"Viatge al fons de la nit" Louis-Ferdinand Céline (1932)

 

Recordo perfectament el moment en què un professor de la facultat ens va recomenar (o obligar per l'assignatura) llegir "Viatge al fons de la nit" de Louis-Ferdinand Céline. No recordo molt bé els motius, però no el vaig llegir llavors, quan tocava, vés a saber, segur que mentre estàvem al bar vam improvisar alguna solució per aprofitar el treball d'algú altre o ens en vam escapolir d'alguna manera. I em vaig equivocar, no era una recomanació llançada perquè sí. El llibre és una lluita constant amb la vida, amb el destí, amb les tradicions, amb les imposicions de la societat. 

Amb aquesta novel·la autobiogràfica Céline escrivia tota una sèrie de turments que va anar arrossegant durant la vida. Pors i excitacions. Obsessions per les dones. La incomoditat de no estar bé enlloc, de ser un apàtrida moral malgrat haver lluitat pel seu país a la Primera Guerra Mundial. 

El relat és original, fresc, tot i que la vivacitat del text a vegades alenteix la comprensió. Té una primera part (la que explica la guerra) molt ben tramada, sota un mateix estil. En canvi, després de la guerra el llibre es fragmenta en etapes vitals que es traslladen en maneres diferents de relatar, tot i que hi hagi personatges que apareixin durant tota la trama. De fet, a mi em va semblar que després dels capítols de la guerra, era tot un somni, un món surreal amb un amic imaginari o amb un alter ego seu (Robinson).

Deixeu-me acabar amb un parell de frases interessants del llibre:

- "És per les olors que s'acaben els éssers, els països i les coses. Totes les aventures s'en van pel nas"

- "Això prova que no es pot viure sense plaer ni un segon, i que és ben difícil sentir pena realment. És així la vida"