 |
| Portada del llibre que m'han fet els amics Israel De la Torre i Vivi Colomé |
He fet un llibre. Moltes de vosaltres potser ja ho sabeu. La novetat és que ja l'he publicat a través de l'editorial ripollesa Neurosi que treballa a través de les plataformes d'iBooks i d'Amazon. Podeu comprar-lo al mòdic preu de 0,99€ i 1,02€. Aquí us deixo els enllaços:
El Congost del riu Blau a l'iBooks
El Congost del riu Blau a l'Amazon
El Congost del riu Blau relata com L’Andreu rep una carta
que li canviarà la vida, perquè anuncia la mort d’un amic a l’Argentina,
just al poble on mesos enrere havien coincidit mentre viatjaven per
l’Amèrica del Sud. El protagonista se sent amb l’obligació moral de
tornar allà per esbrinar les causes de la mort. Però el viatge es
converteix en una mimesi de la vida d’en Tec, l’amic desaparegut. Durant
l’estada, coneix a una noia, s’embranca en tensions amb els habitants
d’allí, fins al punt que es converteix ell en la víctima i és que,
finalment, descobreix que és tot un engany… Un engany però que li fa
descobrir el veritable sentit del viatge, l’Andreu vivia immers en un
cicle vital des que la seva germana havia marxat de casa i per fi el
podrà tancar en tornar a Barcelona.
Nota de l’autor sobre el llibre
Quan vaig començar a escriure la novel·la, un mes de maig ben trist,
el del 2010, tenia clar que volia tractar un parell de factors, que
esdevindrien claus en el relat. D’una banda la influència dels actes
casuals, del destí, perquè així ho crec, que tenen una certa importància
en les nostres vides. Potser no hi influeixen de manera absoluta, però
com a mínim tenen el seu pes específic i calia que es notessin. Per una
altra banda, i vinculat amb aquest punt, volia que els protagonistes de
la història tinguessin en comú un cicle vital. Un cercle que havia de
tenir un inici i un final ben determinat, sense que ells en tinguessin
constància.
Però no només això. El cicle que els protagonistes obren i tanquen,
sense ser-ne gaire conscients, els condueix a repetir els fets casuals
d’altres persones. Volia que aquestes coincidències fessin reflexionar
sobre com les circumstàncies afecten el desenllaç de la nostra
trajectòria. Unes circumstàncies fruit de la casualitat o bé d’un ordre
establert que es repeteix, com un tornaveu que ofereix les mateixes
consignes fins a l’eternitat.
Per tant, les casualitats i el destí, a partir dels cicles vitals,
són temàtiques que apareixen de manera constant en el llibre. Tot plegat
sota la benedicció de l’aigua, que com a cicle de la naturalesa que és,
juga un paper transcendent per identificar la importància del trajecte
comú entre els humans i l’essència dels elements. Així doncs, l’aigua es
transforma en un vincle, un viatge, entre el mar de Barcelona i el
Congost del riu Blau a l’Argentina.
Precisament en el capítol II de la Tercera Part, La Vida, vaig voler
que l’aigua retornés a l’Andreu, el protagonista, de nou a Amèrica del
Sud. Com un bateig iniciador, com una purificació en el món de
l’Argentina. El nou Andreu, gràcies a la immersió, s’oblidaria de bona
part del passat a Barcelona per concentrar-se en la nova realitat. I no
només en aquest capítol, després també apareix com a element sanador o
diví, gairebé.
Quatre dels personatges tenen un paral·lelisme gairebé malaltís, ja
que tots ells intenten començar de nou lluny de casa. Talment com si la
distància els imposés el benefici de ser renovats per assumir un nou
concepte vital. Però no només porten a la motxilla de l’existència
aquestes semblances, gairebé tots ells són personatges amb moltes
debilitats, com som tots, amb molts dubtes, plens de contradiccions. No
són herois ni antiherois. Simplement assumeixen part de les limitacions.
En la part central del relat, l’Andreu i la Julia viuen una història
d’amor desequilibrada, amb moments de molta passió, però també amb
escenes d’odi i estones de passivitat. Tenen traumes tan forts darrere,
que amb les seves històries paral·leles de tristesa familiar, de
pèrdues, d’enyorança, de rebel·lia, recondueixen el final.
La relació d’ells dos m’ha permès a banda de definir l’amor, explicar
moltes altres qüestions. Per exemple, m’ha permès que entre ells
s’establissin diàlegs socràtics, de tal manera, que es descobrien
conceptes o idees a través de converses de coneixement, d’un vaivé
intel·lectual. Un fet que també comportava l’admiració l’un de l’altre. I
tot plegat mentre descobrien la geografia d’un país que els acollia. El
Congost del riu Blau no deixa de ser un llibre de viatges, fruit d’una
experiència personal.
Per què l’estructura formal de dividir en parts el llibre? Tot plegat
neix arran de la concepció de cicles de la novel·la. Com que els
personatges viuen absorts dins d’uns cercles, també era lògic que
l’estructura del llibre contemplés aquesta fórmula. Des de l’inici del
cicle, amb reflexions metafísiques, passant per la mort i el naixement.
Sempre com a mort i naixement fictici. Només al final de tot, el
naixement de Nicolás Traful és real.
Alhora, vaig concebre la novel·la com un repte estilístic.
Necessitava sentir meva la narració a partir d’una manera pròpia en la
qual m’hi sentís a gust. Crec que ho vaig aconseguir amb una manera de
dir les coses, de fer-ho en primera persona, com un diari personal,
sense converses formals, sinó incloses dins de la narració, amb una
importància gran de les descripcions. I amb tots aquests ingredients
s’ha confeccionat aquesta novel·la, àmplia, rodona, encerclada,
vitalista i psicològica. On la trama negra o d’acció, esdevé un parany,
una mera excusa d’una gènesi més complexa.
