L'ombra de l'immigrant

Vinyeta La Punxa d'en Jap. Diari El Punt 

Em recordo molt de vosaltres. De les paraules que dèieu, de la ràbia acumulada que emetíeu cap a les persones estrangeres que viuen —o que vivien, perquè potser ja han marxat— al poble. Recordo les mentides que propugnàveu en contra seva, contra gent que no coneixíeu, però dels quals us n’atrevíeu a dir barbaritats. Us tinc molt presents els ulls plens d’ira, quan relatàveu experiències que us havien explicat dels immigrants. Un home que us havia pres la tanda al metge o una dona amb molts fills que obtenia xecs regals per anar a comprar o una família que s’havia comprat un pis i no havia de pagar impostos. També guardo els renecs i els adjectius maliciosos cap a ells, cap als moros, negres i sudaques. Eren fastigosos, feien pudor, cridaven i ens treien la feina.

No tan sols eren ofenses de mala voluntat en el terreny econòmic, també en porto tota una caixa plena de les queixes que vau formular per la seva manera de viure, pels trets culturals, tan diferents. Uns no podíeu suportar que les dones tinguessin uns determinats vestits, d’altres no aguantàveu que anessin a resar cada setmana, d’altres us era impensable que es poguessin passar tantes hores en una plaça xerrant i cridant.   

I tots aquests records que m’he endut sota el braç, s’encenen en mi, en la meva existència quotidiana. Ja el primer dia que vaig agafar l’avió per canviar de país, a causa de la crisi econòmica, els vaig veure com revenien tots al cap, un per un. No tant com un somni que pots recordar, sinó com un temor que se m’ha anat passejant durant tots els mesos d’immigrant. A mi, a qui explicàveu totes les vostres confidències despectives en contra dels estrangers. A mi, que m’enrabiava com una mala cosa quan m’ho dèieu, ara, tot això em persegueix com una ombra funesta.

Perquè ara sóc jo qui està traient la feina a la gent, perquè crido massa, perquè tinc la pell més fosca, els cabells negres o no sé parlar bé l’idioma que m’acull. És una ombra que em persegueix quan truco per demanar hora al metge o que m’acompanyarà quan algun dia demani una subsidi. Penso en vosaltres i en la gent com vosaltres d’aquí on sóc ara, que deu estar maleint-me i inventant històries sobre mi. Penso en com deuen ser els seus ulls, les seves veus tenses i si s’assemblen als vostres rostres.

És una ombra allargada, que malgrat la meva incomoditat, l’acullo a casa i l’alimento, li llegeixo llibres i li escric, perquè algun dia, retorni als seus amos i els hi expliqui què passa al món.

La Vie d'Adèle (Abdellatif Kechiche, 2013)

Fotograma del film La Vie d'Adèle (2013)

Feia molt temps que una pel·lícula no em despertava una mica de curiositat. La Vie d'Adèle no només no m'ha despertat la curiositat, sinó que també m'ha revifat les ganes d'explicar-vos les sensacions que se senten després de veure-la.

Es tracta d'un film rodó, de dalt a baix, ple de matisos, de metàfores, de realisme, allunyat de l'esquema habitual. Ja per començar per la durada, de tres curtes hores. Després pel trencament habitual de les històries de subversió homosexual (la trama es basa en un afer amorós entre dues noies), perquè el director aconsegueix que aquest no en sigui l'eix central, sinó que esdevingui una detall més d'un quadre molt més complex, d'on, sota el meu punt de vista, se'n destaca un: l'adolescència, i en aquest cas, en el seu descobriment de l'amor i el sexe.

L'adolescència encarnada en l'actriu Adèle Exarchopoulos, que encara va recollint premis per una actuació espectacular. Durant la pel·lícula assumeix el paper d'una noia que va a l'institut i que, com és lògic, descobreix noves facetes de la vida, però que per sobre de tot, abandona el món de la infantesa i enceta una nova etapa d'adultesa. 

La transició entre els dos móns no la fa sola, la fa acompanyada del seu amor, que per casualitat —quines casualitats té la vida— veu per primera vegada tot creuant un pas de zebra. És possible que hi hagi un amor/atracció a primera vista? Per Adèle sí, ja que queda embadalida (com es veu al fotograma superior) d'una noia amb qui manté una fugaç i intensa mirada, potser a causa d'un fet que crida l'atenció —d'un senyal— i és que duu els cabells tenyits de blau (Blue is The Warmest Colour). L'amor de la protagonista és l'actriu Léa Seydoux que recrea la temptació, el mirall adult, la transgressió, l'alliberament, allò que a Adèle li atrau.

Més enllà dels jocs i dels papers individuals que les dues exerceixen, també cal esmentar la presència constant de fets socials al voltant de les vides d'elles: des del paper socialitzador de l'escola, passant per l'estigma homosexual a la societat i a les famílies, parlant també del món elitista i snob de l'art, fins a la rutina del món de la parella. 

Una altra cosa que sorprèn de La Vie d'Adèle —per cert, basada en història gràfica— són les escenes explícites de sexe, gens comunes en el cinema per a tots els públics. És un fet que sobta, fins i tot que pot incomodar, que s'ha qüestionat des d'algunes entitats que lluiten pels drets homosexuals, per banalitzar i per acontentar el públic masculí. Cadascú en tindrà la seva opinió, jo personalment, ho trobo una aposta arriscada i valenta, que encaixa perfectament amb allò que vol transmetre, allunyada dels estereotips del sexe del cinema amb escenes normalment poc reals. Ara bé, també cal reconèixer que no sé si les mateixes escenes entre dos homes s'haguessin filmat i/o haguessin tingut la mateixa acceptació per part del públic.

Amb tot La Vie d'Adèle és un caramel que assaborir fins a l'últim instant i impregnar-se d'aquestes ganes de descobrir, de conèixer el poder de l'atracció, de saber on són els límits amb l'amor, de respondre a la pregunta de l'ambivalència sexual. I tot plegat a través d'un retrat de vida, de la història d'una tendra i apassionada adolescent.