Escrius als teus llavis novetetats sobre la vida, com quan el riu surt de mare, després de la pluja caiguda sobre la neu. Dement m’obsequies llànguides paraules que s’entrellacen amb els records d’infantesa, en una tarda, a la Font del poble. Llavors tots enteniem el demà com el somriure de l’estiu, que ens unia sense llibres ni mestres pel mig. Ara, tot s’escau per corriols sinuosos, maldestres petjades que desfilen per vessants esquerps. I sense soroll s’inflen veles de futur que mai havia imaginat. Amagats, els punys encesos han anat creant un gest plàcid de progrés, i en aquests anys, en què només mirava de cua d’ull, s’ha produït un trencadís entre les pells…