Passa al contingut principal

L'ombra de l'immigrant

Vinyeta La Punxa d'en Jap. Diari El Punt 



Em recordo molt de vosaltres. De les paraules que dèieu, de la ràbia acumulada que emetíeu cap a les persones estrangeres que viuen —o que vivien, perquè potser ja han marxat— al poble. Recordo les mentides que propugnàveu en contra seva, contra gent que no coneixíeu, però dels quals us n’atrevíeu a dir barbaritats. Us tinc molt presents els ulls plens d’ira, quan relatàveu experiències que us havien explicat dels immigrants. Un home que us havia pres la tanda al metge o una dona amb molts fills que obtenia xecs regals per anar a comprar o una família que s’havia comprat un pis i no havia de pagar impostos. També guardo els renecs i els adjectius maliciosos cap a ells, cap als moros, negres i sudaques. Eren fastigosos, feien pudor, cridaven i ens treien la feina.

No tan sols eren ofenses de mala voluntat en el terreny econòmic, també en porto tota una caixa plena de les queixes que vau formular per la seva manera de viure, pels trets culturals, tan diferents. Uns no podíeu suportar que les dones tinguessin uns determinats vestits, d’altres no aguantàveu que anessin a resar cada setmana, d’altres us era impensable que es poguessin passar tantes hores en una plaça xerrant i cridant.   

I tots aquests records que m’he endut sota el braç, s’encenen en mi, en la meva existència quotidiana. Ja el primer dia que vaig agafar l’avió per canviar de país, a causa de la crisi econòmica, els vaig veure com revenien tots al cap, un per un. No tant com un somni que pots recordar, sinó com un temor que se m’ha anat passejant durant tots els mesos d’immigrant. A mi, a qui explicàveu totes les vostres confidències despectives en contra dels estrangers. A mi, que m’enrabiava com una mala cosa quan m’ho dèieu, ara, tot això em persegueix com una ombra funesta.

Perquè ara sóc jo qui està traient la feina a la gent, perquè crido massa, perquè tinc la pell més fosca, els cabells negres o no sé parlar bé l’idioma que m’acull. És una ombra que em persegueix quan truco per demanar hora al metge o que m’acompanyarà quan algun dia demani una subsidi. Penso en vosaltres i en la gent com vosaltres d’aquí on sóc ara, que deu estar maleint-me i inventant històries sobre mi. Penso en com deuen ser els seus ulls, les seves veus tenses i si s’assemblen als vostres rostres.

És una ombra allargada, que malgrat la meva incomoditat, l’acullo a casa i l’alimento, li llegeixo llibres i li escric, perquè algun dia, retorni als seus amos i els hi expliqui què passa al món.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

clau de sol

cada lletra esdevé clau de sol per convertir-te en una modesta simfonia.

Ripoll, terra de pisos (buits) i supermercats.

Imatge virtual del projecte de La Devesa del Pla de Ripoll. Foto: Agustí Vilà/ Elripolles.info Anem al gra. L'Ajuntament de Ripoll, on hi governa Convergència i Unió, amb el suport del PSC, han donat l'últim vistiplau per fer, de nou, allò que ens va portar a la crisi: agafar un terreny, invertir-hi milions d'euros i obtenir-ne més pisos i més sòl comercial. Sí, allò que ha portat tanta gent a la misèria. Felicitats per la pensada, fa pinta que serà un desastre. Capitalisme per avui, enriquiment d'uns quants, gana per demà, misèria per la gent. Anem a analitzar-ho. Potser realment la gent demana això? Quina necessitat hi ha d'urbanitzar d'aquesta manera la Devesa del Pla? Primer preguntes als polítics. Xavier Cima. Regidor d'Urbanisme de Ripoll i diputat al Parlament de Catalunya. Foto: Adrià Costa Vostès saben quants locals comercials buits hi ha al centre del poble? Vostès saben quants pisos buits hi ha al barri vell? Si la intenció de

Hegemonia i ruptura

Foto: Europapress.es El proper 9N caldrà que des de l’estricta lluita que ja duem fent des de fa desenes anys, se segueixi la reivindicació i se segueixi col·lapsant l’Estat espanyol. Malgrat que no és la consulta promesa, cal ser-hi, sempre que hi hagi un mínim de garanties. Més enllà del 9N hi ha un futur a curt termini que pot fer canviar la història d’aquest país com un mitjó. Malgrat tots els esforços de les estructures que dominen la nostra societat perquè no ho fem (diaris, polítics, empreses, lobbys, etc.). Fer la consulta desobeint els feia por, de fet, el missatge que surti de qualsevol urna, si no és el que volen, els fa por. A Catalunya, es dóna la circumstància que podem trencar la seva hegemonia, per primera vegada, des de la Segona República espanyola. A més de tot això, tenim la crisi estructural del sistema capitalista que plana damunt nostre, com un carronyaire que tot ho engoleix. I de la mateixa manera que ell ens veu a nosaltres, com a presa fàcil, t