La bellesa de les flors és indiscutible. N'hi ha de més belles, de més poètiques, de relacionades amb celebracions, però, en tot cas, les flors són una font inesgotable de sensacions a les nostres vides. Des que naixem (que ens les duen a l'hospital) fins que morim (que ens les duen al cementiri). I per què ho fem això? Segurament, perquè les flors són una bona metàfora de vida i d'eclosió sentimental. Però les flors també són segrestades com a mitjà per tapar o per encobrir defectes. Quan escolto que hi ha ajuntaments que es dediquen a fer campanyes per posar flors arreu del municipi o per esperonar perquè la gent en posi més als balcons em temo el pitjor. Temo que darrere de la bellesa de les flors s'hi tapin les vergonyes. Que darrere de cada gerani hi hagi centenars d'aturats, que darrere de cada clavell centres cívics despenjats. I que vulguin distreure'ns perquè mirem fixament els pètals i no fiquem el nas en allò que ens està enlletgint de veritat