Escòcia (I)

Heus aquí la terra del vent 

Banyada per mar i per grans extensions verdes. 

S'alça Escòcia enmig de la deshonesta veritat de la terra, 

aquella que amaga del sol els llocs més salvatges.

Sereu valents els qui l'habiten

i llargues les matinades d'hivern

perquè els plaers tan sols hi llangueixin

durant els dies de sol intermitent.

Les ratxes del vent bategaran amb rauxa,

penetraran per les valls de bestiar jaient,

relliscaran en els molls de vaixells

pendents de salpar cap a l'alba.

Agraïment als botxins

A Banquers, polítics de llarga tirada,

economistes neoliberals i absorts executius.

Felicitats per la vostra obstinació en el poder,
per les vostres cases multicolors
i els cotxes de gamma alta al garatge,
lluïu uns vestits de somni
amb americanes a mida
i corbates de disseny.

Felicitats per les carreres d'èxit
que omplen d'orgull a familiars
i amics que us trobeu al club de golf,
tots amb rostres de fascinant bronzejat
i educada paraula.

Felicitats pels vostres somnis complerts
per les vostres dones tan boniques i fidels,
casats en nom de Déu (no el dels pobres)
i per fer caritat (per a ells) cada diumenge.

Felicitats per arribar sobrats a finals de mes,
tot comprant vins cars i menjars de luxe,
vosaltres sou l'exemple que ens han inculcat,
"algun dia arribareu a ser com ells" -deien,
que això és perquè heu arriscat capital,
heu innovat, us heu endeutat...

Per tot això, felicitats per ser com sou.
Per ensenyar-nos la cara més amarga de l'home.
Ara, ja sabem allò que no volem ser.
I en la nostra reafirmació, al vostre mirall,
ens està proposant les normes per construir
la societat que volem.
Per no arribar a ser mai així.

Felicitats per mostrar-nos camins d'odi,
de poder xuclador, de domini i de beneficis
insultants, que ens catapulten, al poble,
a un malviure constant.

Felicitats per despertar la llavor de canvi,
per fer-nos adonar dels sons d'alliberament,
per unir-nos, per desbancar-vos del capdavant.

Felicitats perquè un dia es capgirarà el mitjó
i observareu de primera mà com amb menys,
com repartint la riquesa, també rutlla el món.
Veureu els petits ser al govern:
el forner firmant decrets,
i la infermera administrant les finances.
Veureu en cada un dels vostres camps de golf,
brotar-hi espigues de blat i ramells rojos de flors
en senyal de victòria.

1 any "servint cafès a Londres"

A l'Alèxia, còmplice d'aquest aniversari

Commemorar les efemèrides pot comportar, a vegades, sensacions contradictòries. Això és el que em passa quan veig el calendari que tinc palplantat davant dels nassos: fa un any vaig emigrar.

Per una banda, ets sents feliç, perquè has aconseguit avançar en un repte que era i és complicat, però per l'altre també tens un sentiment de ràbia i d'ofegament, perquè estàs lluny de tu (dels teus). I en aquesta coctelera explosiva hi ha tants ingredients, que la mescla pot resulta força de mal païr.

Quan vaig pujar a l'avió, el 19 d'octubre de 2012, em feia creure a mi mateix que era una situació transitòria, poc transcendent, de creixement personal, d'experiència, de riquesa lingüística. Però, quan vas sumant mesos a fora de casa, et sents completament abatut i sobrepassat per aquestes primeres sensacions. Què se n'ha fet d'aquells plantejaments? On és la persona de fa un any?

Si voleu que us digui la veritat, la persona que fa un any ho veia tot de colors ben vius, ara ho veu de colors amb molts matisos. Si bé és cert que marxar fora del teu entorn esperona, també és cert que a cada nit de mals d'esquena o d'insomni, et retorna l'agre fotograma de realitat d'immigrant forçat, com centenars de milers de sud-europeus, que estem nodrint les ciutats d'Alemanya o del Regne Unit.

La vida és feta a base d'experiències i les nostres (les de la generació 1975-1995, la generació perduda) quedaran marcades per un buit constant a les nostres existències, que ens porta a la deriva per feines inestables que ens aboquen a un futur sense respostes en cap dels nostres àmbits.

L'angoixa de la generació perduda ha tardat molt temps a aflorar. I encara no queda clar si hi és o no. Aquesta és la sensació que existeix, fins i tot, perduts en saber si estem perduts o no. No se sap molt bé perquè, la majoria anem tirant, posant pedaços en qualsevol dels àmbits que tenim, però hi ha fets que confirmen, absolutament, que estem patint un procés d'empobriment i, potser allò, que encara és pitjor, no hi ha expectatives de futur perquè canviï res, al contrari, sembla que tot seguirà a pitjor.

De moment, un any després del gran interrogant d'arribar a un nou país, després de mil aventures i desaventures,  seguim el camí del "servint cafès a Londres", esclaus de la "mobilitat exterior", de polítics que es vanten que la gent hagi d'emigrar a altres països. Esclaus perquè els interrogants es multipliquen, però dempeus, per canviar la història.

Comentari de Sílvia Martí, gràcies Sílvia.
Hi penso tant, en vosaltres, els meus amics expatriats... Que ahir a la nit, quan vaig llegir el teu post, em va venir un sentiment estrany, que fa temps que creix per dins, però que cada cop se'm fa més present a l'ànim i a l'actitud. Es diu INDIGNACIÓ. Indignació envers aquells qui essent professors de la Facultat de Comunicació de la UAB ens van pintar un futur prometedor i ens van anomenar "crème de la crème". Indignació pel potencial intel·lectual que emigra a fora, tants amics, tanta gent jove, tantes oportunitats perdudes d'incorporar gent innovadora, amb idees noves i un tarannà fresc. Indignació envers aquells qui, instal·lats en les empreses i institucions, resen a la providència per haver nascut abans del 75-80, i tenir un lloc de treball: en compte, no estic indignada amb tots, sinó amb els que són ineptes, no treballen com haurien i no tenen els coneixements que haurien, i tot i així, cobren el doble, el triple, o 10 vegades més que aquell bon professional autònom que amb prou feines es guanya les garrofes. Indignació per tots els fills que hauríem de voler tenir i potser ni tindrem, perquè som conscients de la difícil situació que ens envolta, i no ens atrevim a pensar que "tindrem bona sort i mai els faltarà de res". Indignació per una crisi que no s'acaba ni s'acabarà properament, perquè les borses poden pujar i les empreses grans guanyar molt, però això no repercuteix directament als ciutadans. Indignació per cada any que passem amb el cor econgit, la respiració continguda, i sobretot, els somnis guardats en un sarró, ben fermat, al qual no ens atrevim ni a mirar de tant en tant. La meva il·lusió seria constituir una empresa, trobar un bon nínxol de mercat, i poder contractar tots els meus amics i coneguts. Que poguessin tornar, tenir un bon sou, refer el camí dels somnis i els desitjos. Potser algun dia ho aconseguirem, Dani, i farem el cafè altre cop en alguna ciutat (Ripoll-Olot-Figueres), tots tres periodistes gironins. Referem el món, perquè això sí, la indignació dóna més força per aixecar-te dempeus i canviar la història.

El repte

De reptes per proposar-nos en podem trobar molts i de molt il·lusionants en aquesta petita vida. Però allò que està més clar, és que hom en posa, encara que siguin minúsculs en el dia a dia. La motivació per arribar a una fita, ens esperona a ser més constant, més valents, més socials, més enginyosos...
Ara bé, el repte en si existeix encara que la fita no s'aconsegueixi. Ara, d'aquí a nou dies farà un any que vaig agafar un avió per marxar de Catalunya cap a un altre país, primer va ser Anglaterra, ara Escòcia. El repte era ni més ni menys que buscar una feina i aprendre un idioma.
No sé si aconseguiré ni la feina que buscava ni dominaré l'idioma com volia, però cal tenir en compte que el mateix dia en què agava l'avió ja havia escrit la majoria de les lletres del REPTE. Tan sols quedava maquejar-les, enquadrar-les, dissenyar-les adequadament. I aquí estem, en l'àrdua tasca de ressegui cada mil·límetre de lletra amb una tinta ben especial.

Periodisme indecent

Augureu alguna notícia explosiva?
Algun titular trencador?
Es necessiten paraules objecte,
fotografies sense raó,
comentaris indignes
de periodistes sense senderi
cobrant sous d'explotació.

Farem d'altaveus de governs,
espoliarem el sentit comú,
perquè còmplices del poder
ens enriquirem, segur.

Deixeu de preguntar-vos les 5 W
i pregunteu què vol el cap (de redacció)
traieu-vos les fums i els somnis
de l'objectivitat del món.

Som fàbriques de paraules
que edulcoren al gust que volem,
periodisme de simulacre,
periodisme indecent.

Viatge al fons de la nit

La sensació de buit

és immensa i plena d’amor

de color vermell.

El sol m’és a la riba,

jo ja ho sabia

que a la ciutat s’ofega el cor,

mes ara dansa a la llança de la vida

i enumero les raons de mirar-te,

cada dia més sotmès,

de forma immesurable,

pels ulls que em desterren pres.

La nit apareix amb el llum de la façana

mentre encara somio despert,

xiulets de lluna

somriure obert,

de sons sense solfa.

He après

a palpar-te la pell bruna,

a sentir-te la veu acariciar-te un bes.

L’ombra que em persegueix

pregunta a cada volta

quan sabrem les estrelles

quan els cabells i la rosa que fareix?

(escolto el silenci, canto per a ell)

Flors per dissimular

La bellesa de les flors és indiscutible. N'hi ha de més belles, de més poètiques, de relacionades amb celebracions, però, en tot cas, les flors són una font inesgotable de sensacions a les nostres vides. Des que naixem (que ens les duen a l'hospital) fins que morim (que ens les duen al cementiri). I per què ho fem això? Segurament, perquè les flors són una bona metàfora de vida i d'eclosió sentimental.

Però les flors també són segrestades com a mitjà per tapar o per encobrir defectes. Quan escolto que hi ha ajuntaments que es dediquen a fer campanyes per posar flors arreu del municipi o per esperonar perquè la gent en posi més als balcons em temo el pitjor. Temo que darrere de la bellesa de les flors s'hi tapin les vergonyes. Que darrere de cada gerani hi hagi centenars d'aturats, que darrere de cada clavell centres cívics despenjats. I que vulguin distreure'ns perquè mirem fixament els pètals i no fiquem el nas en allò que ens està enlletgint de veritat el poble.

Una segona lectura

Diuen que és l'Atenes del nord d'Europa. No ho puc comparar perquè encara no he visitat mai la capital grega, però en tot cas, no hi falta pas història en cada racó del barri vell. El conegut castell és un bastió inexpugnable, no només pel preu de l'entrada, sinó perquè a partir de la seva ubicació, la ciutat s'estira cap a totes les direccions possibles. Des d'uns penya-segats propers a l'urbs, en ruta cap a la muntanya Arthur's Seat, es pot gaudir d'una vista excepcional.
Les teulades de pissarra es combinen amb les d'argila, totes punxegudes, inclinades i amb xemeneies indiscriminades i quantioses que les travessen. Les façanes són fredes i hostils, amb un llarg parany de llums que s'encenen darrere finestres de marcs emblanquinats. Als parcs, els pocs arbres que s'hi entreveuen no tenen cap fulla que els identifiqui i, tan sols, gavines i corbs que volen a l'horitzó, certifiquen vida. I encara més lluny, la serralada de Pentland Hills encara ufaneja nevada. 
Tot això s'ho mira un noi desconegut. S'ha assegut de cop, sense que li importés l'alçada del cingle, mentre ha deixat una bossa que duia a la mà de cop al terra. S'ha descordat el jersei amb caputxa, malgrat el vent fred que l'envesteix. A la butxaca hi duu un paper que s'ha trobat quan ha entrat a la cuina del pis que comparteix amb la seva dona. De l'angoixa, ha sortit corrent de casa, amb la necessitat d'equilibrar les paraules, de donar una segona oportunitat als ulls, perquè allà, amb Edinburgh com a testimoni, llegeixin una altra realitat.

Hi ha dones que ens falten

Fàbrica La Cotolla (Ripoll). Foto: Col·lecció d'Agustí Dalmau i Font

Hi ha dones que ens falten. Que estimàvem i que ens falten. Desaparegudes per llei de vida, com les nostres àvies o besàvies. És el vostre cas?

Aquesta reflexió prèvia arriba arran de la vulnerable commemoració d'avui. Considero, que cada dia ha de suposar l'emancipació i la lluita de la dona, no només el dia 8 de març, però en dies com avui, val la pena recordar que hi ha dones que trobem a faltar.

Les nostres àvies i besàvies, explotades en colònies tèxtils del riu Ter, per exemple. Les nostres àvies i besàvies miserables en les tasques domèstiques, per exemple. Vivim en una societat tan volàtil, que el record es concentra en allò més proper i positiu, però si furguem una mica en les històries personals de la nostra família i desenterrem quines eren les trajectòries personals d'aquestes dones, veurem com treiem la pols a unes vides feixugues d'heroïcitat quotidiana.

Com moltes de les àvies del Ripollès, la meva, treballava des de ben petita a una de les nombroses fàbriques tèxtils que hi havia en aquella època. No ens podem fer una idea de les condicions tan dures que patien, no només a la fàbrica sinó a casa. Malauradament, mai vaig arribar a tenir temps d'indagar més en la vida entre els telers. Ara, dues generacions després, en plena esplendor de la postmodernitat, de la vida efímera, no hi ha ponts de connexió entre allò i això, com si hi hagués hagut un salt en el temps, com si no hagués succeït res. I com noies i dones i nois i homes a la deriva, sense referents, sense orígens, sense identitat, ja podem seguir celebrant el 8 de març.  

"Revolta i volta" (Dani Vilaseca, 2013)

Imatge: Alèxia Planas

Hi ha moltes maneres de canviar allò que no ens agrada. O, almenys, intentar-ho. A mi, particularment, m'agrada pensar que podem viure en una societat més justa que la que vivim actualment. Per aquest motiu, sóc de l'opinió que cal esbotzar el sistema capitalista. O perquè ens entenguem tots plegats: establir unes noves normes de ciutadania i de vida, que no estiguin regides per les doctrines del diner, que avui en dia, passa per grans multinacionals, les seves fortunes i els aparells dels partits polítics que estan a la seva disposició.
Una de les maneres que a mi, humilment, se m'han acudit per contribuir a aquest canvi, és a través de les paraules. Així, publico un recull de poesies sota el títol de "Revolta i volta" en format bloc. Com anuncio just a la portada del bloc: La poesia no canvia el sistema que ens està fent més miserables. Però posa paraules a la disposició de la bona gent i carrega de lletres els punys que lluiten en la revolta. Si us agraden els poemes, llegiu-los i difoneu-los, perquè cal donar la volta al món en què malvivim.
Us demano que quan tingueu temps lliure i vulgueu llegir una mica de poesia protesta, hi feu un cop d'ull i si us agrada que ho compartiu, ho reciteu, ho difoneu... perquè és tota vostra, també.   

Ens han venut de nou: ara, el fracking.

Font: frack-off.org.uk

El Govern de Catalunya, encapçalat pel partit Convergència i Unió, ha decidit, una vegada més, vendre el territori a qualsevol preu, de manera literal. Ho va intentar fins a l'últim minut amb els terrenys del Delta del Llobregat per instal·lar-hi Eurovegas. Fa més anys, la gent d'aquest país tenim molt colpida a la memòria la sentència a desaparèixer que suposava el Pla Hidrològic espanyol per les Terres de l'Ebre. Durant aquests períodes també n'hi ha hagut d'altres, de temptatives, com ara la construcció de la línia de molt alta tensió, la MAT.

Mireu-vos-ho per on vulgueu, això és vendre el territori, i amb això, vendre la gent que hi viu, no només per les que hi són ara, sinó per moltes generacions. Llavors, es pot discutir la viabilitat, els beneficis econòmics, les conseqüències, l'atac contra el medi ambient. En aquests àmbits, puc entendre, que no compartir, que hi hagi gent que defensi unes postures més agressives contra el territori, per suposadament augmentar la riquesa o pel bé del suposat progrés.

Tornem a les últimes decisions del Govern. Han autoritzat una empresa de capital anglès Teredo Oil Limited Segunda Sucursal SL., ha fer prospeccions incials per comprovar si hi ha bosses de gas o petroli a comarques com el Ripollès, la Garrotxa i Osona. Aquí teniu la resolució del dia 31 de desembre de 2012, publicada al DOGC, on s'especifica l'aprovació del projecte anomenat "Ripoll". L'empresa, per tant, podrà fer les prospeccions per saber si al subsòl de les nostres contrades hi ha materials pels quals puguin treure profit, evidentment amb un rendiment privat, en benefici per als accionistes d'aquesta empresa.

No és una qüestió menor pensar què es fa amb els recursos naturals, amb allò que en principi no és de ningú, sinó del territori on es viu. No és una qüestió menor què passarà si finalment hi troben materials per explotar. No és una qüestió menor pensar què passarà amb els 26.000 habitants de la comarca del Ripollès, que viuran al costat d'explotacions que utilitzaran un mecanisme anomenat fràcking per extreure allò que necessitin. Quants diners valen les nostres muntanyes? Quants diners val la salut de la gent que hi viu? És legitim que el territori no tingui ni veu ni vot en prendre la decisió?

Són preguntes que ens haurem d'anar fent durant aquests propers anys si, malauradament, existeix gas o petroli, sota els nostres peus. Ens pensem sovint, que vivim en una democràcia exemplar, referent del primer món, justa, que firma protocols mediambientals, sense discriminacions, i en casos com aquests, ens adonem de la indefenció davant les especulacions del mercat, ara, en forma d'extraccions de gas o de petroli, quan en tot cas, primer de tot, caldria reclamar que els recursos naturals pertanyen al poble, i que sobiranament, ja decidirà quins usos se li donen. A la Constitució de la República de Bolívia, on porten 500 anys d'espoli natural, econòmic i també de l'entorn i de la salut dels seus habitants, han recollit a la seva carta magna, que ja n'hi havia prou de xantatges, que no es vendran més.

Artículo 359
Los hidrocarburos, cualquiera sea el estado en que se encuentren o la forma en la que se presenten, son de propiedad inalienable e imprescriptible del pueblo boliviano. El Estado, en nombre y representación del pueblo boliviano, ejerce la propiedad de toda la producción de hidrocarburos del país y es el único facultado para su comercialización. La totalidad de los ingresos percibidos por la comercialización de los hidrocarburos será propiedad del Estado.

Cuarta Parte, Título II, Capítulo Tercero: Hidrocarburos, Nueva Constitución Política del Estado

Per desgràcia, als Països Catalans, seguim dirigits per governs que signen decrets sota la influència de mercats que només veuen dòlars, lliures o euros, en comptes de vida i gent.

Si voleu saber en 8 minuts què és el fracking, mireu la primera part d'un reportatge que es diu "Fracking Hell" subtitulat al castellà.  

 

Any nou, destí nou?

Dos mesos i mig després. Molta pluja acumulada als ulls. Entre fred que ha encarcarat els dits. Després d'un viatge de nadal per veure la família i els amics. Després de tot plegat, cal plantejar-se què serà del futur. De moment, sembla que el vaixell no hagi trobat el port adient i que encara faci falta fer més camí, potser rumb a Escòcia o potser rumb a Irlanda. Qui sap, però no pot ser molt més enllà en el temps, perquè la primavera esclatarà genuïna i cal que ens agafi ben instal·lats en un finestral per veure-hi rajar la vida entre els brots verds. Així que aviat caldrà fer maletes de nou i accelerar el pas, amb l'experiència d'allò viscut i la il·lusió d'allò nou que arribarà.