Passa al contingut principal

1 any "servint cafès a Londres"




A l'Alèxia, còmplice d'aquest aniversari

Commemorar les efemèrides pot comportar, a vegades, sensacions contradictòries. Això és el que em passa quan veig el calendari que tinc palplantat davant dels nassos: fa un any vaig emigrar.

Per una banda, ets sents feliç, perquè has aconseguit avançar en un repte que era i és complicat, però per l'altre també tens un sentiment de ràbia i d'ofegament, perquè estàs lluny de tu (dels teus). I en aquesta coctelera explosiva hi ha tants ingredients, que la mescla pot resulta força de mal païr.

Quan vaig pujar a l'avió, el 19 d'octubre de 2012, em feia creure a mi mateix que era una situació transitòria, poc transcendent, de creixement personal, d'experiència, de riquesa lingüística. Però, quan vas sumant mesos a fora de casa, et sents completament abatut i sobrepassat per aquestes primeres sensacions. Què se n'ha fet d'aquells plantejaments? On és la persona de fa un any?

Si voleu que us digui la veritat, la persona que fa un any ho veia tot de colors ben vius, ara ho veu de colors amb molts matisos. Si bé és cert que marxar fora del teu entorn esperona, també és cert que a cada nit de mals d'esquena o d'insomni, et retorna l'agre fotograma de realitat d'immigrant forçat, com centenars de milers de sud-europeus, que estem nodrint les ciutats d'Alemanya o del Regne Unit.

La vida és feta a base d'experiències i les nostres (les de la generació 1975-1995, la generació perduda) quedaran marcades per un buit constant a les nostres existències, que ens porta a la deriva per feines inestables que ens aboquen a un futur sense respostes en cap dels nostres àmbits.

L'angoixa de la generació perduda ha tardat molt temps a aflorar. I encara no queda clar si hi és o no. Aquesta és la sensació que existeix, fins i tot, perduts en saber si estem perduts o no. No se sap molt bé perquè, la majoria anem tirant, posant pedaços en qualsevol dels àmbits que tenim, però hi ha fets que confirmen, absolutament, que estem patint un procés d'empobriment i, potser allò, que encara és pitjor, no hi ha expectatives de futur perquè canviï res, al contrari, sembla que tot seguirà a pitjor.

De moment, un any després del gran interrogant d'arribar a un nou país, després de mil aventures i desaventures,  seguim el camí del "servint cafès a Londres", esclaus de la "mobilitat exterior", de polítics que es vanten que la gent hagi d'emigrar a altres països. Esclaus perquè els interrogants es multipliquen, però dempeus, per canviar la història.

Comentari de Sílvia Martí, gràcies Sílvia.
Hi penso tant, en vosaltres, els meus amics expatriats... Que ahir a la nit, quan vaig llegir el teu post, em va venir un sentiment estrany, que fa temps que creix per dins, però que cada cop se'm fa més present a l'ànim i a l'actitud. Es diu INDIGNACIÓ. Indignació envers aquells qui essent professors de la Facultat de Comunicació de la UAB ens van pintar un futur prometedor i ens van anomenar "crème de la crème". Indignació pel potencial intel·lectual que emigra a fora, tants amics, tanta gent jove, tantes oportunitats perdudes d'incorporar gent innovadora, amb idees noves i un tarannà fresc. Indignació envers aquells qui, instal·lats en les empreses i institucions, resen a la providència per haver nascut abans del 75-80, i tenir un lloc de treball: en compte, no estic indignada amb tots, sinó amb els que són ineptes, no treballen com haurien i no tenen els coneixements que haurien, i tot i així, cobren el doble, el triple, o 10 vegades més que aquell bon professional autònom que amb prou feines es guanya les garrofes. Indignació per tots els fills que hauríem de voler tenir i potser ni tindrem, perquè som conscients de la difícil situació que ens envolta, i no ens atrevim a pensar que "tindrem bona sort i mai els faltarà de res". Indignació per una crisi que no s'acaba ni s'acabarà properament, perquè les borses poden pujar i les empreses grans guanyar molt, però això no repercuteix directament als ciutadans. Indignació per cada any que passem amb el cor econgit, la respiració continguda, i sobretot, els somnis guardats en un sarró, ben fermat, al qual no ens atrevim ni a mirar de tant en tant. La meva il·lusió seria constituir una empresa, trobar un bon nínxol de mercat, i poder contractar tots els meus amics i coneguts. Que poguessin tornar, tenir un bon sou, refer el camí dels somnis i els desitjos. Potser algun dia ho aconseguirem, Dani, i farem el cafè altre cop en alguna ciutat (Ripoll-Olot-Figueres), tots tres periodistes gironins. Referem el món, perquè això sí, la indignació dóna més força per aixecar-te dempeus i canviar la història.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ripoll, terra de pisos (buits) i supermercats.

Imatge virtual del projecte de La Devesa del Pla de Ripoll. Foto: Agustí Vilà/ Elripolles.info Anem al gra. L'Ajuntament de Ripoll, on hi governa Convergència i Unió, amb el suport del PSC, han donat l'últim vistiplau per fer, de nou, allò que ens va portar a la crisi: agafar un terreny, invertir-hi milions d'euros i obtenir-ne més pisos i més sòl comercial. Sí, allò que ha portat tanta gent a la misèria. Felicitats per la pensada, fa pinta que serà un desastre. Capitalisme per avui, enriquiment d'uns quants, gana per demà, misèria per la gent. Anem a analitzar-ho. Potser realment la gent demana això? Quina necessitat hi ha d'urbanitzar d'aquesta manera la Devesa del Pla? Primer preguntes als polítics. Xavier Cima. Regidor d'Urbanisme de Ripoll i diputat al Parlament de Catalunya. Foto: Adrià Costa Vostès saben quants locals comercials buits hi ha al centre del poble? Vostès saben quants pisos buits hi ha al barri vell? Si la intenció de

clau de sol

cada lletra esdevé clau de sol per convertir-te en una modesta simfonia.

Hegemonia i ruptura

Foto: Europapress.es El proper 9N caldrà que des de l’estricta lluita que ja duem fent des de fa desenes anys, se segueixi la reivindicació i se segueixi col·lapsant l’Estat espanyol. Malgrat que no és la consulta promesa, cal ser-hi, sempre que hi hagi un mínim de garanties. Més enllà del 9N hi ha un futur a curt termini que pot fer canviar la història d’aquest país com un mitjó. Malgrat tots els esforços de les estructures que dominen la nostra societat perquè no ho fem (diaris, polítics, empreses, lobbys, etc.). Fer la consulta desobeint els feia por, de fet, el missatge que surti de qualsevol urna, si no és el que volen, els fa por. A Catalunya, es dóna la circumstància que podem trencar la seva hegemonia, per primera vegada, des de la Segona República espanyola. A més de tot això, tenim la crisi estructural del sistema capitalista que plana damunt nostre, com un carronyaire que tot ho engoleix. I de la mateixa manera que ell ens veu a nosaltres, com a presa fàcil, t