Groc Intermitent

Heus aquí la terra del vent  Banyada per mar i per grans extensions verdes.  S'alça Escòcia enmig de la deshonesta veritat de la terra,  aquella que amaga del sol els llocs més salvatges. Sereu valents els qui l'habiten i llargues les matinades d'hivern perquè els plaers tan sols hi llangueixin durant els dies de sol intermitent. Les ratxes del vent bategaran amb rauxa, penetraran per les valls de bestiar jaient, relliscaran en els molls de vaixells pendents de salpar cap a l'alba.

A Banquers, polítics de llarga tirada, economistes neoliberals i absorts executius. Felicitats per la vostra obstinació en el poder, per les vostres cases multicolors i els cotxes de gamma alta al garatge, lluïu uns vestits de somni amb americanes a mida i corbates de disseny. Felicitats per les carreres d'èxit que omplen d'orgull a familiars i amics que us trobeu al club de golf, tots amb rostres de fascinant bronzejat i educada paraula. Felicitats pels vostres somnis complerts per les vostres dones tan boniques i fidels, casats en nom de Déu (no el dels pobres) i per fer caritat (per a ells) cada diumenge. Felicitats per arribar sobrats a finals de mes, tot comprant vins cars i menjars de luxe, vosaltres sou l'exemple que ens han inculcat, "algun dia arribareu a ser com ells" -deien, que això és perquè heu arriscat capital, heu innovat, us heu endeutat... Per tot això, felicitats per ser com sou. Per ensenyar-nos la cara més

A l'Alèxia, còmplice d'aquest aniversari Commemorar les efemèrides pot comportar, a vegades, sensacions contradictòries. Això és el que em passa quan veig el calendari que tinc palplantat davant dels nassos: fa un any vaig emigrar. Per una banda, ets sents feliç, perquè has aconseguit avançar en un repte que era i és complicat, però per l'altre també tens un sentiment de ràbia i d'ofegament, perquè estàs lluny de tu (dels teus). I en aquesta coctelera explosiva hi ha tants ingredients, que la mescla pot resulta força de mal païr. Quan vaig pujar a l'avió, el 19 d'octubre de 2012, em feia creure a mi mateix que era una situació transitòria, poc transcendent, de creixement personal, d'experiència, de riquesa lingüística. Però, quan vas sumant mesos a fora de casa, et sents completament abatut i sobrepassat per aquestes primeres sensacions. Què se n'ha fet d'aquells plantejaments? On és la persona de fa un any? Si voleu que us digui la ver

De reptes per proposar-nos en podem trobar molts i de molt il·lusionants en aquesta petita vida. Però allò que està més clar, és que hom en posa, encara que siguin minúsculs en el dia a dia. La motivació per arribar a una fita, ens esperona a ser més constant, més valents, més socials, més enginyosos... Ara bé, el repte en si existeix encara que la fita no s'aconsegueixi. Ara, d'aquí a nou dies farà un any que vaig agafar un avió per marxar de Catalunya cap a un altre país, primer va ser Anglaterra, ara Escòcia. El repte era ni més ni menys que buscar una feina i aprendre un idioma. No sé si aconseguiré ni la feina que buscava ni dominaré l'idioma com volia, però cal tenir en compte que el mateix dia en què agava l'avió ja havia escrit la majoria de les lletres del REPTE. Tan sols quedava maquejar-les, enquadrar-les, dissenyar-les adequadament. I aquí estem, en l'àrdua tasca de ressegui cada mil·límetre de lletra amb una tinta ben especial.

Augureu alguna notícia explosiva? Algun titular trencador? Es necessiten paraules objecte, fotografies sense raó, comentaris indignes de periodistes sense senderi cobrant sous d'explotació. Farem d'altaveus de governs, espoliarem el sentit comú, perquè còmplices del poder ens enriquirem, segur. Deixeu de preguntar-vos les 5 W i pregunteu què vol el cap (de redacció) traieu-vos les fums i els somnis de l'objectivitat del món. Som fàbriques de paraules que edulcoren al gust que volem, periodisme de simulacre, periodisme indecent.

La sensació de buit és immensa i plena d’amor de color vermell. El sol m’és a la riba, jo ja ho sabia que a la ciutat s’ofega el cor, mes ara dansa a la llança de la vida i enumero les raons de mirar-te, cada dia més sotmès, de forma immesurable, pels ulls que em desterren pres. La nit apareix amb el llum de la façana mentre encara somio despert, xiulets de lluna somriure obert, de sons sense solfa. He après a palpar-te la pell bruna, a sentir-te la veu acariciar-te un bes. L’ombra que em persegueix pregunta a cada volta quan sabrem les estrelles quan els cabells i la rosa que fareix? (escolto el silenci, canto per a ell)

La bellesa de les flors és indiscutible. N'hi ha de més belles, de més poètiques, de relacionades amb celebracions, però, en tot cas, les flors són una font inesgotable de sensacions a les nostres vides. Des que naixem (que ens les duen a l'hospital) fins que morim (que ens les duen al cementiri). I per què ho fem això? Segurament, perquè les flors són una bona metàfora de vida i d'eclosió sentimental. Però les flors també són segrestades com a mitjà per tapar o per encobrir defectes. Quan escolto que hi ha ajuntaments que es dediquen a fer campanyes per posar flors arreu del municipi o per esperonar perquè la gent en posi més als balcons em temo el pitjor. Temo que darrere de la bellesa de les flors s'hi tapin les vergonyes. Que darrere de cada gerani hi hagi centenars d'aturats, que darrere de cada clavell centres cívics despenjats. I que vulguin distreure'ns perquè mirem fixament els pètals i no fiquem el nas en allò que ens està enlletgint de veritat

Diuen que és l'Atenes del nord d'Europa. No ho puc comparar perquè encara no he visitat mai la capital grega, però en tot cas, no hi falta pas història en cada racó del barri vell. El conegut castell és un bastió inexpugnable, no només pel preu de l'entrada, sinó perquè a partir de la seva ubicació, la ciutat s'estira cap a totes les direccions possibles. Des d'uns penya-segats propers a l'urbs, en ruta cap a la muntanya Arthur's Seat, es pot gaudir d'una vista excepcional. Les teulades de pissarra es combinen amb les d'argila, totes punxegudes, inclinades i amb xemeneies indiscriminades i quantioses que les travessen. Les façanes són fredes i hostils, amb un llarg parany de llums que s'encenen darrere finestres de marcs emblanquinats. Als parcs, els pocs arbres que s'hi entreveuen no tenen cap fulla que els identifiqui i, tan sols, gavines i corbs que volen a l'horitzó, certifiquen vida. I encara més lluny, la serralada de Pentland H

Fàbrica La Cotolla (Ripoll). Foto: Col·lecció d'Agustí Dalmau i Font Hi ha dones que ens falten. Que estimàvem i que ens falten. Desaparegudes per llei de vida, com les nostres àvies o besàvies. És el vostre cas? Aquesta reflexió prèvia arriba arran de la vulnerable commemoració d'avui. Considero, que cada dia ha de suposar l'emancipació i la lluita de la dona, no només el dia 8 de març, però en dies com avui, val la pena recordar que hi ha dones que trobem a faltar. Les nostres àvies i besàvies, explotades en colònies tèxtils del riu Ter, per exemple. Les nostres àvies i besàvies miserables en les tasques domèstiques, per exemple. Vivim en una societat tan volàtil, que el record es concentra en allò més proper i positiu, però si furguem una mica en les històries personals de la nostra família i desenterrem quines eren les trajectòries personals d'aquestes dones, veurem com treiem la pols a unes vides feixugues d'heroïcitat quotidiana. Com moltes de les

Imatge: Alèxia Planas Hi ha moltes maneres de canviar allò que no ens agrada. O, almenys, intentar-ho. A mi, particularment, m'agrada pensar que podem viure en una societat més justa que la que vivim actualment. Per aquest motiu, sóc de l'opinió que cal esbotzar el sistema capitalista. O perquè ens entenguem tots plegats: establir unes noves normes de ciutadania i de vida, que no estiguin regides per les doctrines del diner, que avui en dia, passa per grans multinacionals, les seves fortunes i els aparells dels partits polítics que estan a la seva disposició. Una de les maneres que a mi, humilment, se m'han acudit per contribuir a aquest canvi, és a través de les paraules. Així, publico un recull de poesies sota el títol de "Revolta i volta" en format bloc. Com anuncio just a la portada del bloc: La poesia no canvia el sistema que ens està fent més miserables. Però posa paraules a la disposició de la bona gent i carrega de lletres els punys que lluiten en

Font: frack-off.org.uk El Govern de Catalunya, encapçalat pel partit Convergència i Unió, ha decidit, una vegada més, vendre el territori a qualsevol preu, de manera literal. Ho va intentar fins a l'últim minut amb els terrenys del Delta del Llobregat per instal·lar-hi Eurovegas. Fa més anys, la gent d'aquest país tenim molt colpida a la memòria la sentència a desaparèixer que suposava el Pla Hidrològic espanyol per les Terres de l'Ebre. Durant aquests períodes també n'hi ha hagut d'altres, de temptatives, com ara la construcció de la línia de molt alta tensió, la MAT. Mireu-vos-ho per on vulgueu, això és vendre el territori, i amb això, vendre la gent que hi viu, no només per les que hi són ara, sinó per moltes generacions. Llavors, es pot discutir la viabilitat, els beneficis econòmics, les conseqüències, l'atac contra el medi ambient. En aquests àmbits, puc entendre, que no compartir, que hi hagi gent que defensi unes postures més agressives contra e

Dos mesos i mig després. Molta pluja acumulada als ulls. Entre fred que ha encarcarat els dits. Després d'un viatge de nadal per veure la família i els amics. Després de tot plegat, cal plantejar-se què serà del futur. De moment, sembla que el vaixell no hagi trobat el port adient i que encara faci falta fer més camí, potser rumb a Escòcia o potser rumb a Irlanda. Qui sap, però no pot ser molt més enllà en el temps, perquè la primavera esclatarà genuïna i cal que ens agafi ben instal·lats en un finestral per veure-hi rajar la vida entre els brots verds. Així que aviat caldrà fer maletes de nou i accelerar el pas, amb l'experiència d'allò viscut i la il·lusió d'allò nou que arribarà.