dissabte, 11 de gener de 2014

La Vie d'Adèle (Abdellatif Kechiche, 2013)

Fotograma del film La Vie d'Adèle (2013)



Feia molt temps que una pel·lícula no em despertava una mica de curiositat. La Vie d'Adèle no només no m'ha despertat la curiositat, sinó que també m'ha revifat les ganes d'explicar-vos les sensacions que se senten després de veure-la.
Es tracta d'un film rodó, de dalt a baix, ple de matisos, de metàfores, de realisme, allunyat de l'esquema habitual. Ja per començar per la durada, de tres curtes hores. Després pel trencament habitual de les històries de subversió homosexual (la trama es basa en un afer amorós entre dues noies), perquè el director aconsegueix que aquest no en sigui l'eix central, sinó que esdevingui una detall més d'un quadre molt més complex, d'on, sota el meu punt de vista, se'n destaca un: l'adolescència, i en aquest cas, en el seu descobriment de l'amor i el sexe.
L'adolescència encarnada en l'actriu Adèle Exarchopoulos, que encara va recollint premis per una actuació espectacular. Durant la pel·lícula assumeix el paper d'una noia que va a l'institut i que, com és lògic, descobreix noves facetes de la vida, però que per sobre de tot, abandona el món de la infantesa i enceta una nova etapa d'adultesa. 
La transició entre els dos móns no la fa sola, la fa acompanyada del seu amor, que per casualitat —quines casualitats té la vida— veu per primera vegada tot creuant un pas de zebra. És possible que hi hagi un amor/atracció a primera vista? Per Adèle sí, ja que queda embadalida (com es veu al fotograma superior) d'una noia amb qui manté una fugaç i intensa mirada, potser a causa d'un fet que crida l'atenció —d'un senyal— i és que duu els cabells tenyits de blau (Blue is The Warmest Colour). L'amor de la protagonista és l'actriu Léa Seydoux que recrea la temptació, el mirall adult, la transgressió, l'alliberament, allò que a Adèle li atrau.
Més enllà dels jocs i dels papers individuals que les dues exerceixen, també cal esmentar la presència constant de fets socials al voltant de les vides d'elles: des del paper socialitzador de l'escola, passant per l'estigma homosexual a la societat i a les famílies, parlant també del món elitista i snob de l'art, fins a la rutina del món de la parella. 
Una altra cosa que sorprèn de La Vie d'Adèle —per cert, basada en història gràfica— són les escenes explícites de sexe, gens comunes en el cinema per a tots els públics. És un fet que sobta, fins i tot que pot incomodar, que s'ha qüestionat des d'algunes entitats que lluiten pels drets homosexuals, per banalitzar i per acontentar el públic masculí. Cadascú en tindrà la seva opinió, jo personalment, ho trobo una aposta arriscada i valenta, que encaixa perfectament amb allò que vol transmetre, allunyada dels estereotips del sexe del cinema amb escenes normalment poc reals. Ara bé, també cal reconèixer que no sé si les mateixes escenes entre dos homes s'haguessin filmat i/o haguessin tingut la mateixa acceptació per part del públic.
Amb tot La Vie d'Adèle és un caramel que assaborir fins a l'últim instant i impregnar-se d'aquestes ganes de descobrir, de conèixer el poder de l'atracció, de saber on són els límits amb l'amor, de respondre a la pregunta de l'ambivalència sexual. I tot plegat a través d'un retrat de vida, de la història d'una tendra i apassionada adolescent.


Cap comentari:

Publica un comentari