A la vida, per sort, hi ha moments en què cal prendre una decisió. La conseqüència més immediata d'aquesta responsabilitat és pensar si aquesta voluntat marcarà la felicitat? O bé al contrari, ¿serà contraproduent? Qui ho sap. Tan sols podem intuir, podem fer suposicions, fins i tot, podem estar-ne molt segurs. Però en el moment que prems una botó, que verbalitzes una idea, que trenques un paper, que agafes una mà... Just en aquell moment, quan has decidit, t'encimbelles dalt d'una muntanya i et deixes caure.
Per expressar aquesta sensació, recupero una vella poesia pròpia.
Per expressar aquesta sensació, recupero una vella poesia pròpia.
"T’agradaria
passejar
per la
ciutat a les fosques
sota un
temporal de curiositat?
I tot
serà començar...
Despenjar
del cel un bitllet sense tornada,
fugir
cap a camins que porten
cap a
altres camins infinitament.
Cada
passa deixarà l’empremta
dels
nostres peus roents
i
insaciables.
Deixarem
enrere somriures juganers
que
retrobarem a cada poble de la ruta.
El
viatge seran noms propis
i
pronoms indefinits,
esdevindrem
petjades de somnis
de nits
irreverents.
Altius
els cossos
cercaran
dreceres a injustes decisions
i
s’alçaran tremolosos
després
enèrgics
per
teixir futurs decents."
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada