Una aturada a temps al carrer de les atmetlles picades m’ha salvat de quinze minuts sota la pluja àcida d’aquesta maleïda ciutat amb nom d’acudit. No vaig saber mai si entre la brossa que el vent estira entre les voreres algun dia em vas estimar de debò, em sembla que no, m’ho diu la pudor faréstega que m’omple les fosses nassals d’imatges escatològiques d’algun bassal de purins de qui sap on. Porto les butxaques plenes d’aigua, que és millor que portar-les plenes de vent, qui més pesa en aquest món més estima i més se l’estimen, però jo ho dubto, jo ho dubto tot, fins i tot de mi. Estrany. M’estranya que algú es passegi sota l’aiguat d’estiu a l’hora de la migdiada, algú s’arrisca, que el món passi a esdevenir canvi, acció, imaginació. He demanat que es pari el taxi. Taxi amb t de tarongina com la pell que s’arrossega plorant pel vent de ponent. A de angoixa, que sento pels dits que suquen l’aigua. X d’x. I d’interrogant català, aquell que només duu la pregunta al final, a qui li inte