divendres, 31 de gener de 2014

L'ombra de l'immigrant

Vinyeta La Punxa d'en Jap. Diari El Punt 



Em recordo molt de vosaltres. De les paraules que dèieu, de la ràbia acumulada que emetíeu cap a les persones estrangeres que viuen —o que vivien, perquè potser ja han marxat— al poble. Recordo les mentides que propugnàveu en contra seva, contra gent que no coneixíeu, però dels quals us n’atrevíeu a dir barbaritats. Us tinc molt presents els ulls plens d’ira, quan relatàveu experiències que us havien explicat dels immigrants. Un home que us havia pres la tanda al metge o una dona amb molts fills que obtenia xecs regals per anar a comprar o una família que s’havia comprat un pis i no havia de pagar impostos. També guardo els renecs i els adjectius maliciosos cap a ells, cap als moros, negres i sudaques. Eren fastigosos, feien pudor, cridaven i ens treien la feina.

No tan sols eren ofenses de mala voluntat en el terreny econòmic, també en porto tota una caixa plena de les queixes que vau formular per la seva manera de viure, pels trets culturals, tan diferents. Uns no podíeu suportar que les dones tinguessin uns determinats vestits, d’altres no aguantàveu que anessin a resar cada setmana, d’altres us era impensable que es poguessin passar tantes hores en una plaça xerrant i cridant.   

I tots aquests records que m’he endut sota el braç, s’encenen en mi, en la meva existència quotidiana. Ja el primer dia que vaig agafar l’avió per canviar de país, a causa de la crisi econòmica, els vaig veure com revenien tots al cap, un per un. No tant com un somni que pots recordar, sinó com un temor que se m’ha anat passejant durant tots els mesos d’immigrant. A mi, a qui explicàveu totes les vostres confidències despectives en contra dels estrangers. A mi, que m’enrabiava com una mala cosa quan m’ho dèieu, ara, tot això em persegueix com una ombra funesta.

Perquè ara sóc jo qui està traient la feina a la gent, perquè crido massa, perquè tinc la pell més fosca, els cabells negres o no sé parlar bé l’idioma que m’acull. És una ombra que em persegueix quan truco per demanar hora al metge o que m’acompanyarà quan algun dia demani una subsidi. Penso en vosaltres i en la gent com vosaltres d’aquí on sóc ara, que deu estar maleint-me i inventant històries sobre mi. Penso en com deuen ser els seus ulls, les seves veus tenses i si s’assemblen als vostres rostres.

És una ombra allargada, que malgrat la meva incomoditat, l’acullo a casa i l’alimento, li llegeixo llibres i li escric, perquè algun dia, retorni als seus amos i els hi expliqui què passa al món.


Cap comentari:

Publica un comentari