8 de març de 2010

La primera vegada

Ell es diu Antonio. I li tira una foto a la seva dona, la Carmen. La càmera se la van comprar tot just fa un any. T'en recordes? I, avui, després de molt de temps han decidit treure-li la pols. Tenen un motiu prou bo per fer-ho. A la Carmen, els ulls li brillen com pocs cops abans. Sense voler, la cara se li encongeix, es recargola d'alegria, i la galta se li humiteja de llàgrimes. A les fotos que li ha tirat l'Antonio se li veu.
Cap dels dos s'atreveix  a mirar cap al cel, ni somiar-ho. Per primera vegada han vist nevar. Per primera vegada han tocat la neu. Les seves pells es moren entre un sentiment mig de por, de màgia, de respecte per les formigues juganeres que llangueixen fins als seus peus. A cada passa han fruït, hàbils, com canalla inquieta. I els caps se'ls han emblanquinat, i s'han convertit porucs en nius de neu. Sorpresos, la vida els ha regalat una postal, perquè l'enviïn allà on els falten regals, també en forma de neu.

divendres, 5 de març de 2010

El virus de la grip A, a d'amor.

Ella ja n'estava farta. Realment farta. Cada matí entrava al metropolità de Barcelona amb la pell de gallina. L'andana plena de gent, entre dos i tres quarts de nou del matí, ansiosa per no arribar tard a la feina o a la facultat o al metge, on fós. I ella, en canvi, ni s'ho plantejava. Era obvi que havia d'arribar a les 9 en punt a l'oficina, però, què importava la feina davant de la tragèdia que li esperava.
Quan els vagons entraven pel vell orifici negre i els cartells lluminosos indicaven la seva arribada, tot el pes de la derrota penetrava fortament entre els músculs. Però, no podia fer-hi res. No tenia cotxe ni ganes d'anar a peu o en bus. Era massa llarg el destí. Un suïcidi. Però el metropolità per a ella era un suïcidi que arribava en compta-gotes.
Les portes s'obrien i abans que sonessin els senyals acústics, tancava els ulls, s'omplia de coratge, respirava fort i s'endinsava a l'interior. Es deixava endur per les empemptes i per les presses. Allà on la deixaven, a l'interior del tren, obria els ulls i començava la tortura. S'havia d'agafar a algun lloc per no caure amb el balanceig. Però no podia. Sabia que si ho feia, que si la seva llànguida mà s'escolava pels ferros o pels plàstics dels seients, desenes, centenars i qui sap si milers de microbis, virus, microparticules passejarien ufanoses per la seva pell, la recobririen, l'estimarien, s'enfilarien i algun dia li provocarien una malaltia de greus conseqüències. Però no podia quedar-se quieta sense arrepenjar-se. I ho feia. Pecava.
I els remordiments se la menjaven viva. Psicomatitzava l'angoixa i cada dia es trobava pitjor i pitjor. Fins que un dia, mig emmaltida, febril i sense esma, va tenir prou valor per prendre una decisió que li ha salvat la vida. Les barres de ferro i els seients bruts li quedavan lluny de l'abast de la mà i en un sotrac del metropolità no tingué més remei que agafar-se de la jaqueta d'un noi que la mirava incrèdul davant seu. I de l'agafada de la jaqueta, mesos mes tard, en parlaren com el primer record d'amor.