Agraïment als botxins

A Banquers, polítics de llarga tirada,

economistes neoliberals i absorts executius.

Felicitats per la vostra obstinació en el poder,
per les vostres cases multicolors
i els cotxes de gamma alta al garatge,
lluïu uns vestits de somni
amb americanes a mida
i corbates de disseny.

Felicitats per les carreres d'èxit
que omplen d'orgull a familiars
i amics que us trobeu al club de golf,
tots amb rostres de fascinant bronzejat
i educada paraula.

Felicitats pels vostres somnis complerts
per les vostres dones tan boniques i fidels,
casats en nom de Déu (no el dels pobres)
i per fer caritat (per a ells) cada diumenge.

Felicitats per arribar sobrats a finals de mes,
tot comprant vins cars i menjars de luxe,
vosaltres sou l'exemple que ens han inculcat,
"algun dia arribareu a ser com ells" -deien,
que això és perquè heu arriscat capital,
heu innovat, us heu endeutat...

Per tot això, felicitats per ser com sou.
Per ensenyar-nos la cara més amarga de l'home.
Ara, ja sabem allò que no volem ser.
I en la nostra reafirmació, al vostre mirall,
ens està proposant les normes per construir
la societat que volem.
Per no arribar a ser mai així.

Felicitats per mostrar-nos camins d'odi,
de poder xuclador, de domini i de beneficis
insultants, que ens catapulten, al poble,
a un malviure constant.

Felicitats per despertar la llavor de canvi,
per fer-nos adonar dels sons d'alliberament,
per unir-nos, per desbancar-vos del capdavant.

Felicitats perquè un dia es capgirarà el mitjó
i observareu de primera mà com amb menys,
com repartint la riquesa, també rutlla el món.
Veureu els petits ser al govern:
el forner firmant decrets,
i la infermera administrant les finances.
Veureu en cada un dels vostres camps de golf,
brotar-hi espigues de blat i ramells rojos de flors
en senyal de victòria.

1 any "servint cafès a Londres"

A l'Alèxia, còmplice d'aquest aniversari

Commemorar les efemèrides pot comportar, a vegades, sensacions contradictòries. Això és el que em passa quan veig el calendari que tinc palplantat davant dels nassos: fa un any vaig emigrar.

Per una banda, ets sents feliç, perquè has aconseguit avançar en un repte que era i és complicat, però per l'altre també tens un sentiment de ràbia i d'ofegament, perquè estàs lluny de tu (dels teus). I en aquesta coctelera explosiva hi ha tants ingredients, que la mescla pot resulta força de mal païr.

Quan vaig pujar a l'avió, el 19 d'octubre de 2012, em feia creure a mi mateix que era una situació transitòria, poc transcendent, de creixement personal, d'experiència, de riquesa lingüística. Però, quan vas sumant mesos a fora de casa, et sents completament abatut i sobrepassat per aquestes primeres sensacions. Què se n'ha fet d'aquells plantejaments? On és la persona de fa un any?

Si voleu que us digui la veritat, la persona que fa un any ho veia tot de colors ben vius, ara ho veu de colors amb molts matisos. Si bé és cert que marxar fora del teu entorn esperona, també és cert que a cada nit de mals d'esquena o d'insomni, et retorna l'agre fotograma de realitat d'immigrant forçat, com centenars de milers de sud-europeus, que estem nodrint les ciutats d'Alemanya o del Regne Unit.

La vida és feta a base d'experiències i les nostres (les de la generació 1975-1995, la generació perduda) quedaran marcades per un buit constant a les nostres existències, que ens porta a la deriva per feines inestables que ens aboquen a un futur sense respostes en cap dels nostres àmbits.

L'angoixa de la generació perduda ha tardat molt temps a aflorar. I encara no queda clar si hi és o no. Aquesta és la sensació que existeix, fins i tot, perduts en saber si estem perduts o no. No se sap molt bé perquè, la majoria anem tirant, posant pedaços en qualsevol dels àmbits que tenim, però hi ha fets que confirmen, absolutament, que estem patint un procés d'empobriment i, potser allò, que encara és pitjor, no hi ha expectatives de futur perquè canviï res, al contrari, sembla que tot seguirà a pitjor.

De moment, un any després del gran interrogant d'arribar a un nou país, després de mil aventures i desaventures,  seguim el camí del "servint cafès a Londres", esclaus de la "mobilitat exterior", de polítics que es vanten que la gent hagi d'emigrar a altres països. Esclaus perquè els interrogants es multipliquen, però dempeus, per canviar la història.

Comentari de Sílvia Martí, gràcies Sílvia.
Hi penso tant, en vosaltres, els meus amics expatriats... Que ahir a la nit, quan vaig llegir el teu post, em va venir un sentiment estrany, que fa temps que creix per dins, però que cada cop se'm fa més present a l'ànim i a l'actitud. Es diu INDIGNACIÓ. Indignació envers aquells qui essent professors de la Facultat de Comunicació de la UAB ens van pintar un futur prometedor i ens van anomenar "crème de la crème". Indignació pel potencial intel·lectual que emigra a fora, tants amics, tanta gent jove, tantes oportunitats perdudes d'incorporar gent innovadora, amb idees noves i un tarannà fresc. Indignació envers aquells qui, instal·lats en les empreses i institucions, resen a la providència per haver nascut abans del 75-80, i tenir un lloc de treball: en compte, no estic indignada amb tots, sinó amb els que són ineptes, no treballen com haurien i no tenen els coneixements que haurien, i tot i així, cobren el doble, el triple, o 10 vegades més que aquell bon professional autònom que amb prou feines es guanya les garrofes. Indignació per tots els fills que hauríem de voler tenir i potser ni tindrem, perquè som conscients de la difícil situació que ens envolta, i no ens atrevim a pensar que "tindrem bona sort i mai els faltarà de res". Indignació per una crisi que no s'acaba ni s'acabarà properament, perquè les borses poden pujar i les empreses grans guanyar molt, però això no repercuteix directament als ciutadans. Indignació per cada any que passem amb el cor econgit, la respiració continguda, i sobretot, els somnis guardats en un sarró, ben fermat, al qual no ens atrevim ni a mirar de tant en tant. La meva il·lusió seria constituir una empresa, trobar un bon nínxol de mercat, i poder contractar tots els meus amics i coneguts. Que poguessin tornar, tenir un bon sou, refer el camí dels somnis i els desitjos. Potser algun dia ho aconseguirem, Dani, i farem el cafè altre cop en alguna ciutat (Ripoll-Olot-Figueres), tots tres periodistes gironins. Referem el món, perquè això sí, la indignació dóna més força per aixecar-te dempeus i canviar la història.

El repte

De reptes per proposar-nos en podem trobar molts i de molt il·lusionants en aquesta petita vida. Però allò que està més clar, és que hom en posa, encara que siguin minúsculs en el dia a dia. La motivació per arribar a una fita, ens esperona a ser més constant, més valents, més socials, més enginyosos...
Ara bé, el repte en si existeix encara que la fita no s'aconsegueixi. Ara, d'aquí a nou dies farà un any que vaig agafar un avió per marxar de Catalunya cap a un altre país, primer va ser Anglaterra, ara Escòcia. El repte era ni més ni menys que buscar una feina i aprendre un idioma.
No sé si aconseguiré ni la feina que buscava ni dominaré l'idioma com volia, però cal tenir en compte que el mateix dia en què agava l'avió ja havia escrit la majoria de les lletres del REPTE. Tan sols quedava maquejar-les, enquadrar-les, dissenyar-les adequadament. I aquí estem, en l'àrdua tasca de ressegui cada mil·límetre de lletra amb una tinta ben especial.