Aterrar per l'esquerra

El més perillós i allò que ara mateix més em preocupa és el trànsit. Tenir la tensió constant de no saber per on vindran els cotxes, d'observar-los i veure que el seient del pilot no hi ha ningú, però que en realitat el seient del pilot és l'altre, espantar-te pensant que els els vehicles van al revés i estan infringint les normes de circulació. M'hi he d'acostumar, perquè trigaré a entendre-ho.

La resta de les coses d'emigrar cap a un país suposo que hom les pot imaginar. L'eufòria del principi es converteix en realisme quan avança la primera setmana. Les pors no es foragiten amb paraules dolces ni ganes d'aprendre, sinó que penetren cada nit entre el coixí petítissim que em va cabre a la maleta i el sac de dormir que em serveix de llençols i nòrdic a la vegada. És així de cruel i bonic, la vida segueix rodant allà d'on venies i a la nova destinació sembla que vagi a trompicons. 

La paciència del riu Aire, que travessa Leeds i que emmiralla les cases cansades de tanta pluja, cal que ens faci d'afrodisíac per una pell ansiosa de trobar una establitat amb cases compartides, on rutlli bé la cosa, i una feina precària, que ens faci oblidar que la lliura estarlina està pels núvols i que la vida és molt més cara que al continent. 

Per no capficar-m'hi, miro a l'horitzó. Davant de la finestra de l'habitació, que està al capdamunt d'unes escales emmoquetades, gairebé verticals, hi tinc un arbre, que em semblava un castanyer, però que no ho és, i que cada dia que obro les cortines, l'hi veig més fulles grogues, de la virulència humida i freda de la tardor. Em sap greu perquè es panseix i torno a mirar-lo i mirar-lo, per donar-li alè, i els dos ens enjogassem en la tarda plujosa sabent que aterrar per l'esquerra és difícil, però que hi haurà primaveres aviat.