Vaga 29F

Sento el deure de dir-te
que no hi ha cap braç que es mogui
si no l'encoratja el teu alè constant
de lluita per la revolta.

Fer 30 anys

 La foto és del bon amic quebequès Marc-Antoine Jacques

És una edat rodona. D'aquelles que tothom et fa referència com un canvi, com una crisi, com un inici, com un final. Vaja, com una explosió que no se sap molt bé si és favorable o no. Jo m'ho prenc com un regal, per haver sobreviscut (viscut) tant de temps, en un món tan efímer. Per aquest motiu em proposo fer una ofrena vital als 30, amb els ingredients que han anat passat per aquesta trajectòria. Per molts anys puguem compartir-ho amb vosaltres, lectors del bloc!

- 20 anys a Ripoll
- 9 anys a Barcelona
- Mig any a Amèrica del Sud
- 8 habitacions habituals
- 1 cotxe, un Renault Clio
- 4 o 5 bicicletes (California, BH...)
- 1 pare, una mare i una germana
- Desenes d'amics i amigues
- Centenars de coneguts i conegudes
- 4 mòbils
- 1 ordinador portàtil
- 1 càmara de fotografiar analògica
- 4 o 5 amors molt intensos
- Desenes d'enamoraments fugaços
- 7 llibretes de poesia
- Entre 10 i 15 estiuegs a l'Estartit
- 3 estiueigs a Mallorca
- He treballat en una fàbrica de plàstics
- He treballat com a Pare Noel
- He treballat recollint mostres de menjar
- He treballat com a ajudant topògraf
- 1 títol de periodisme, 1 d'antropologia i 1 de professorat secundària.
- Una novel·la
- 2 partits polítics
- 1 sindicat
- Una desena de morts properes
- 8 intents d'aprendre a pintar
- Centenars de creuaments de mirades
- Milers de piscines d'esquena
- 30 espelmes bufades


Espero que els déus valorin l'ofrena!

This is England (Anglaterra, 2006)

Si algú vol treballar temes com el racisme, el comportament dels adolescents, les inquietuds juvenils o la violència a classe... Aquesta pel·lícula és ideal. Jo ho estic provant amb un grup d'alumnes i, de moment, la cosa funciona. Malgrat el seu context històric molt específic (Anglaterra, 1983), centrada en la dura política neoliberal de Margaret Thatcher i de la guerra colonial de les Malvines, la història podria convertir-se en actual als nostres dies aquí, als Països Catalans.
Alts índexs d'atur, barris marginals i immigració com a teló de fons. Amb tot això Shaun, un noi de 12 anys amb el pare mort a les Malvines, entra en un espiral complex. Cau en un grupúscle d'skins racistes, despenjats dels altres skins, que el seduiran amb les proclames populistes i amb el seu líder, en Combo, Shaun viurà des de l'amor fraternal a l'odi prodund.
Un film autobiogràfic (del director Shane Meadows), amb una bellesa visual poc comuna, un tractament de la imatge semblant a un documental i un guió ben trobat.

A la reforma laboral

—Jau!

—Jau aquí!

 Se n’adona el gos que l’amo el vol assegut: "seuré..."

—Vine!

—Vine aquí!

Se n’adona el gos que l’amo el vol als seus peus: "hi aniré..."

—Dorm!

—Va dorm!

Se n’adona el gos que l’amo el vol adormit: "somiaré..."

i somiaré que no hi vaig...

i somiaré que no m’assec...

i somiaré que algun dia deixaré de somiar!

Madame Bovary

La lectura de Madame Bovary et transporta en el realisme del segle XIX, capaç d'avorrir-te en certes fases de la novel·la i capaç de meravellar-te per unes narracions ecxel·lents. I aquesta dualitat formal, va en paral·lel a un viatge especialment temptador de la protagonista: un viatge cap a una vida més feliç, allunyada d'una realitat que segueix mediocre i sense cap al·licient per a la senyora de Charles Bovary.
Emma és una dona que va créixer en un entorn estricte i rural, que es desviu per obrir la porta d'una gran ciutat, amb un amant encisador, on les arts discorrin per les seves trajectòries, esdevenir uns grans bohemis absents de la vida real, aquella que precisament duu el seu marit, un metge de bona pasta, que no s'adonarà fins al final, de la seva irrellevància vital.
Amb tot, la novel·la està banyada pel retrat costumista de les vicissituds de la societat de l'època, i reflecteix les relacions personals prou complexes. Des de la burgesia i la classe política, benestant i despòtica, fins a les classes pageses i populars, que vieun en unes condicions pèssimes. 

Les enjugassades ullades de sol
que vénen de llevant
han reviscolat pels volts
del campanar i se'n van
interroguen bells camps
tutegen llençols i
il·luminen els viaranys.

Entrevista a Txarango

ballarina de l'amor

Oli sobre tela, gener 2012

Torres del Paine

La bellesa de Torres
m'ha ofegat en la pena....
i de l'ensurt
n'he forjat un crit
d'enyorança...

"Según informes preliminares de Conaf las hectáreas quemadas por el fuego alcanzan a 13.880, lo que corresponde al 7% del parque. Los sectores más complicados son Laguna Azul, Laguna Cebolla y Cascada Paine, en los cuales aún se están realizando trabajos de contención del fuego.

Cabe destacar que el principal atractivo de Torres del Paine, el conjunto de tres montañas con nieves eternas, sumando a sus circuitos y el recorrido W, no fueron afectados por el incendio, ya que se encuentran en otras zonas del parque, el cual en total cuenta con una extensión de más de 180.000 hectáreas".

"Un món feliç" d''Aldous Huxley (1932)

Vosaltres penseu que el món va pel mal camí? Que la civilització quedarà esclafada per una degradació que patim? "Un món Feliç" no és ni més ni menys que una radiografia del que la febre per al consum i el capitalisme suposa a la nostra societat. La novel·la utòpica relata l'inici d'un món dominat per les estructures racionals sobre la biotecnologia, la teràpia del son, la reproducció assistida, divisió per castes i l'expansió i legalització d'una droga... i el resultat de tot plegat és la societat perfecte, no hi ha tristeses, ni grans emocions, ni frustracions, cadascú fa la feina que li correspon per la seva casta, no hi ha família, tots els nens i nenes neixen de provetes i s'instrueixen perquè els seus sentiments d'adults siguin uns molt concrets i que la societat espera. La ficció pren com a partida l'any 0, l'any de Ford (sí, del naixement del fordisme, del treball en cadena de muntantge, la màxima expressió del capitalisme), des de llavors, els científics han sacrificat la literatura, les arts, la pròpia ciència per treballar per una societat controlada al cent per cent. Però aquesta privació de la llibertat, grinyola en alguns dels éssers més intel·ligents de la societat fordiana: Bernanrd Marx i Lenina Crowne (sí, non és casual la referència a Marx i Lenin com a dissidents d'aquesta societat capitalista)viuran angoixes impròpies de la perfecció fordista, fins i tot una visita a una reserva de salvatges (humans no inclosos al sistema, per cert, també degredats en una societat empobrida i destructiva) on coneixen en John, amb el qual s'enfila la part final de l'obra, on John embogeix quan viatja a Londres i veu la vida del "Món feliç". Sens dubte és una bona reflexió per unes dates en què la societat fordista treu el nas, sobretot amb els opulents dies de consum que ens regalem. Per cert, ara comencen les rebaixes del "món feliç".

Quan les aparences enganyen, sabeu aquella sensació que tens quan saps que hom amaga alguna cosa, no saps ben bé perquè. Doncs això, que hi ha gent que per circumstàncies de la vida viu amagada sota les punxes d'una cuirassa, i des d'aquella posició dominen totes les coses, però sense mostrar realment com són. Però clar, no per a tots poden ser invisibles, i és aquí on entra en joc aquesta història. Encara no he tingut l'oportunitat de llegir "L'elégance du hérisson", però sí que m'he avançat amb la pel·lícula "L'hérisson". És un film elegant, just i ple de simbolismes. De tot el llargmetratge, permeteu-me que em refereixi a dues coses (que no us espatllaran el vostre visionat). La primera és que es fan diverses referències a Lleó Tolstoi i a la seva obra Anna Karènina, no només formals sinó també en alguns aspectes del realisme que retrata la pel·lícula. Es repeteix però una frase de Tolstoi que val la pena guardar-nos a la memòria: "Totes les famílies felices s'asssemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera". L'altra qüestió a la qual em vull referir, és que quan acabi la pel·lícula sentireu una empatia espectacular cap a la cultura japonesa, ja veureu. Per cert, bon any nou 2012 a tothom. Dosifiqueu les forces, que serà un any de lluita.

Dani Vilaseca entrevista al president del Consell Comarcal del Ripollès

Entrevista del programa Tampoc Caldria de La Veu de Sant Joan (per Dani Vilaseca i Joan Garcia)

Interessos llunàtics

[definició] interessos llunàtics: són somnis que s’equiparen a teoremes increïbles. No vàlids per sobreviure entre el capitalisme(només ens deixaran pensar uns anys).

"La Terra Porpra" de William Henry Hudson

The Purple Land (that England Lost) (1875) M'han tornat a venir ganes de viatjar. D'agafar un cavall —encara que no sàpiga anar-hi— i recórrer terres desconegudes i conèixer nous móns fins ara desconeguts. "La Terra Porpra" és una invitació a navegar sense brúixola per aquests espais desconeguts. Hudson fa un treball antropològic de la Banda Oriental, una investigació de camp de manera gairebé còmica i tràgica, sense voler-ho es veu immers en mil històries impactants, d'amor i de guerra. Té aspectes molt positius, com ara algunes belles descripcions i una capacitat per comunicar sentiments i sensacions molt bones. També té algun aspecte fosc, com ara la inversemblança o un discurs fàcil. Però per sobre de tot, em quedo amb una cosa: esdevé un assaig anticolonial, i dóna peu a l'emancipació dels pobles.

Lluita gebrada

(sanglota un gest de promesa silent a la nit esberlada) //////// //////// //////// //////// En el blanc salvatge d'una glaçada d'hivern escampada pels camps fugida dels cels hi ressonen cants de placidesa rebel.

Entrevista al "Tampoc Caldria" Dani Vilaseca/Joan Garcia

Entrevista que he fet a la coordinadora del PSC al Ripollès

Entrevista a Dani Planas by LaVeu

Fang

fang

t’espero com mai

no estem segurs

de la lluna

que espurneja

penjolls madurs

de raïms d’or

t’espero per tot

de puntetes silent

sobre la teulada

et faig present

i esquivo el fum

que apareix d’esquitllada

t’adormo a l’horitzó

perfum de llum...

i al llit trepitjarem lluny

-a sotragades escric-

sota un cel ple

de fang d’amor

com si et dués al puny.

Un conte: l'abecedari

Temps era temps, en un poble no molt llunyà hi vivien un éssers molt especials. S’anomenaven lletres. Cada lletra tenia una feina molt concreta, de la qual eren especialistes. Per exemple, la O quan arribava la nit, s’enfilava cap al cel i allí es convertia en la lluna que il·luminava totes les cases i carrers. Era una lluna plena.

O la m, que es posava unes rodes a les seves potes i es convertia en un eficaç mitjà de transport per a les altres lletres. I quan s’unien diverses emmes i ennes es convertien en grans autobusos i trens.

El seu dia a dia era molt feliç. Però de cop i volta, van tenir una sotragada molt forta. Resulta que s’havia instal·lat al poble una lletra que no coneixien, que venia de fora.

Tenia un aspecte nou per a elles. I la miraven a despit, la consideraven estranya. La lletra de fora no sabia què fer i mai els dirigí la paraula, ni tan sols gosava mirar a la cara de les lletres. I quan es creuaven amb ella no l’entenien. La cosa, però, es va complicar. Perquè van anar arribant més lletres que mai no havien vist, que es dedicaven a fer les feines que les lletres d’aquí no volien fer com ser cambrer o paleta.

Un dia, totes les lletres originàries del poble, de la A fins a la Z, van reunir-se a l’Ajuntament (la a, la b, la c, la ç, d, e, f, g...)

Va sortir a parlar la lletra i.

Sempre prima, i amb un barret, va enfilar-se fins a la tribuna i els va dir: no podem permetre que vinguin més lletres que no siguin com nosaltres. Ens estan prenent les feines.

I va cridar la O: és veritat, ara quan a la nit faig de lluna plena, puja amb mi una mitja O, que no sé d’on és, i em fa la competència.

Un gran rebombori s’aixecava entre les lletres. Van sortir totes de l’Ajuntament en manifestació cridant: No volem més lletres de fora! No volem més lletres de fora! Totes en ordre i amb una pancarta a la mà, la A, la B, la C, la D, la E.... no volem més lletres de fora!

Les lletres que venien d’altres pobles, van estar durant un temps molt espantades... perquè només eren unes quantes de cada poble. No eren tot l’abecedari, i s’enyoraven molt dels seus països i de la resta de la família dels seus abecedaris. Es feien un fart de plorar.

Cada dia durant 3 mesos van manifestar-se. De la A fins a la Z, sempre en ordre, sortien al carrer i cridaven més i més fort.

Fins que un dia, quan es van aixecar, van veure com les lletres d’altres pobles s’havien reunit i es van acostar a la manifestació.

I els hi van donar una carta que deia:

“Hem après la vostra llengua. Moltes gràcies per ensenyar-nos-ho d’una manera tan original. A més hi heu participat totes! Cada dia, miràvem des de la finestra la manifestació i us veiem totes en ordre de la A a la Z... A partir d’aquí hem aconseguit encadenar les paraules de la vostra llengua, que és molt bonica. Ara bé, no entenem gaire bé perquè ens voleu fer fora”.

Dani Vilaseca

Anna Karènina, de Tolstoi

Què cal dir d'un clàssic com aquest? Qui en pot dir alguna cosa més?
"Anna Karènina" és com una vida inclosa en una novel·la composada per tres novel·les. I tot barrejat, madurat per un llenguatge refinat, excels, sublim, carregat, realista... I així, a cada pàgina passada, penetres una mica més en una societat russa de primers del segle XX. Toltoi ho aconsegueix, va crear una novel·la de novel·les.
Tan sols la vertebració llarga de la trama, provoca una sensació feixuga però que s'esvaeix per art. Sí, per art literari.