M’he deixat el paquet de tabac al cotxe de la feina. I ha començat tot. Les presses per perseguir un estanc a última hora de la tarda en una ciutat benestant, a la qual somiquegen milers de famílies per venir-hi a viure. Corro fins al cotxe. Surto del garatge pestilent entre els xerrics de les rodes i de la porta metàl·lica que s’espatlla contínuament. És fosc. El carrer repassa estranyes combinacions de passos de zebra i senyores que volen creuar de carrer per indrets no aconsellats per la policia. I necessito anar ràpid. El tren surt puntual en direcció a Barcelona. A les 8 i 20 minuts. M’he deixat tres cigarretes dormint al vehicle rotulat per identificar l’empresa per la qual remugo cada matí quan em llevo sense esma. Tres cigarretes de res. 20 calades a un esquerp reguitzell d’herbes adulterades. Per aquest ínfim tresor el destí grinyola. Desemborsaré dos euros amb seixanta cèntims que aniran a parar en bona part a les arques de l’estat que oprimeix, per finançar qui sap quina carretera o el més probable un fusell de repetició que acompanyarà durant dos anys a un soldat professional d’origen equatorià. Aparco el meu Renault atrotinat però entranyable en bateria. Corro. Obro la porta de l’estanc entre l’emoció i el descans per haver-lo trobat obert. Saludo a la mestressa i ja de lluny li canto l’arreveure. Corro. El gest obscè de l’home que empaita les noies amb la mirada em tapa un noi que condueix buscant aparcament i li transmeto mentalment que estic a punt de deixar-li un espai de dos metres quadrats separats simètricament per ratlles blanques. No em sent. Escampo pel pas de zebra l’olor de pressa i m’entretinc a comptar el camí que em duu cap a l’hora incerta. Engego el cotxe i com de costum incito les vísceres amb cadenes de ràdio que propugnen pamflets feixistes catòlicament. Llavors decideixo rendir-me. Encenc una cigarreta i m’empasso les meves culpes en forma de pressa. Merda de tabac. He accelerat el temps. El del jove brandant fusell a l’exèrcit.
