La
sensació de buit
és
immensa i plena d’amor
de
color vermell.
El sol m’és a la riba,
jo
ja ho sabia
que
a la ciutat s’ofega el cor,
mes
ara dansa a la llança de la vida
i enumero
les raons de mirar-te,
cada
dia més sotmès,
de
forma immesurable,
pels
ulls que em desterren pres.
La
nit apareix amb el llum de la façana
mentre
encara somio despert,
xiulets
de lluna
somriure
obert,
de
sons sense solfa.
He
après
a palpar-te
la pell bruna,
a sentir-te
la veu acariciar-te un bes.
L’ombra
que em persegueix
pregunta
a cada volta
quan
sabrem les estrelles
quan
els cabells i la rosa que fareix?
(escolto
el silenci, canto per a ell)
