Hegemonia i ruptura

Foto: Europapress.es

El proper 9N caldrà que des de l’estricta lluita que ja duem fent des de fa desenes anys, se segueixi la reivindicació i se segueixi col·lapsant l’Estat espanyol. Malgrat que no és la consulta promesa, cal ser-hi, sempre que hi hagi un mínim de garanties.

Més enllà del 9N hi ha un futur a curt termini que pot fer canviar la història d’aquest país com un mitjó. Malgrat tots els esforços de les estructures que dominen la nostra societat perquè no ho fem (diaris, polítics, empreses, lobbys, etc.). Fer la consulta desobeint els feia por, de fet, el missatge que surti de qualsevol urna, si no és el que volen, els fa por. A Catalunya, es dóna la circumstància que podem trencar la seva hegemonia, per primera vegada, des de la Segona República espanyola.

A més de tot això, tenim la crisi estructural del sistema capitalista que plana damunt nostre, com un carronyaire que tot ho engoleix. I de la mateixa manera que ell ens veu a nosaltres, com a presa fàcil, també cal saber que estem aprenent les seves maneres de caçar i que ja no estem espantats.

És evident que CiU necessita, com l’aigua, la cuirassa d’una llista unitària per fer allunyar els fantasmes d’una desfeta històrica, que ja va treure la poteta en les eleccions europees del maig del 2014. La societat ha viscut en els últims 2 anys un terrabastall grandiós, i el centre polític no només ha anat més cap a la independència sinó també més cap a l’esquerra, malgrat que CiU segueixi en el poder.

L’oportunitat, però, apareix com mai abans per crear una hegemonia d’esquerres no hereves dels pactes de la Transició, que executin la ruptura amb un tall precís de cirurgia. Es tracta de virar el centre polític: si els ciutadans han perdut la por, també l’han de perdre les forces polítiques. I no serà cap renúncia per a ningú. Renúncia és no intentar obtenir una hegemonia que et permeti sortir del residual pou de vots, que no et permet canviar res.

Per això, caldria donar suport a una llista unitària, és clar, però dels partits que actualment representen la autèntica garantia de doble canvi. El sí a la independència i el sí a la lluita contra el món neoliberal. I això a Catalunya, es tradueix, per una llista conjunta d’ERC, ICV-EUiA, CUP, Podem, Procés Constituent i d’altres. Aquesta llista, representativa de l’actual centre de la societat catalana, hauria de rebre el suport de l’ANC, ja que la llista compliria els mandats de l’entitat. Aquest fet, fins i tot, arrossegaria l’ala socialdemòcrata i les bases de CDC, compromeses amb el sí. No és més que això. També la gent d’esquerres pot tenir bones cartes en aquesta partida de pòquer, oi?

La nova hegemonia de les esquerres no hereves de la Transició pot assolir una majoria victoriosa a les eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya, proclamar la independència i començar un procés constituent que canviï aquest país, capaç d’escriure unes noves normes justes i socials, com un dels països més transgressors del món. L’oportunitat és doblement única.