dimecres, 30 de novembre de 2011

Fang


fang


t’espero com mai
no estem segurs
de la lluna
que espurneja
penjolls madurs
de raïms d’or
t’espero per tot
de puntetes silent
sobre la teulada
et faig present
i esquivo el fum
que apareix d’esquitllada
t’adormo a l’horitzó
perfum de llum...
i al llit trepitjarem lluny
-a sotragades escric-
sota un cel ple
de fang d’amor
com si et dués al puny.

dijous, 24 de novembre de 2011

Un conte: l'abecedari




Temps era temps, en un poble no molt llunyà hi vivien un éssers molt especials. S’anomenaven lletres. Cada lletra tenia una feina molt concreta, de la qual eren especialistes. Per exemple, la O quan arribava la nit, s’enfilava cap al cel i allí es convertia en la lluna que il·luminava totes les cases i carrers. Era una lluna plena.
O la m, que es posava unes rodes a les seves potes i es convertia en un eficaç mitjà de transport per a les altres lletres. I quan s’unien diverses emmes i ennes es convertien en grans autobusos i trens.
El seu dia a dia era molt feliç. Però de cop i volta, van tenir una sotragada molt forta. Resulta que s’havia instal·lat al poble una lletra que no coneixien, que venia de fora.
Tenia un aspecte nou per a elles. I la miraven a despit, la consideraven estranya. La lletra de fora no sabia què fer i mai els dirigí la paraula, ni tan sols gosava mirar a la cara de les lletres. I quan es creuaven amb ella no l’entenien. La cosa, però, es va complicar. Perquè van anar arribant més lletres que mai no havien vist, que es dedicaven a fer les feines que les lletres d’aquí no volien fer com ser cambrer o paleta.
Un dia, totes les lletres originàries del poble, de la A fins a la Z, van reunir-se a l’Ajuntament (la a, la b, la c, la ç, d, e, f, g...)
Va sortir a parlar la lletra i.
Sempre prima, i amb un barret, va enfilar-se fins a la tribuna i els va dir: no podem permetre que vinguin més lletres que no siguin com nosaltres. Ens estan prenent les feines.
I va cridar la O: és veritat, ara quan a la nit faig de lluna plena, puja amb mi una mitja O, que no sé d’on és, i em fa la competència.
Un gran rebombori s’aixecava entre les lletres. Van sortir totes de l’Ajuntament en manifestació cridant: No volem més lletres de fora! No volem més lletres de fora! Totes en ordre i amb una pancarta a la mà, la A, la B, la C, la D, la E.... no volem més lletres de fora!
Les lletres que venien d’altres pobles, van estar durant un temps molt espantades... perquè només eren unes quantes de cada poble. No eren tot l’abecedari, i s’enyoraven molt dels seus països i de la resta de la família dels seus abecedaris. Es feien un fart de plorar.
Cada dia durant 3 mesos van manifestar-se. De la A fins a la Z, sempre en ordre, sortien al carrer i cridaven més i més fort.
Fins que un dia, quan es van aixecar, van veure com les lletres d’altres pobles s’havien reunit i es van acostar a la manifestació.
I els hi van donar una carta que deia:
“Hem après la vostra llengua. Moltes gràcies per ensenyar-nos-ho d’una manera tan original. A més hi heu participat totes! Cada dia, miràvem des de la finestra la manifestació i us veiem totes en ordre de la A a la Z... A partir d’aquí hem aconseguit encadenar les paraules de la vostra llengua, que és molt bonica. Ara bé, no entenem gaire bé perquè ens voleu fer fora”.

Dani Vilaseca

diumenge, 20 de novembre de 2011

Anna Karènina, de Tolstoi

Què cal dir d'un clàssic com aquest? Qui en pot dir alguna cosa més?
"Anna Karènina" és com una vida inclosa en una novel·la composada per tres novel·les. I tot barrejat, madurat per un llenguatge refinat, excels, sublim, carregat, realista... I així, a cada pàgina passada, penetres una mica més en una societat russa de primers del segle XX. Toltoi ho aconsegueix, va crear una novel·la de novel·les.
Tan sols la vertebració llarga de la trama, provoca una sensació feixuga però que s'esvaeix per art. Sí, per art literari.