dimecres, 5 de desembre de 2012

Decidir

A la vida, per sort, hi ha moments en què cal prendre una decisió. La conseqüència més immediata d'aquesta responsabilitat és pensar si aquesta voluntat marcarà la felicitat? O bé al contrari, ¿serà contraproduent? Qui ho sap. Tan sols podem intuir, podem fer suposicions, fins i tot, podem estar-ne molt segurs. Però en el moment que prems una botó, que verbalitzes una idea, que trenques un paper, que agafes una mà... Just en aquell moment, quan has decidit, t'encimbelles dalt d'una muntanya i et deixes caure.

Per expressar aquesta sensació, recupero una vella poesia pròpia.

"T’agradaria passejar
per la ciutat a les fosques
sota un temporal de curiositat?
I tot serà començar...
Despenjar del cel un bitllet sense tornada,
fugir cap a camins que porten
cap a altres camins infinitament.
Cada passa deixarà l’empremta
dels nostres peus roents
i insaciables.

Deixarem enrere somriures juganers
que retrobarem a cada poble de la ruta.
El viatge seran noms propis
i pronoms indefinits,
esdevindrem petjades de somnis
de nits irreverents.
Altius els cossos
cercaran dreceres a injustes decisions
i s’alçaran tremolosos
després enèrgics
per teixir futurs decents."

dimarts, 27 de novembre de 2012

La voluntat d'un poble (Reflexió sobre els resultats del 25N)



La majoria de la burgesia catalana, amb el grup de comunicació Godó com a bandera, van respirar molt tranquils després de l'escrutini del 25 de novembre i ja han culpat a Mas per la seva tossuderia d'anar pel camí sobiranista. L'alta participació, provinent de barris i ciutats a les quals ells —la burgesia— mai han posat els peus, els han salvat d'una deriva, a la qual s'havien vist immersos a contrapeu —des de l'11 de setembre— i de la qual se n'han salvat, a priori, quan sonava la campana a l'últim minut. L'augment de 10 punts en la participació als comicis ha obert, però, un escenari que a curt termini, efectivament, desactiva l'espiral secessionista, però que en el fons, és molt més perillosa per als interessos de conservadors i espanyols al Principat.

L'aposta pel referèndum d'autodeterminació de CiU, el partit central en la política catalana, malgrat tots els matisos, ha aconseguit gairebé els mateixos vots que als comicis del 2010 (-90.000 vots). La gran diferència és que l'augment de vots en l'eix sobiranista, s'ha produït en el vessant d'esquerres i més netament independentista —ERC i CUP amb +400.000 vots— i, per tant, la política catalana vira cap a aquest nou eix. Una política catalana fins ara en mans del centre-dreta català, capaç de pactar al mateix temps una reforma econòmica neoliberal amb l'enemic número 1 de Catalunya —i dels Països Catalans—, el PP, i per una altra banda, agafar-se al pal de l'estelada.

Aquest gir és bo pel Principat? Pels interessos del país, molt. El panorama després del 25N, encara que des de Madrid el pintin de color negre, és més clar. La desacreditació de CiU i d'Artur Mas per agafar sols el timó (manllevant els símbols nàutics que tan agraden a Artur Mas), obre la porta que el conjunt de la societat catalana, representada per formacions polítiques construeixi, per aquí dos o tres anys, un referèndum d'autodeterminació. I com s'ha de fer? En principi ha de ser senzill, es reuneixen CiU, ERC, ICV i CUP, es posa una data pel referèndum d'autodeterminació i s'investeix Mas com a president de la Generalitat, sota el mandat del dret a decidir. El suport però a la configuració d'un govern a CiU, amb suports puntuals dels partits pro-referèndum a Mas, però, i és de calaix, caldrà pactar-la: més impostos depenent de la renda, prou retallades, canvi de polítiques de la conselleria d'Interior, aturar els desnonaments, etc. Vaja, allò que han demanat les urnes.

La lògica és ben senzilla. La societat civil catalana és molt més madura que el que els seus mandataris es pensaven, i ella sola està fent els passos, que de nou, estan agafant a contrapeu els adormits aparells dels partits i l'anquilosada prosopopeia de la jerarquia política. La societat civil ja fa anys que marca l'agenda política i va unes passes endavant. L'11 de setembre de 2012 va ser un dels fets més evidents, però el 25N, hi ha hagut la segona part. El mandat de la societat civil és clar: no hi haurà majories, ni el context en què vivim pot tapar els altres processos. Sortir de la crisi amb una política alternativa a la que s'ha aplicat fins ara ha d'anar en paral·lel amb el procés de secessió.

Que el carrer ja va més endavant, ho constaten els resultats electorals de les eleccions més participatives que han deixat a tothom amb un pam de nas. I d'aquí a uns mesos veurem com segueixen els processos de la societat civil: l'ANC seguirà enfortida, la PAH seguirà batallant contra desnonaments, Òmnium seguirà defensant el català a l'escola contra sentències... i el panorama polític anirà canviant, adaptant-se, per fi a allò que la societat catalana ja perfila: CDC i UdC hauran de trencar la federació, ERC i ICV hauran de resituar-se (potser juntes) com a pal de paller de la socialdemocràcia i el republicanisme i la CUP haurà d'ampliar el seu electorat oferint una alternativa al sistema. I així, les quatre formacions, arribaran el dia D, el del referèndum, amb els deures fets i la mateixa alçada de la societat civil. I durant aquests mesos en què es prepara la consulta, hauran de batallar contra el negoci de la por d'Espanya i contra els partits que inculquen una divisió a la societat catalana, com ara PP o C's. La Catalunya dividida, que molts ja voldrien, és mentida, i s'acaba de demostrar a les eleccions del 25N, la democràcia no produeix divisions, en tot cas, reforça que tots pertanyem a una mateixa comunitat i que la volem millorar. Això és la democràcia.

dimecres, 21 de novembre de 2012

York

La vida a Anglaterra segueix pels seus viaranys més o menys interessants. Una de les oportunitats de ser a una illa desconeguda és la possibilitat de fer turisme, i així, el diuemnge passat va ser una jornada dedicada a conèixer una de les ciutats més emblemàtiques de de la zona del centre-nord del país. York és coneguda per la seves reminiscències romanes, per la majestuosa catedral, per ser un punt i a part en les gran urbs comercials, tant és així, que York et retorna a l'Europa continental, a les ciutats-museu que podem trobar en nombrosos països, si creuem l'Atlàntic.
I en efecte, passejar pels carrers estrets del barri vell, o perdre's vorejant el riu Ouse ja t'aporten un idea clara que estem parlant d'un dels punts turístics britànics per excel·lència, i no n'hi ha per menys, amb uns monuments ben conservats, una essència per que perdura, una activitat comercial ajustada amb bona mesura, etc. Qui tingui oportunitat de viatjar per aquestes contrades, que no s'ho perdi, passar un dia per York, val la pena. Això sí, em vaig quedar sense constatar la carnisseria d'on va sortir això que en espanyol s'anomena "jamón de York" ni tampoc cap referència a la seva ciutat germana New York, als EUA.

dimarts, 13 de novembre de 2012

The keys



Friday morning, I was ready to leave, when before setting foot on the street, I looked for my keys in my pants and went missing, I could not believe it! A heat rushed to my head, where are the keys? I have lost them?

It was true could not find them anywhere, I looked at all the kitchen cupboards, also spent half an hour in my room. I had lost my keys at home! Luckily, I found a set of keys and could leave the city center.

After four days, and after making a copy, without thinking about them, I found them in a small, unknown pocket of my pants. That the business of copying keys thanks to the clueless!

divendres, 9 de novembre de 2012

Bonfires and Fireworks

I'm willing to became not readable but writing in English will be a great excercise to improve my language level. A notice: if in Catalan I would be some witty, in English my blog post are maybe in a bored shelve, therefore, my apologise for that and for the grammar and punctuation mistakes.

After this introduction, I would show some event which has got succesful in Leeds. "What's going on?" I said during 5th November. I didn't know that this day, the British commemorate a real history fact. [WIKIPEDIA]: "Its history begins with the events of 5 November 1605, when Guy Fawkes, a member of the Gunpowder Plot, was arrested while guarding explosives the plotters had placed beneath the House of Lords. Celebrating the fact that King James I had survived the attempt on his life, people lit bonfires around London, and months later the introduction of the Observance of 5th November Act enforced an annual public day of thanksgiving for the plot's failure."

As Leeds council ads said, at 7pm, a big bonfire in Woodhouse Park was begin to burn an to light up de thousands of people who were expecting to see at 7.30pm the fireworks too. Despite of a freezing weather, the crowd dreamt among the trees park until the bonfire died 

dimarts, 6 de novembre de 2012

Una mica de joc electoral

PORRES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 25 DE NOVEMBRE 2012


La que fotria a Espanya La que agradaria a l'Artur Mas La més realista La somiada La meva
CiU 58 69 60 35 59
PSC 16 20 18 10 16
PP 16 16 16 5 16
ICV 17 10 15 20 15
ERC 18 13 18 20 18
SI 2 4 0 0 0
C's 3 3 6 0 6
CUP 5 0 4 45 5

diumenge, 4 de novembre de 2012

El matalàs


Les coses que ens semblen supèrflues en el nostre dia a dia es transformen quan naveguem per mars tempestuoses. Allò que no tenia cap mena de transcendència esdevé la clau de volta per recomfortar l'ànima i el cos. És així com en aquest inici d'etapa de vida a Anglaterra, han sorgit objectes i sensacions que havien quedat esborrats del diccionari vital.
Sense anar més lluny, durant un dies he hagut de perseguir l'objectiu d'aconseguir un matalàs millor condicionat que el que havia heretat del noi que havia viscut a la meva habitació. Trucar al propietari del pis, negociar el canvi, buscar una botiga, cercar el matalàs més econòmic i així anar completant etapes fins que t'arriba a casa el nou matalàs, que m'ha permès descansar millor i sentir-me més acollit entre les quatre parets de la casa. Ho sé, és banal, això a Ripoll ho hagués enllestit en cinc minuts a Tapisseries Autet, però ara, en aquest nou món, s'ha complicat una mica.
I no només això. Amb el nou matalàs, s'han obert noves portes. He pogut veure altres habitacions i noves finestres que amaguen darrere seu altres situacions supèrflues, però que un cop recollides les cortines, esdevenen, per sorpresa, imprescindibles.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Pyjamas

Segueixen caient les fulles esgrogueïdes de l'arbre del davant de la finestra. De totes maneres, ara, un cop entrats a la segona setmana d'estada a la nova ciutat, observar-les ja no és tan trepidant. Com una feina feixuga, com el camí que se sap on acaba, no té gaire emoció resseguir la trajectòria escrita. Així que les he deixades de mirar amb tanta fixació.
Mentrestant, els carrers es van acostumant a les temperatures rigoroses i a la gent que hi camina amb pressa. Però no és una tasca fàcil que els paviments es fixin en la gent. Hi ha tants carrers, tantes cantonades, tantes interseccions, que la ciutat es confon com un bosc de ciment, amb milers d'arbres que són cases tallades pel mateix patró. I així, fins a comptar desenes de boscos-barris en una extensió sobredimensionada, que deu costar un niu de conservar a la batllia de la ciutat.
I com que pensar en les fulles i en la immensitat de carrers no fa més que augmentar certa enyorança de la terreta, un s'agafa a qualsevol cosa que pugui tenir certa relació amb les arrels. Una de les aficions que vaig tenir aquest diumenge va ser explorar per internet uns vídeos que s'anomenen "Accent tag", que podeu trobar penjats al youtube i que serveixen perquè la comunitat anglòfona descobreixi quines diferències dialectals tenen.
Fins i tot, la Barbie de Yorkshire ha volgut contribuir a aquesta tasca:
I fins i tot ella, tan "delicada" vestint, i amb aquest accent tan fort, diu un "pyjamas" com si fos català, ai!

dijous, 25 d’octubre de 2012

Aterrar per l'esquerra

El més perillós i allò que ara mateix més em preocupa és el trànsit. Tenir la tensió constant de no saber per on vindran els cotxes, d'observar-los i veure que el seient del pilot no hi ha ningú, però que en realitat el seient del pilot és l'altre, espantar-te pensant que els els vehicles van al revés i estan infringint les normes de circulació. M'hi he d'acostumar, perquè trigaré a entendre-ho.
La resta de les coses d'emigrar cap a un país suposo que hom les pot imaginar. L'eufòria del principi es converteix en realisme quan avança la primera setmana. Les pors no es foragiten amb paraules dolces ni ganes d'aprendre, sinó que penetren cada nit entre el coixí petítissim que em va cabre a la maleta i el sac de dormir que em serveix de llençols i nòrdic a la vegada. És així de cruel i bonic, la vida segueix rodant allà d'on venies i a la nova destinació sembla que vagi a trompicons. 
La paciència del riu Aire, que travessa Leeds i que emmiralla les cases cansades de tanta pluja, cal que ens faci d'afrodisíac per una pell ansiosa de trobar una establitat amb cases compartides, on rutlli bé la cosa, i una feina precària, que ens faci oblidar que la lliura estarlina està pels núvols i que la vida és molt més cara que al continent. 
Per no capficar-m'hi, miro a l'horitzó. Davant de la finestra de l'habitació, que està al capdamunt d'unes escales emmoquetades, gairebé verticals, hi tinc un arbre, que em semblava un castanyer, però que no ho és, i que cada dia que obro les cortines, l'hi veig més fulles grogues, de la virulència humida i freda de la tardor. Em sap greu perquè es panseix i torno a mirar-lo i mirar-lo, per donar-li alè, i els dos ens enjogassem en la tarda plujosa sabent que aterrar per l'esquerra és difícil, però que hi haurà primaveres aviat.  

dimecres, 3 d’octubre de 2012

"Viatge al fons de la nit" Louis-Ferdinand Céline (1932)


Recordo perfectament el moment en què un professor de la facultat ens va recomenar (o obligar per l'assignatura) llegir "Viatge al fons de la nit" de Louis-Ferdinand Céline. No recordo molt bé els motius, però no el vaig llegir llavors, quan tocava, vés a saber, segur que mentre estàvem al bar vam improvisar alguna solució per aprofitar el treball d'algú altre o ens en vam escapolir d'alguna manera. I em vaig equivocar, no era una recomanació llançada perquè sí. El llibre és una lluita constant amb la vida, amb el destí, amb les tradicions, amb les imposicions de la societat. 
Amb aquesta novel·la autobiogràfica Céline escrivia tota una sèrie de turments que va anar arrossegant durant la vida. Pors i excitacions. Obsessions per les dones. La incomoditat de no estar bé enlloc, de ser un apàtrida moral malgrat haver lluitat pel seu país a la Primera Guerra Mundial. 
El relat és original, fresc, tot i que la vivacitat del text a vegades alenteix la comprensió. Té una primera part (la que explica la guerra) molt ben tramada, sota un mateix estil. En canvi, després de la guerra el llibre es fragmenta en etapes vitals que es traslladen en maneres diferents de relatar, tot i que hi hagi personatges que apareixin durant tota la trama. De fet, a mi em va semblar que després dels capítols de la guerra, era tot un somni, un món surreal amb un amic imaginari o amb un alter ego seu (Robinson).

Deixeu-me acabar amb un parell de frases interessants del llibre:
- "És per les olors que s'acaben els éssers, els països i les coses. Totes les aventures s'en van pel nas"
- "Això prova que no es pot viure sense plaer ni un segon, i que és ben difícil sentir pena realment. És així la vida"
  

dimecres, 19 de setembre de 2012

Marxo a servir cafès, però també marxaran vostès


Me'n vaig a servir cafès. Ho han aconseguit. Però els prometo que la diàspora de gent que marxa, tornarà per vèncer.

dilluns, 20 d’agost de 2012

"Por el bien del Imperio" de Josep Fontana (2011)


Explicar la història d'aquest món, que ens desperta entre repulsió i il·lusió per canviar-lo, no és gens fàcil. Explicar la història contemporània des de la Segona Guerra Mundial amb criteri encara menys. El llibre de Fontana és una croada valenta per interceptar tots els missatges que queden desconnectats quan intentem explicar allò que patim nosaltres, que han patit els nostres pares i que patiran els nostres fills. Perquè, com molt bé conta el voluminós llibre, la història després de 1945 s'ha teixit al voltant d'uns discursos dominants que han impedit qualsevol replantejament del seu funcionament.

Durant la lectura, hom pot sentir repulsió per allò que s'ha comès en nom de l'imperi, allò que ha calgut escriure per fonamentar la idea unitària del bé, de l'avenç social, de la modernitat. Tot allò que ha calgut fer per mantenir dempeus les doctrines que encara avui en dia ens subjuguen a un futur ple de temences, més que no pas a un futur ple de somnis.

Cal fer l'afegitó que és un llibre dens, amb molt contingut bibliogràfic, destinat al públic acadèmic o molt interessant amb la història, i amb una bona divisió formal per temes, i amb una cronologia ben tramada. Un llibre per agafar-lo amb calma i per tenir-lo com a consulta de capçalera.  

dilluns, 13 d’agost de 2012

Gaspatxo- Textos literaris propis locutats a La Veu de Sant Joan





Locució de textos literaris amb música escollida per Joan Garcia (@sqdlla)
Per si teniu temps i voleu parar l'orella


I si voleu escoltar l'altra edició de Gaspatxo amb locucions de @sqdlla punxeu:
http://goo.gl/PZCet




divendres, 13 de juliol de 2012

ni UNA engrUNA



La suau camisa
que avui penjo
duu una falç i un martell
colpegeu-me fins al cervell
que prendrem les armes
i la lluna al nostre costat
cridarem a l’ocell: LLIBERTAT!
volarem més amunt d’on arribem
i la mirada amiga serà
UNA
Ni UNA engrUNA


dimarts, 3 de juliol de 2012

Ja es pot comprar "El Congost del riu Blau" de Dani Vilaseca

Portada del llibre que m'han fet els amics Israel De la Torre i Vivi Colomé


He fet un llibre. Moltes de vosaltres potser ja ho sabeu. La novetat és que ja l'he publicat a través de l'editorial ripollesa Neurosi que treballa a través de les plataformes d'iBooks i d'Amazon. Podeu comprar-lo al mòdic preu de 0,99€ i 1,02€. Aquí us deixo els enllaços:


El Congost del riu Blau a l'iBooks


 El Congost del riu Blau a l'Amazon


El Congost del riu Blau relata com L’Andreu rep una carta que li canviarà la vida, perquè anuncia la mort d’un amic a l’Argentina, just al poble on mesos enrere havien coincidit mentre viatjaven per l’Amèrica del Sud. El protagonista se sent amb l’obligació moral de tornar allà per esbrinar les causes de la mort. Però el viatge es converteix en una mimesi de la vida d’en Tec, l’amic desaparegut. Durant l’estada, coneix a una noia, s’embranca en tensions amb els habitants d’allí, fins al punt que es converteix ell en la víctima i és que, finalment, descobreix que és tot un engany… Un engany però que li fa descobrir el veritable sentit del viatge, l’Andreu vivia immers en un cicle vital des que la seva germana havia marxat de casa i per fi el podrà tancar en tornar a Barcelona.
Nota de l’autor sobre el llibre
Quan vaig començar a escriure la novel·la, un mes de maig ben trist, el del 2010, tenia clar que volia tractar un parell de factors, que esdevindrien claus en el relat. D’una banda la influència dels actes casuals, del destí, perquè així ho crec, que tenen una certa importància en les nostres vides. Potser no hi influeixen de manera absoluta, però com a mínim tenen el seu pes específic i calia que es notessin. Per una altra banda, i vinculat amb aquest punt, volia que els protagonistes de la història tinguessin en comú un cicle vital. Un cercle que havia de tenir un inici i un final ben determinat, sense que ells en tinguessin constància.
Però no només això. El cicle que els protagonistes obren i tanquen, sense ser-ne gaire conscients, els condueix a repetir els fets casuals d’altres persones. Volia que aquestes coincidències fessin reflexionar sobre com les circumstàncies afecten el desenllaç de la nostra trajectòria. Unes circumstàncies fruit de la casualitat o bé d’un ordre establert que es repeteix, com un tornaveu que ofereix les mateixes consignes fins a l’eternitat.
Per tant, les casualitats i el destí, a partir dels cicles vitals, són temàtiques que apareixen de manera constant en el llibre. Tot plegat sota la benedicció de l’aigua, que com a cicle de la naturalesa que és, juga un paper transcendent per identificar la importància del trajecte comú entre els humans i l’essència dels elements. Així doncs, l’aigua es transforma en un vincle, un viatge, entre el mar de Barcelona i el Congost del riu Blau a l’Argentina.
Precisament en el capítol II de la Tercera Part, La Vida, vaig voler que l’aigua retornés a l’Andreu, el protagonista, de nou a Amèrica del Sud. Com un bateig iniciador, com una purificació en el món de l’Argentina. El nou Andreu, gràcies a la immersió, s’oblidaria de bona part del passat a Barcelona per concentrar-se en la nova realitat. I no només en aquest capítol, després també apareix com a element sanador o diví, gairebé.
Quatre dels personatges tenen un paral·lelisme gairebé malaltís, ja que tots ells intenten començar de nou lluny de casa. Talment com si la distància els imposés el benefici de ser renovats per assumir un nou concepte vital. Però no només porten a la motxilla de l’existència aquestes semblances, gairebé tots ells són personatges amb moltes debilitats, com som tots, amb molts dubtes, plens de contradiccions. No són herois ni antiherois. Simplement assumeixen part de les limitacions.
En la part central del relat, l’Andreu i la Julia viuen una història d’amor desequilibrada, amb moments de molta passió, però també amb escenes d’odi i estones de passivitat. Tenen traumes tan forts darrere, que amb les seves històries paral·leles de tristesa familiar, de pèrdues, d’enyorança, de rebel·lia, recondueixen el final.
La relació d’ells dos m’ha permès a banda de definir l’amor, explicar moltes altres qüestions. Per exemple, m’ha permès que entre ells s’establissin diàlegs socràtics, de tal manera, que es descobrien conceptes o idees a través de converses de coneixement, d’un vaivé intel·lectual. Un fet que també comportava l’admiració l’un de l’altre. I tot plegat mentre descobrien la geografia d’un país que els acollia. El Congost del riu Blau no deixa de ser un llibre de viatges, fruit d’una experiència personal.

Per què l’estructura formal de dividir en parts el llibre? Tot plegat neix arran de la concepció de cicles de la novel·la. Com que els personatges viuen absorts dins d’uns cercles, també era lògic que l’estructura del llibre contemplés aquesta fórmula. Des de l’inici del cicle, amb reflexions metafísiques, passant per la mort i el naixement. Sempre com a mort i naixement fictici. Només al final de tot, el naixement de Nicolás Traful és real.
Alhora, vaig concebre la novel·la com un repte estilístic. Necessitava sentir meva la narració a partir d’una manera pròpia en la qual m’hi sentís a gust. Crec que ho vaig aconseguir amb una manera de dir les coses, de fer-ho en primera persona, com un diari personal, sense converses formals, sinó incloses dins de la narració, amb una importància gran de les descripcions. I amb tots aquests ingredients s’ha confeccionat aquesta novel·la, àmplia, rodona, encerclada, vitalista i psicològica. On la trama negra o d’acció, esdevé un parany, una mera excusa d’una gènesi més complexa.

divendres, 22 de juny de 2012

M'hauries de prometre felicitat



Aquesta tarda ha plogut entre la teva mirada
i la botiga de queviures de davant la plaça.
Gotims de llarga pausa han passejat
per les fulles oxímoron dels plàtans
i, de sobte, un gran xàfec ha obert els ulls
a la veïnada que s'abeurava al bar.

Els carrers han exprimit el jaç i els corriols d'aigua
han llanguit eterns pels asfalts escalfats de juny.
Tant si comprenies el gest com si no,
has desfermat el jaciment dels sentiments
i les galtes s'han omplert de promeses molles i tibants.

Els homes han corregut per no xopar-se
i la canalla riallera ha seguit jugant sota el portal.
Mentrestant, els llums de les cases s'obrien
foragitant la negror del cel uniforme.

Tant com dolç, hàbilment, lluiràs com sempre sota el fanal
i abans que se'ns mengi la nit, m'hauries de prometre felicitat.

dilluns, 4 de juny de 2012

S'escapen instants



S'escapen instants
segons de l’espera
racons desconeguts que s’amaguen
gentileses de persones agradables.
T’agradaria passejar per la ciutat a les fosques
sota un temporal de curiositat?
I tot serà començar...
Despenjar del cel un bitllet sense tornada,
fugar-nos cap a camins que porten
cap a altres camins infinitament,
cada passa deixarà l’empremta dels nostres peus
roents, candents i insaciables.
Deixarem enrere somriures juganers
que retrobarem a cada poble de la ruta:
el viatge seran noms propis
i pronoms indefinits
esdevindrem petjades de somnis
de nits irreverents.
Altius els cossos
cercaran dreceres a injustes decisions
i s’alçaran tremolosos,
després enèrgics,
per teixir futurs decents.

dilluns, 28 de maig de 2012

Oreneta

Oreneta al balcó de casa, Ripoll, maig del 2012

Tinc gravada la imatge en totes les gammes de colors possibles. Ho he reproduït com una escena del cine en blanc i negre, com una escena futurista, fins i tot, com un espai de retrobada psicodèlica. En tots elles, però, moro d'alegria. Ens vam retrobar per tancar la ferida que havia omplert el sarró del menfotisme sobre la vida. Per l'Anna, fer front a la realitat abandonada li suposà un xoc de sentiments tan fort, que estigué dos dies seguits explicant les consecucions de la nova vida d'oreneta lliure al vent, als cels del món* (Fragment del meu intent de novel·la El Congost del Riu Blau)

dimecres, 23 de maig de 2012

Berlín, la ciutat on es veuen les estrelles


Berlín, maig de l'any 2012. Aquest any on sembla que les ganes perquè la revolució corri per les notres venes s'han multiplicat, aquesta primavera transformadora que volem que s'impregni a tots els carrers. Aquest és el context històric per una ciutat que viu refugiada en un llimbs més enllà del bé i del mal, perquè de mal n'ha tastat tantes vegades, que totes les cicatrius fan un nus, una cuirassa de protecció perquè mai més esdevingui cap altre daltabaix. Així, et rep Berlín, tan extensa, tan gran, tan sobredimensionada, que no saps ben bé ni quan has arribat ni quina és la cara que t'ofereix.
La banda sonora de la ciutat podria ser qualsevol, potser alguna cançó de Beirut, si em feu escollir. Mentre els acords confusos i motivadors pessigollegen les orelles, la vista s'atura a qualsevol de les especificitats que brollen sense parar. La gent que s'abeura de cerveses pel carrer, de pintades que sobreeixeixen a les façanes i a les teulades, de parcs multicolors, de silencis encalmadors i de soroll antirepressiu allà on fa falta, i, sobretot, d'estrelles que il·luminen. Aquesta és la gran diferència amb nosaltres.
Nosaltres, el nostre país, ha perdut el rumb. Els Països Catalans s'han perdut en la nuvolosa de la modernitat, capaç de regular-ho tot, de pagar qualsevol preu per ser els primers, per ser els més "bonics" d'una Europa, de la qual ens crèiem ésser al a cua i que anys enrere encapçalàvem, i del gran salt mortal n'hem estroncat els fonaments. En contraposició, Berlín, la ciutat que trenca els tòpics, però que sobretot, que és coherent: allà on els barris reposen sobre grans espais verds damunt dels quals roden bicicletes, on la policia s'identifica, on els preus dels productes, dels bars, de les botigues s'equiparen a allò que realment costen, on et pots moure per tot arreu amb transport públic, on la gent comparteix el transport privat, on per anar amb una ampolla a la mà mentre beus tranquil·lament per un parc no suposa cap multa i on sobretot, es plantegen per què calen tantes llums per il·luminar els carrers a la nit? A nosaltres ens sembla una contradicció, però, és així, t'hi veus millor i es veuen les estrelles.

diumenge, 29 d’abril de 2012

Tòquio Blues (Norwegien Wood) de Haruki Murakami


No sé ni com començar. Es pot dir que el destí o la sort m'han dut fins a aquest llibre meravellós. Fa una setmana vaig anar a la biblioteca, i darrerament, acostumo a fer una pràctica prou ineteressant. Sense cap llibre pensat prèviament, em passejo pels passadissos de la secció de novel·les, sense cap ordre ni objectiu concret, simplement, anar llegint els títols i com a molt, aixecar-ne algun i observar la portada... llavors "pam" un flaix, una il·luminació, una sotragada intensa em fan dir: "sí, aquest és el llibre que busco". Aquest darrer cop, però, va ser diferent. 
Quan vaig entrar a la biblioteca vaig passar, gairebé sense voler, per la secció de cinema, i vaig veure a novetats una pel·lícula titulada "Tòquio Blues", me la vaig mirar i vaig pensar, "fa bona pinta", però no tenia ganes d'agafar una pel·lícula. (La veritat és que vivint tot sol, mai m'han agafat ganes de veure una pel·lícula, però com que vaig a batzacades, potser algun dia canviaré). La vaig tornar a deixar al prestatge i vaig proseguir a la tàctica habitual de passajar pels passadissos de la secció de novel·la (per cert, si teniu pressa o no esteu calmats, aquesta manera d'escollir llibres, pot afectar els nervis, perquè poden anar passant els minuts, sense que la intuïció tingui cap visió...) i vaig començar amb la recerca, fins que de cop i volta, vaig llegir de passada, "Tòquio Blues", "de... Haru....Haruki Murakami, ah, em sona" —vaig pensar. Em sonava com en sonen tantes coses, fins i tot a vegades no saps si el cervell s'ho està inventant. Quan vaig veure el títol, vaig pensar que aquella era el senyal que el destí m'estava donant per aquella visita a la biblioteca, tocava agafar sí o sí, Tòquio Blues.
Bé doncs, he devorat el llibre. I com a resultat de la lectura, m'he emocionat, m'he excitat, m'he il·lusionat, m'he deprimit, m'han vingut unes ganes terribles d'anar al Japó i un reguitzell de sensacions més que m'han passat pel cap. Feia temps que no tenia unes sensacions com aquestes amb un llibre. Murakami té una capitat extraordinària per descriure des d'un pla subjectiu l'entorn i per desenvolupar la psicologia d'uns personatges plens de matisos, de follies, de somnis, d'absurditats... 
No posaré cap referència de la trama, perquè el llibre és prou interessant perquè cadascú l'interpreti a la seva manera, sense que abans sàpiga de què pot anar. Les temàtiques que es tracten al llibre són molt variades, des de la vida-mort, l'amor, el sexe, l'amistat, la família, poble-ciutat, etc. Crec, ara que hi estic pensant, sobre això de les temàtiques, que la novel·la és capaç d'embolcallar en una mateixa història totes les temàtiques bàsiques que podem tenir al llarg de l'existència humana. 
En fi, encara mig emboirat pels capítols del llibre, posaré el llibre sota el coixí per recordar la bellesa descrita tant de l'amor com del patiment i de l'absència, perquè totes les imatges que tinc desades al cap, s'hi quedin per sempre, perquè malgrat que els records es tornin difosos, no s'oblidi mai 

dilluns, 23 d’abril de 2012

M'agradaria habitar en la teva senzillesa

M'agradaria habitar en la teva senzillesa,
allà on descansa el somriure 
on s'edulcora cada mot,
tancant les parpelles mentre parles
i abraçar-los abans que fugin,
romandre enjugassat en els teus dits
per escriure sense indulgència
llargues teories revolucionàries,
i llavors, vagar pels ulls
i coincidir en la mirada,
coneixedors que hi som
i que ens escoltarem l'ànima.

divendres, 13 d’abril de 2012

Segmentar el riu en dos colors
per absoldre el destí
perquè la riba rumiï
quina estela prefereix.

dijous, 22 de març de 2012


—Veus com calia confiar en els núvols. Després de tants mesos en l'oblit, han tornat plens de vigorositat i han ensinistrat la set que teníem dintre els ulls.

dimecres, 14 de març de 2012

A l'espera de la pluja

Tan sols una vetllada
per poder jugar
per carrerons foscos
per conèixer noves ciutats
o potser camps daurats de blat.

dijous, 8 de març de 2012

Ne pas couvrir


ne pas couvrir

c’est très important…
perquè la paraula 
sota el so emmudit 
no és pas vista
ni la lluna a la platja 
és una visita interessant,
que quan entonem la flauta 
que ens obliga a sortir
quedem embarrancats 
a la xarxa que s’escampa així:

XARXA

a la vora quedarem enganxats 
com amor tu i jo
en l’odi més dolç 
que algú pugui estampar
ne pas couvrir
les lèvres on peuvent choisir!


Ne pas couvrir!
Si’l vous plait!

dimecres, 7 de març de 2012

Benedetti i l'amor

TÁCTICA Y ESTRATEGIA

Mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es
hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más
simple

mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites.

Mario Benedetti

TE QUIERO
Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti

dijous, 1 de març de 2012

Vaga 29F

Sento el deure de dir-te
que no hi ha cap braç que es mogui
si no l'encoratja el teu alè constant
de lluita per la revolta.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Fer 30 anys


 La foto és del bon amic quebequès Marc-Antoine Jacques


És una edat rodona. D'aquelles que tothom et fa referència com un canvi, com una crisi, com un inici, com un final. Vaja, com una explosió que no se sap molt bé si és favorable o no. Jo m'ho prenc com un regal, per haver sobreviscut (viscut) tant de temps, en un món tan efímer. Per aquest motiu em proposo fer una ofrena vital als 30, amb els ingredients que han anat passat per aquesta trajectòria. Per molts anys puguem compartir-ho amb vosaltres, lectors del bloc!

- 20 anys a Ripoll
- 9 anys a Barcelona
- Mig any a Amèrica del Sud
- 8 habitacions habituals
- 1 cotxe, un Renault Clio
- 4 o 5 bicicletes (California, BH...)
- 1 pare, una mare i una germana
- Desenes d'amics i amigues
- Centenars de coneguts i conegudes
- 4 mòbils
- 1 ordinador portàtil
- 1 càmara de fotografiar analògica
- 4 o 5 amors molt intensos
- Desenes d'enamoraments fugaços
- 7 llibretes de poesia
- Entre 10 i 15 estiuegs a l'Estartit
- 3 estiueigs a Mallorca
- He treballat en una fàbrica de plàstics
- He treballat com a Pare Noel
- He treballat recollint mostres de menjar
- He treballat com a ajudant topògraf
- 1 títol de periodisme, 1 d'antropologia i 1 de professorat secundària.
- Una novel·la
- 2 partits polítics
- 1 sindicat
- Una desena de morts properes
- 8 intents d'aprendre a pintar
- Centenars de creuaments de mirades
- Milers de piscines d'esquena
- 30 espelmes bufades


Espero que els déus valorin l'ofrena!

divendres, 17 de febrer de 2012

This is England (Anglaterra, 2006)


Si algú vol treballar temes com el racisme, el comportament dels adolescents, les inquietuds juvenils o la violència a classe... Aquesta pel·lícula és ideal. Jo ho estic provant amb un grup d'alumnes i, de moment, la cosa funciona. Malgrat el seu context històric molt específic (Anglaterra, 1983), centrada en la dura política neoliberal de Margaret Thatcher i de la guerra colonial de les Malvines, la història podria convertir-se en actual als nostres dies aquí, als Països Catalans.
Alts índexs d'atur, barris marginals i immigració com a teló de fons. Amb tot això Shaun, un noi de 12 anys amb el pare mort a les Malvines, entra en un espiral complex. Cau en un grupúscle d'skins racistes, despenjats dels altres skins, que el seduiran amb les proclames populistes i amb el seu líder, en Combo, Shaun viurà des de l'amor fraternal a l'odi prodund.
Un film autobiogràfic (del director Shane Meadows), amb una bellesa visual poc comuna, un tractament de la imatge semblant a un documental i un guió ben trobat.

diumenge, 12 de febrer de 2012

A la reforma laboral


—Jau!
—Jau aquí!
 Se n’adona el gos que l’amo el vol assegut: "seuré..."

—Vine!
—Vine aquí!
Se n’adona el gos que l’amo el vol als seus peus: "hi aniré..."

—Dorm!
—Va dorm!
Se n’adona el gos que l’amo el vol adormit: "somiaré..."
i somiaré que no hi vaig...
i somiaré que no m’assec...
i somiaré que algun dia deixaré de somiar!

dimarts, 7 de febrer de 2012

Madame Bovary

La lectura de Madame Bovary et transporta en el realisme del segle XIX, capaç d'avorrir-te en certes fases de la novel·la i capaç de meravellar-te per unes narracions ecxel·lents. I aquesta dualitat formal, va en paral·lel a un viatge especialment temptador de la protagonista: un viatge cap a una vida més feliç, allunyada d'una realitat que segueix mediocre i sense cap al·licient per a la senyora de Charles Bovary.
Emma és una dona que va créixer en un entorn estricte i rural, que es desviu per obrir la porta d'una gran ciutat, amb un amant encisador, on les arts discorrin per les seves trajectòries, esdevenir uns grans bohemis absents de la vida real, aquella que precisament duu el seu marit, un metge de bona pasta, que no s'adonarà fins al final, de la seva irrellevància vital.
Amb tot, la novel·la està banyada pel retrat costumista de les vicissituds de la societat de l'època, i reflecteix les relacions personals prou complexes. Des de la burgesia i la classe política, benestant i despòtica, fins a les classes pageses i populars, que vieun en unes condicions pèssimes. 


dimecres, 25 de gener de 2012

Les enjugassades ullades de sol
que vénen de llevant
han reviscolat pels volts
del campanar i se'n van
interroguen bells camps
tutegen llençols i
il·luminen els viaranys.

dijous, 12 de gener de 2012

Torres del Paine




La bellesa de Torres
m'ha ofegat en la pena....
i de l'ensurt
n'he forjat un crit
d'enyorança...

"Según informes preliminares de Conaf las hectáreas quemadas por el fuego alcanzan a 13.880, lo que corresponde al 7% del parque. Los sectores más complicados son Laguna Azul, Laguna Cebolla y Cascada Paine, en los cuales aún se están realizando trabajos de contención del fuego.

Cabe destacar que el principal atractivo de Torres del Paine, el conjunto de tres montañas con nieves eternas, sumando a sus circuitos y el recorrido W, no fueron afectados por el incendio, ya que se encuentran en otras zonas del parque, el cual en total cuenta con una extensión de más de 180.000 hectáreas".

dissabte, 7 de gener de 2012

"Un món feliç" d''Aldous Huxley (1932)

Vosaltres penseu que el món va pel mal camí? Que la civilització quedarà esclafada per una degradació que patim? "Un món Feliç" no és ni més ni menys que una radiografia del que la febre per al consum i el capitalisme suposa a la nostra societat. La novel·la utòpica relata l'inici d'un món dominat per les estructures racionals sobre la biotecnologia, la teràpia del son, la reproducció assistida, divisió per castes i l'expansió i legalització d'una droga... i el resultat de tot plegat és la societat perfecte, no hi ha tristeses, ni grans emocions, ni frustracions, cadascú fa la feina que li correspon per la seva casta, no hi ha família, tots els nens i nenes neixen de provetes i s'instrueixen perquè els seus sentiments d'adults siguin uns molt concrets i que la societat espera. La ficció pren com a partida l'any 0, l'any de Ford (sí, del naixement del fordisme, del treball en cadena de muntantge, la màxima expressió del capitalisme), des de llavors, els científics han sacrificat la literatura, les arts, la pròpia ciència per treballar per una societat controlada al cent per cent. Però aquesta privació de la llibertat, grinyola en alguns dels éssers més intel·ligents de la societat fordiana: Bernanrd Marx i Lenina Crowne (sí, non és casual la referència a Marx i Lenin com a dissidents d'aquesta societat capitalista)viuran angoixes impròpies de la perfecció fordista, fins i tot una visita a una reserva de salvatges (humans no inclosos al sistema, per cert, també degredats en una societat empobrida i destructiva) on coneixen en John, amb el qual s'enfila la part final de l'obra, on John embogeix quan viatja a Londres i veu la vida del "Món feliç". Sens dubte és una bona reflexió per unes dates en què la societat fordista treu el nas, sobretot amb els opulents dies de consum que ens regalem. Per cert, ara comencen les rebaixes del "món feliç".

dijous, 5 de gener de 2012

Quan les aparences enganyen, sabeu aquella sensació que tens quan saps que hom amaga alguna cosa, no saps ben bé perquè. Doncs això, que hi ha gent que per circumstàncies de la vida viu amagada sota les punxes d'una cuirassa, i des d'aquella posició dominen totes les coses, però sense mostrar realment com són. Però clar, no per a tots poden ser invisibles, i és aquí on entra en joc aquesta història. Encara no he tingut l'oportunitat de llegir "L'elégance du hérisson", però sí que m'he avançat amb la pel·lícula "L'hérisson". És un film elegant, just i ple de simbolismes. De tot el llargmetratge, permeteu-me que em refereixi a dues coses (que no us espatllaran el vostre visionat). La primera és que es fan diverses referències a Lleó Tolstoi i a la seva obra Anna Karènina, no només formals sinó també en alguns aspectes del realisme que retrata la pel·lícula. Es repeteix però una frase de Tolstoi que val la pena guardar-nos a la memòria: "Totes les famílies felices s'asssemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera". L'altra qüestió a la qual em vull referir, és que quan acabi la pel·lícula sentireu una empatia espectacular cap a la cultura japonesa, ja veureu. Per cert, bon any nou 2012 a tothom. Dosifiqueu les forces, que serà un any de lluita.

dilluns, 2 de gener de 2012

Dani Vilaseca entrevista al president del Consell Comarcal del Ripollès

Entrevista del programa Tampoc Caldria de La Veu de Sant Joan (per Dani Vilaseca i Joan Garcia)

Interessos llunàtics

[definició] interessos llunàtics: són somnis que s’equiparen a teoremes increïbles. No vàlids per sobreviure entre el capitalisme(només ens deixaran pensar uns anys).