dimarts, 11 d’agost de 2009

Taxista

Una aturada a temps al carrer de les atmetlles picades m’ha salvat de quinze minuts sota la pluja àcida d’aquesta maleïda ciutat amb nom d’acudit. No vaig saber mai si entre la brossa que el vent estira entre les voreres algun dia em vas estimar de debò, em sembla que no, m’ho diu la pudor faréstega que m’omple les fosses nassals d’imatges escatològiques d’algun bassal de purins de qui sap on. Porto les butxaques plenes d’aigua, que és millor que portar-les plenes de vent, qui més pesa en aquest món més estima i més se l’estimen, però jo ho dubto, jo ho dubto tot, fins i tot de mi. Estrany. M’estranya que algú es passegi sota l’aiguat d’estiu a l’hora de la migdiada, algú s’arrisca, que el món passi a esdevenir canvi, acció, imaginació. He demanat que es pari el taxi. Taxi amb t de tarongina com la pell que s’arrossega plorant pel vent de ponent. A de angoixa, que sento pels dits que suquen l’aigua. X d’x. I d’interrogant català, aquell que només duu la pregunta al final, a qui li interessa conèixer abans que comenci la pel·lícula com s’acaba, bé, sembla que als espanyols. Ells mateixos, ja són així. Tot ho volen lligat i ben lligat. La llum verda del taxi és davant dels meus ulls, aquells que un dia et miraven amb odi, pocs dies, mai m’atreviria dir, mai i sempre d’amor. Quines fronteres tan difoses entre el cel i el cim, jo que quan vaig pujar al Puigmal em creia tan a prop de tu i mai m’havia penetrat tanta impotència de ser tan poca cosa. El taxista em diu que ja hem arribat, 12 euros. Sóc tan poca cosa. I encara plou.

1 comentari:

  1. Mestre, pinta molt interessant el teu blog, però veig que no l'actualitzes des de l'agost... a veure si el reemprens!!

    Ah, t'he enllaçat al meu!

    Miquel de Pollença

    ResponElimina