Groc Intermitent

Oreneta al balcó de casa, Ripoll, maig del 2012 Tinc gravada la imatge en totes les gammes de colors possibles. Ho he reproduït com una escena del cine en blanc i negre, com una escena futurista, fins i tot, com un espai de retrobada psicodèlica. En tots elles, però, moro d'alegria. Ens vam retrobar per tancar la ferida que havia omplert el sarró del menfotisme sobre la vida. Per l'Anna, fer front a la realitat abandonada li suposà un xoc de sentiments tan fort, que estigué dos dies seguits explicant les consecucions de la nova vida d'oreneta lliure al vent, als cels del món* (Fragment del meu intent de novel·la El Congost del Riu Blau )

Berlín, maig de l'any 2012. Aquest any on sembla que les ganes perquè la revolució corri per les notres venes s'han multiplicat, aquesta primavera transformadora que volem que s'impregni a tots els carrers. Aquest és el context històric per una ciutat que viu refugiada en un llimbs més enllà del bé i del mal, perquè de mal n'ha tastat tantes vegades, que totes les cicatrius fan un nus, una cuirassa de protecció perquè mai més esdevingui cap altre daltabaix. Així, et rep Berlín, tan extensa, tan gran, tan sobredimensionada, que no saps ben bé ni quan has arribat ni quina és la cara que t'ofereix. La banda sonora de la ciutat podria ser qualsevol, potser alguna cançó de Beirut, si em feu escollir. Mentre els acords confusos i motivadors pessigollegen les orelles, la vista s'atura a qualsevol de les especificitats que brollen sense parar. La gent que s'abeura de cerveses pel carrer, de pintades que sobreeixeixen a les façanes i a les teulades, de parcs mult...

No sé ni com començar. Es pot dir que el destí o la sort m'han dut fins a aquest llibre meravellós. Fa una setmana vaig anar a la biblioteca, i darrerament, acostumo a fer una pràctica prou ineteressant. Sense cap llibre pensat prèviament, em passejo pels passadissos de la secció de novel·les, sense cap ordre ni objectiu concret, simplement, anar llegint els títols i com a molt, aixecar-ne algun i observar la portada... llavors "pam" un flaix, una il·luminació, una sotragada intensa em fan dir: "sí, aquest és el llibre que busco". Aquest darrer cop, però, va ser diferent.  Quan vaig entrar a la biblioteca vaig passar, gairebé sense voler, per la secció de cinema, i vaig veure a novetats una pel·lícula titulada "Tòquio Blues", me la vaig mirar i vaig pensar, "fa bona pinta", però no tenia ganes d'agafar una pel·lícula. (La veritat és que vivint tot sol, mai m'han agafat ganes de veure una pel·lícula, però com que vaig a batzacad...

M'agradaria habitar en la teva senzillesa, allà on descansa el somriure  on s'edulcora cada mot, tancant les parpelles mentre parles i abraçar-los abans que fugin, romandre enjugassat en els teus dits per escriure sense indulgència llargues teories revolucionàries, i llavors, vagar pels ulls i coincidir en la mirada, coneixedors que hi som i que ens escoltarem l'ànima.

Segmentar el riu en dos colors per absoldre el destí perquè la riba rumiï quina estela prefereix.

—Veus com calia confiar en els núvols. Després de tants mesos en l'oblit, han tornat plens de vigorositat i han ensinistrat la set que teníem dintre els ulls.