Groc Intermitent

Heus aquí la terra del vent  Banyada per mar i per grans extensions verdes.  S'alça Escòcia enmig de la deshonesta veritat de la terra,  aquella que amaga del sol els llocs més salvatges. Sereu valents els qui l'habiten i llargues les matinades d'hivern perquè els plaers tan sols hi llangueixin durant els dies de sol intermitent. Les ratxes del vent bategaran amb rauxa, penetraran per les valls de bestiar jaient, relliscaran en els molls de vaixells pendents de salpar cap a l'alba.

A Banquers, polítics de llarga tirada, economistes neoliberals i absorts executius. Felicitats per la vostra obstinació en el poder, per les vostres cases multicolors i els cotxes de gamma alta al garatge, lluïu uns vestits de somni amb americanes a mida i corbates de disseny. Felicitats per les carreres d'èxit que omplen d'orgull a familiars i amics que us trobeu al club de golf, tots amb rostres de fascinant bronzejat i educada paraula. Felicitats pels vostres somnis complerts per les vostres dones tan boniques i fidels, casats en nom de Déu (no el dels pobres) i per fer caritat (per a ells) cada diumenge. Felicitats per arribar sobrats a finals de mes, tot comprant vins cars i menjars de luxe, vosaltres sou l'exemple que ens han inculcat, "algun dia arribareu a ser com ells" -deien, que això és perquè heu arriscat capital, heu innovat, us heu endeutat... Per tot això, felicitats per ser com sou. Per ensenyar-nos la cara més ...

A l'Alèxia, còmplice d'aquest aniversari Commemorar les efemèrides pot comportar, a vegades, sensacions contradictòries. Això és el que em passa quan veig el calendari que tinc palplantat davant dels nassos: fa un any vaig emigrar. Per una banda, ets sents feliç, perquè has aconseguit avançar en un repte que era i és complicat, però per l'altre també tens un sentiment de ràbia i d'ofegament, perquè estàs lluny de tu (dels teus). I en aquesta coctelera explosiva hi ha tants ingredients, que la mescla pot resulta força de mal païr. Quan vaig pujar a l'avió, el 19 d'octubre de 2012, em feia creure a mi mateix que era una situació transitòria, poc transcendent, de creixement personal, d'experiència, de riquesa lingüística. Però, quan vas sumant mesos a fora de casa, et sents completament abatut i sobrepassat per aquestes primeres sensacions. Què se n'ha fet d'aquells plantejaments? On és la persona de fa un any? Si voleu que us digui la ver...

De reptes per proposar-nos en podem trobar molts i de molt il·lusionants en aquesta petita vida. Però allò que està més clar, és que hom en posa, encara que siguin minúsculs en el dia a dia. La motivació per arribar a una fita, ens esperona a ser més constant, més valents, més socials, més enginyosos... Ara bé, el repte en si existeix encara que la fita no s'aconsegueixi. Ara, d'aquí a nou dies farà un any que vaig agafar un avió per marxar de Catalunya cap a un altre país, primer va ser Anglaterra, ara Escòcia. El repte era ni més ni menys que buscar una feina i aprendre un idioma. No sé si aconseguiré ni la feina que buscava ni dominaré l'idioma com volia, però cal tenir en compte que el mateix dia en què agava l'avió ja havia escrit la majoria de les lletres del REPTE. Tan sols quedava maquejar-les, enquadrar-les, dissenyar-les adequadament. I aquí estem, en l'àrdua tasca de ressegui cada mil·límetre de lletra amb una tinta ben especial.

Augureu alguna notícia explosiva? Algun titular trencador? Es necessiten paraules objecte, fotografies sense raó, comentaris indignes de periodistes sense senderi cobrant sous d'explotació. Farem d'altaveus de governs, espoliarem el sentit comú, perquè còmplices del poder ens enriquirem, segur. Deixeu de preguntar-vos les 5 W i pregunteu què vol el cap (de redacció) traieu-vos les fums i els somnis de l'objectivitat del món. Som fàbriques de paraules que edulcoren al gust que volem, periodisme de simulacre, periodisme indecent.

La sensació de buit és immensa i plena d’amor de color vermell. El sol m’és a la riba, jo ja ho sabia que a la ciutat s’ofega el cor, mes ara dansa a la llança de la vida i enumero les raons de mirar-te, cada dia més sotmès, de forma immesurable, pels ulls que em desterren pres. La nit apareix amb el llum de la façana mentre encara somio despert, xiulets de lluna somriure obert, de sons sense solfa. He après a palpar-te la pell bruna, a sentir-te la veu acariciar-te un bes. L’ombra que em persegueix pregunta a cada volta quan sabrem les estrelles quan els cabells i la rosa que fareix? (escolto el silenci, canto per a ell)

La bellesa de les flors és indiscutible. N'hi ha de més belles, de més poètiques, de relacionades amb celebracions, però, en tot cas, les flors són una font inesgotable de sensacions a les nostres vides. Des que naixem (que ens les duen a l'hospital) fins que morim (que ens les duen al cementiri). I per què ho fem això? Segurament, perquè les flors són una bona metàfora de vida i d'eclosió sentimental. Però les flors també són segrestades com a mitjà per tapar o per encobrir defectes. Quan escolto que hi ha ajuntaments que es dediquen a fer campanyes per posar flors arreu del municipi o per esperonar perquè la gent en posi més als balcons em temo el pitjor. Temo que darrere de la bellesa de les flors s'hi tapin les vergonyes. Que darrere de cada gerani hi hagi centenars d'aturats, que darrere de cada clavell centres cívics despenjats. I que vulguin distreure'ns perquè mirem fixament els pètals i no fiquem el nas en allò que ens està enlletgint de veritat ...