Groc Intermitent

A la vida, per sort, hi ha moments en què cal prendre una decisió. La conseqüència més immediata d'aquesta responsabilitat és pensar si aquesta voluntat marcarà la felicitat? O bé al contrari, ¿serà contraproduent? Qui ho sap. Tan sols podem intuir, podem fer suposicions, fins i tot, podem estar-ne molt segurs. Però en el moment que prems una botó, que verbalitzes una idea, que trenques un paper, que agafes una mà... Just en aquell moment, quan has decidit, t'encimbelles dalt d'una muntanya i et deixes caure. Per expressar aquesta sensació, recupero una vella poesia pròpia. "T’agradaria passejar per la ciutat a les fosques sota un temporal de curiositat? I tot serà començar... Despenjar del cel un bitllet sense tornada, fugir cap a camins que porten cap a altres camins infinitament. Cada passa deixarà l’empremta dels nostres peus roents i insaciables. Deixarem enrere somriures juganers que retrobarem a cada poble de la ruta.

La majoria de la burgesia catalana, amb el grup de comunicació Godó com a bandera, van respirar molt tranquils després de l'escrutini del 25 de novembre i ja han culpat a Mas per la seva tossuderia d'anar pel camí sobiranista. L'alta participació, provinent de barris i ciutats a les quals ells —la burgesia— mai han posat els peus, els han salvat d'una deriva, a la qual s'havien vist immersos a contrapeu —des de l'11 de setembre— i de la qual se n'han salvat, a priori, quan sonava la campana a l'últim minut. L'augment de 10 punts en la participació als comicis ha obert, però, un escenari que a curt termini, efectivament, desactiva l'espiral secessionista, però que en el fons, és molt més perillosa per als interessos de conservadors i espanyols al Principat. L'aposta pel referèndum d'autodeterminació de CiU, el partit central en la política catalana, malgrat tots els matisos, ha aconseguit gairebé els mateixos vots que als comic

La vida a Anglaterra segueix pels seus viaranys més o menys interessants. Una de les oportunitats de ser a una illa desconeguda és la possibilitat de fer turisme, i així, el diuemnge passat va ser una jornada dedicada a conèixer una de les ciutats més emblemàtiques de de la zona del centre-nord del país. York és coneguda per la seves reminiscències romanes, per la majestuosa catedral, per ser un punt i a part en les gran urbs comercials, tant és així, que York et retorna a l'Europa continental, a les ciutats-museu que podem trobar en nombrosos països, si creuem l'Atlàntic. I en efecte, passejar pels carrers estrets del barri vell, o perdre's vorejant el riu Ouse ja t'aporten un idea clara que estem parlant d'un dels punts turístics britànics per excel·lència, i no n'hi ha per menys, amb uns monuments ben conservats, una essència per que perdura, una activitat comercial ajustada amb bona mesura, etc. Qui tingui oportunitat de viatjar per aquestes contrades, qu

Friday morning , I was ready to leave, when before setting foot on the street , I looked for my keys in my pants and went missing , I could not believe it ! A heat rushed to my head , where are the keys? I have lost them ? It was true could not find them anywhere , I looked at all the kitchen cupboards, also spent half an hour in my room . I had lost my keys at home! Luckily , I found a set of keys and could leave the city center . After four days , and after making a copy , without thinking about them , I found them in a small, unknown pocket of my pants . That the business of copying keys thanks to the clueless !

I'm willing to became not readable but writing in English will be a great excercise to improve my language level. A notice: if in Catalan I would be some witty, in English my blog post are maybe in a bored shelve, therefore, my apologise for that and for the grammar and punctuation mistakes. After this introduction, I would show some event which has got succesful in Leeds. "What's going on?" I said during 5th November. I didn't know that this day, the British commemorate a real history fact. [WIKIPEDIA]: "Its history begins with the events of 5 November 1605, when Guy Fawkes , a member of the Gunpowder Plot , was arrested while guarding explosives the plotters had placed beneath the House of Lords . Celebrating the fact that King James I had survived the attempt on his life, people lit bonfires around London, and months later the introduction of the Observance of 5th November Act enforced an annual public day of thanksgiving for the plot's failure.

PORRES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 25 DE NOVEMBRE 2012 La que fotria a Espanya La que agradaria a l'Artur Mas La més realista La somiada La meva CiU 58 69 60 35 59 PSC 16 20 18 10 16 PP 16 16 16 5 16 ICV 17 10 15 20 15 ERC 18 13 18 20 18 SI 2 4 0 0 0 C's 3 3 6 0 6 CUP 5 0 4 45 5

  Les coses que ens semblen supèrflues en el nostre dia a dia es transformen quan naveguem per mars tempestuoses. Allò que no tenia cap mena de transcendència esdevé la clau de volta per recomfortar l'ànima i el cos. És així com en aquest inici d'etapa de vida a Anglaterra, han sorgit objectes i sensacions que havien quedat esborrats del diccionari vital. Sense anar més lluny, durant un dies he hagut de perseguir l'objectiu d'aconseguir un matalàs millor condicionat que el que havia heretat del noi que havia viscut a la meva habitació. Trucar al propietari del pis, negociar el canvi, buscar una botiga, cercar el matalàs més econòmic i així anar completant etapes fins que t'arriba a casa el nou matalàs, que m'ha permès descansar millor i sentir-me més acollit entre les quatre parets de la casa. Ho sé, és banal, això a Ripoll ho hagués enllestit en cinc minuts a Tapisseries Autet, però ara, en aquest nou món, s'ha complicat una mica. I no només això.

Segueixen caient les fulles esgrogueïdes de l'arbre del davant de la finestra. De totes maneres, ara, un cop entrats a la segona setmana d'estada a la nova ciutat, observar-les ja no és tan trepidant. Com una feina feixuga, com el camí que se sap on acaba, no té gaire emoció resseguir la trajectòria escrita. Així que les he deixades de mirar amb tanta fixació. Mentrestant, els carrers es van acostumant a les temperatures rigoroses i a la gent que hi camina amb pressa. Però no és una tasca fàcil que els paviments es fixin en la gent. Hi ha tants carrers, tantes cantonades, tantes interseccions, que la ciutat es confon com un bosc de ciment, amb milers d'arbres que són cases tallades pel mateix patró. I així, fins a comptar desenes de boscos-barris en una extensió sobredimensionada, que deu costar un niu de conservar a la batllia de la ciutat. I com que pensar en les fulles i en la immensitat de carrers no fa més que augmentar certa enyorança de la terreta, un s'agafa

El més perillós i allò que ara mateix més em preocupa és el trànsit. Tenir la tensió constant de no saber per on vindran els cotxes, d'observar-los i veure que el seient del pilot no hi ha ningú, però que en realitat el seient del pilot és l'altre, espantar-te pensant que els els vehicles van al revés i estan infringint les normes de circulació. M'hi he d'acostumar, perquè trigaré a entendre-ho. La resta de les coses d'emigrar cap a un país suposo que hom les pot imaginar. L'eufòria del principi es converteix en realisme quan avança la primera setmana. Les pors no es foragiten amb paraules dolces ni ganes d'aprendre, sinó que penetren cada nit entre el coixí petítissim que em va cabre a la maleta i el sac de dormir que em serveix de llençols i nòrdic a la vegada. És així de cruel i bonic, la vida segueix rodant allà d'on venies i a la nova destinació sembla que vagi a trompicons.  La paciència del riu Aire, que travessa Leeds i que emmiralla les c

  Recordo perfectament el moment en què un professor de la facultat ens va recomenar (o obligar per l'assignatura) llegir "Viatge al fons de la nit" de Louis-Ferdinand Céline. No recordo molt bé els motius, però no el vaig llegir llavors, quan tocava, vés a saber, segur que mentre estàvem al bar vam improvisar alguna solució per aprofitar el treball d'algú altre o ens en vam escapolir d'alguna manera. I em vaig equivocar, no era una recomanació llançada perquè sí. El llibre és una lluita constant amb la vida, amb el destí, amb les tradicions, amb les imposicions de la societat.  Amb aquesta novel·la autobiogràfica Céline escrivia tota una sèrie de turments que va anar arrossegant durant la vida. Pors i excitacions. Obsessions per les dones. La incomoditat de no estar bé enlloc, de ser un apàtrida moral malgrat haver lluitat pel seu país a la Primera Guerra Mundial.  El relat és original, fresc, tot i que la vivacitat del text a vegades alenteix la c

D'aque Me'n vaig a servir cafès. Ho han aconseguit. Però els prometo que la diàspora de gent que marxa, tornarà per vèncer.

  Explicar la història d'aquest món, que ens desperta entre repulsió i il·lusió per canviar-lo, no és gens fàcil. Explicar la història contemporània des de la Segona Guerra Mundial amb criteri encara menys. El llibre de Fontana és una croada valenta per interceptar tots els missatges que queden desconnectats quan intentem explicar allò que patim nosaltres, que han patit els nostres pares i que patiran els nostres fills. Perquè, com molt bé conta el voluminós llibre, la història després de 1945 s'ha teixit al voltant d'uns discursos dominants que han impedit qualsevol replantejament del seu funcionament. Durant la lectura, hom pot sentir repulsió per allò que s'ha comès en nom de l'imperi, allò que ha calgut escriure per fonamentar la idea unitària del bé, de l'avenç social, de la modernitat. Tot allò que ha calgut fer per mantenir dempeus les doctrines que encara avui en dia ens subjuguen a un futur ple de temences, més que no pas a un futur ple de somn

Locució de textos literaris amb música escollida per Joan Garcia (@sqdlla) Per si teniu temps i voleu parar l'orella I si voleu escoltar l'altra edició de Gaspatxo amb locucions de @sqdlla punxeu: http://goo.gl/PZCet

La suau camisa que avui penjo duu una falç i un martell colpegeu-me fins al cervell que prendrem les armes i la lluna al nostre costat cridarem a l’ocell: LLIBERTAT! volarem més amunt d’on arribem i la mirada amiga serà UNA Ni UNA engrUNA

Portada del llibre que m'han fet els amics Israel De la Torre i Vivi Colomé He fet un llibre. Moltes de vosaltres potser ja ho sabeu. La novetat és que ja l'he publicat a través de l'editorial ripollesa Neurosi que treballa a través de les plataformes d'iBooks i d'Amazon. Podeu comprar-lo al mòdic preu de 0,99€ i 1,02€. Aquí us deixo els enllaços: El Congost del riu Blau a l'iBooks  El Congost del riu Blau a l'Amazon El Congost del riu Blau relata com L’Andreu rep una carta que li canviarà la vida, perquè anuncia la mort d’un amic a l’Argentina, just al poble on mesos enrere havien coincidit mentre viatjaven per l’Amèrica del Sud. El protagonista se sent amb l’obligació moral de tornar allà per esbrinar les causes de la mort. Però el viatge es converteix en una mimesi de la vida d’en Tec, l’amic desaparegut. Durant l’estada, coneix a una noia, s’embranca en tensions amb els habitants d’allí, fins al punt que es converteix ell en la vícti

Aquesta tarda ha plogut entre la teva mirada i la botiga de queviures de davant la plaça. Gotims de llarga pausa han passejat per les fulles oxímoron dels plàtans i, de sobte, un gran xàfec ha obert els ulls a la veïnada que s'abeurava al bar. Els carrers han exprimit el jaç i els corriols d'aigua han llanguit eterns pels asfalts escalfats de juny. Tant si comprenies el gest com si no, has desfermat el jaciment dels sentiments i les galtes s'han omplert de promeses molles i tibants. Els homes han corregut per no xopar-se i la canalla riallera ha seguit jugant sota el portal. Mentrestant, els llums de les cases s'obrien foragitant la negror del cel uniforme. Tant com dolç, hàbilment, lluiràs com sempre sota el fanal i abans que se'ns mengi la nit, m'hauries de prometre felicitat.

S'escapen instants segons de l’espera racons desconeguts que s’amaguen gentileses de persones agradables. T’agradaria passejar per la ciutat a les fosques sota un temporal de curiositat? I tot serà començar... Despenjar del cel un bitllet sense tornada, fugar-nos cap a camins que porten cap a altres camins infinitament, cada passa deixarà l’empremta dels nostres peus roents, candents i insaciables. Deixarem enrere somriures juganers que retrobarem a cada poble de la ruta: el viatge seran noms propis i pronoms indefinits esdevindrem petjades de somnis de nits irreverents. Altius els cossos cercaran dreceres a injustes decisions i s’alçaran tremolosos, després enèrgics, per teixir futurs decents.

Oreneta al balcó de casa, Ripoll, maig del 2012 Tinc gravada la imatge en totes les gammes de colors possibles. Ho he reproduït com una escena del cine en blanc i negre, com una escena futurista, fins i tot, com un espai de retrobada psicodèlica. En tots elles, però, moro d'alegria. Ens vam retrobar per tancar la ferida que havia omplert el sarró del menfotisme sobre la vida. Per l'Anna, fer front a la realitat abandonada li suposà un xoc de sentiments tan fort, que estigué dos dies seguits explicant les consecucions de la nova vida d'oreneta lliure al vent, als cels del món* (Fragment del meu intent de novel·la El Congost del Riu Blau )

Berlín, maig de l'any 2012. Aquest any on sembla que les ganes perquè la revolució corri per les notres venes s'han multiplicat, aquesta primavera transformadora que volem que s'impregni a tots els carrers. Aquest és el context històric per una ciutat que viu refugiada en un llimbs més enllà del bé i del mal, perquè de mal n'ha tastat tantes vegades, que totes les cicatrius fan un nus, una cuirassa de protecció perquè mai més esdevingui cap altre daltabaix. Així, et rep Berlín, tan extensa, tan gran, tan sobredimensionada, que no saps ben bé ni quan has arribat ni quina és la cara que t'ofereix. La banda sonora de la ciutat podria ser qualsevol, potser alguna cançó de Beirut, si em feu escollir. Mentre els acords confusos i motivadors pessigollegen les orelles, la vista s'atura a qualsevol de les especificitats que brollen sense parar. La gent que s'abeura de cerveses pel carrer, de pintades que sobreeixeixen a les façanes i a les teulades, de parcs mult

No sé ni com començar. Es pot dir que el destí o la sort m'han dut fins a aquest llibre meravellós. Fa una setmana vaig anar a la biblioteca, i darrerament, acostumo a fer una pràctica prou ineteressant. Sense cap llibre pensat prèviament, em passejo pels passadissos de la secció de novel·les, sense cap ordre ni objectiu concret, simplement, anar llegint els títols i com a molt, aixecar-ne algun i observar la portada... llavors "pam" un flaix, una il·luminació, una sotragada intensa em fan dir: "sí, aquest és el llibre que busco". Aquest darrer cop, però, va ser diferent.  Quan vaig entrar a la biblioteca vaig passar, gairebé sense voler, per la secció de cinema, i vaig veure a novetats una pel·lícula titulada "Tòquio Blues", me la vaig mirar i vaig pensar, "fa bona pinta", però no tenia ganes d'agafar una pel·lícula. (La veritat és que vivint tot sol, mai m'han agafat ganes de veure una pel·lícula, però com que vaig a batzacad

M'agradaria habitar en la teva senzillesa, allà on descansa el somriure  on s'edulcora cada mot, tancant les parpelles mentre parles i abraçar-los abans que fugin, romandre enjugassat en els teus dits per escriure sense indulgència llargues teories revolucionàries, i llavors, vagar pels ulls i coincidir en la mirada, coneixedors que hi som i que ens escoltarem l'ànima.

Segmentar el riu en dos colors per absoldre el destí perquè la riba rumiï quina estela prefereix.

—Veus com calia confiar en els núvols. Després de tants mesos en l'oblit, han tornat plens de vigorositat i han ensinistrat la set que teníem dintre els ulls.

Tan sols una vetllada per poder jugar per carrerons foscos per conèixer noves ciutats o potser camps daurats de blat.

ne pas couvrir c’est très important… perquè la paraula  sota el so emmudit  no és pas vista ni la lluna a la platja  és una visita interessant, que quan entonem la flauta  que ens obliga a sortir quedem embarrancats  a la xarxa que s’escampa així: XARXA a la vora quedarem enganxats  com amor tu i jo en l’odi més dolç  que algú pugui estampar ne pas couvrir les lèvres on peuvent choisir! Ne pas couvrir! Si’l vous plait!

TÁCTICA Y ESTRATEGIA Mi táctica es mirarte aprender como sos quererte como sos mi táctica es hablarte y escucharte construir con palabras un puente indestructible mi táctica es quedarme en tu recuerdo no sé cómo ni sé con qué pretexto pero quedarme en vos mi táctica es ser franco y saber que sos franca y que no nos vendamos simulacros para que entre los dos no haya telón ni abismos mi estrategia es en cambio más profunda y más simple mi estrategia es que un día cualquiera no sé cómo ni sé con qué pretexto por fin me necesites. Mario Benedetti TE QUIERO Tus manos son mi caricia mis acordes cotidianos te quiero porque tus manos trabajan por la justicia si te quiero es porque sos mi amor mi cómplice y todo y en la calle codo a codo somos mucho más que dos tus ojos son mi conjuro contra la mala jornada te quiero por tu mirada que mira y siembra futuro tu boca que es tuya y mía tu boca no se e

Sento el deure de dir-te que no hi ha cap braç que es mogui si no l'encoratja el teu alè constant de lluita per la revolta.

  La foto és del bon amic quebequès Marc-Antoine Jacques És una edat rodona. D'aquelles que tothom et fa referència com un canvi, com una crisi, com un inici, com un final. Vaja, com una explosió que no se sap molt bé si és favorable o no. Jo m'ho prenc com un regal, per haver sobreviscut (viscut) tant de temps, en un món tan efímer. Per aquest motiu em proposo fer una ofrena vital als 30, amb els ingredients que han anat passat per aquesta trajectòria. Per molts anys puguem compartir-ho amb vosaltres, lectors del bloc! - 20 anys a Ripoll - 9 anys a Barcelona - Mig any a Amèrica del Sud - 8 habitacions habituals - 1 cotxe, un Renault Clio - 4 o 5 bicicletes (California, BH...) - 1 pare, una mare i una germana - Desenes d'amics i amigues - Centenars de coneguts i conegudes - 4 mòbils - 1 ordinador portàtil - 1 càmara de fotografiar analògica - 4 o 5 amors molt intensos - Desenes d'enamoraments fugaços - 7 llibretes de poesia - Entre 10 i 15 estiue

Si algú vol treballar temes com el racisme, el comportament dels adolescents, les inquietuds juvenils o la violència a classe... Aquesta pel·lícula és ideal. Jo ho estic provant amb un grup d'alumnes i, de moment, la cosa funciona. Malgrat el seu context històric molt específic (Anglaterra, 1983), centrada en la dura política neoliberal de Margaret Thatcher i de la guerra colonial de les Malvines, la història podria convertir-se en actual als nostres dies aquí, als Països Catalans. Alts índexs d'atur, barris marginals i immigració com a teló de fons. Amb tot això Shaun, un noi de 12 anys amb el pare mort a les Malvines, entra en un espiral complex. Cau en un grupúscle d'skins racistes, despenjats dels altres skins, que el seduiran amb les proclames populistes i amb el seu líder, en Combo, Shaun viurà des de l'amor fraternal a l'odi prodund. Un film autobiogràfic (del director Shane Meadows), amb una bellesa visual poc comuna, un tractament de la imatge semblant

—Jau! —Jau aquí!  Se n’adona el gos que l’amo el vol assegut: "seuré..." —Vine! —Vine aquí! Se n’adona el gos que l’amo el vol als seus peus: "hi aniré..." —Dorm! —Va dorm! Se n’adona el gos que l’amo el vol adormit: "somiaré..." i somiaré que no hi vaig... i somiaré que no m’assec... i somiaré que algun dia deixaré de somiar!

La lectura de Madame Bovary et transporta en el realisme del segle XIX, capaç d'avorrir-te en certes fases de la novel·la i capaç de meravellar-te per unes narracions ecxel·lents. I aquesta dualitat formal, va en paral·lel a un viatge especialment temptador de la protagonista: un viatge cap a una vida més feliç, allunyada d'una realitat que segueix mediocre i sense cap al·licient per a la senyora de Charles Bovary. Emma és una dona que va créixer en un entorn estricte i rural, que es desviu per obrir la porta d'una gran ciutat, amb un amant encisador, on les arts discorrin per les seves trajectòries, esdevenir uns grans bohemis absents de la vida real, aquella que precisament duu el seu marit, un metge de bona pasta, que no s'adonarà fins al final, de la seva irrellevància vital. Amb tot, la novel·la està banyada pel retrat costumista de les vicissituds de la societat de l'època, i reflecteix les relacions personals prou complexes. Des de la burgesia i la classe

Les enjugassades ullades de sol que vénen de llevant han reviscolat pels volts del campanar i se'n van interroguen bells camps tutegen llençols i il·luminen els viaranys.

Oli sobre tela, gener 2012

La bellesa de Torres m'ha ofegat en la pena.... i de l'ensurt n'he forjat un crit d'enyorança... "Según informes preliminares de Conaf las hectáreas quemadas por el fuego alcanzan a 13.880, lo que corresponde al 7% del parque. Los sectores más complicados son Laguna Azul, Laguna Cebolla y Cascada Paine, en los cuales aún se están realizando trabajos de contención del fuego. Cabe destacar que el principal atractivo de Torres del Paine, el conjunto de tres montañas con nieves eternas, sumando a sus circuitos y el recorrido W, no fueron afectados por el incendio, ya que se encuentran en otras zonas del parque, el cual en total cuenta con una extensión de más de 180.000 hectáreas".

Vosaltres penseu que el món va pel mal camí? Que la civilització quedarà esclafada per una degradació que patim? "Un món Feliç" no és ni més ni menys que una radiografia del que la febre per al consum i el capitalisme suposa a la nostra societat. La novel·la utòpica relata l'inici d'un món dominat per les estructures racionals sobre la biotecnologia, la teràpia del son, la reproducció assistida, divisió per castes i l'expansió i legalització d'una droga... i el resultat de tot plegat és la societat perfecte, no hi ha tristeses, ni grans emocions, ni frustracions, cadascú fa la feina que li correspon per la seva casta, no hi ha família, tots els nens i nenes neixen de provetes i s'instrueixen perquè els seus sentiments d'adults siguin uns molt concrets i que la societat espera. La ficció pren com a partida l'any 0, l'any de Ford (sí, del naixement del fordisme, del treball en cadena de muntantge, la màxima expressió del capitalisme), des de l

Quan les aparences enganyen, sabeu aquella sensació que tens quan saps que hom amaga alguna cosa, no saps ben bé perquè. Doncs això, que hi ha gent que per circumstàncies de la vida viu amagada sota les punxes d'una cuirassa, i des d'aquella posició dominen totes les coses, però sense mostrar realment com són. Però clar, no per a tots poden ser invisibles, i és aquí on entra en joc aquesta història. Encara no he tingut l'oportunitat de llegir "L'elégance du hérisson", però sí que m'he avançat amb la pel·lícula "L'hérisson". És un film elegant, just i ple de simbolismes. De tot el llargmetratge, permeteu-me que em refereixi a dues coses (que no us espatllaran el vostre visionat). La primera és que es fan diverses referències a Lleó Tolstoi i a la seva obra Anna Karènina, no només formals sinó també en alguns aspectes del realisme que retrata la pel·lícula. Es repeteix però una frase de Tolstoi que val la pena guardar-nos a la memòria

Entrevista del programa Tampoc Caldria de La Veu de Sant Joan (per Dani Vilaseca i Joan Garcia)

[definició] interessos llunàtics: són somnis que s’equiparen a teoremes increïbles. No vàlids per sobreviure entre el capitalisme(només ens deixaran pensar uns anys).