Groc Intermitent

Segueixen caient les fulles esgrogueïdes de l'arbre del davant de la finestra. De totes maneres, ara, un cop entrats a la segona setmana d'estada a la nova ciutat, observar-les ja no és tan trepidant. Com una feina feixuga, com el camí que se sap on acaba, no té gaire emoció resseguir la trajectòria escrita. Així que les he deixades de mirar amb tanta fixació. Mentrestant, els carrers es van acostumant a les temperatures rigoroses i a la gent que hi camina amb pressa. Però no és una tasca fàcil que els paviments es fixin en la gent. Hi ha tants carrers, tantes cantonades, tantes interseccions, que la ciutat es confon com un bosc de ciment, amb milers d'arbres que són cases tallades pel mateix patró. I així, fins a comptar desenes de boscos-barris en una extensió sobredimensionada, que deu costar un niu de conservar a la batllia de la ciutat. I com que pensar en les fulles i en la immensitat de carrers no fa més que augmentar certa enyorança de la terreta, un s'agafa

El més perillós i allò que ara mateix més em preocupa és el trànsit. Tenir la tensió constant de no saber per on vindran els cotxes, d'observar-los i veure que el seient del pilot no hi ha ningú, però que en realitat el seient del pilot és l'altre, espantar-te pensant que els els vehicles van al revés i estan infringint les normes de circulació. M'hi he d'acostumar, perquè trigaré a entendre-ho. La resta de les coses d'emigrar cap a un país suposo que hom les pot imaginar. L'eufòria del principi es converteix en realisme quan avança la primera setmana. Les pors no es foragiten amb paraules dolces ni ganes d'aprendre, sinó que penetren cada nit entre el coixí petítissim que em va cabre a la maleta i el sac de dormir que em serveix de llençols i nòrdic a la vegada. És així de cruel i bonic, la vida segueix rodant allà d'on venies i a la nova destinació sembla que vagi a trompicons.  La paciència del riu Aire, que travessa Leeds i que emmiralla les c

  Recordo perfectament el moment en què un professor de la facultat ens va recomenar (o obligar per l'assignatura) llegir "Viatge al fons de la nit" de Louis-Ferdinand Céline. No recordo molt bé els motius, però no el vaig llegir llavors, quan tocava, vés a saber, segur que mentre estàvem al bar vam improvisar alguna solució per aprofitar el treball d'algú altre o ens en vam escapolir d'alguna manera. I em vaig equivocar, no era una recomanació llançada perquè sí. El llibre és una lluita constant amb la vida, amb el destí, amb les tradicions, amb les imposicions de la societat.  Amb aquesta novel·la autobiogràfica Céline escrivia tota una sèrie de turments que va anar arrossegant durant la vida. Pors i excitacions. Obsessions per les dones. La incomoditat de no estar bé enlloc, de ser un apàtrida moral malgrat haver lluitat pel seu país a la Primera Guerra Mundial.  El relat és original, fresc, tot i que la vivacitat del text a vegades alenteix la c