Hegemonia i ruptura

Foto: Europapress.es

El proper 9N caldrà que des de l’estricta lluita que ja duem fent des de fa desenes anys, se segueixi la reivindicació i se segueixi col·lapsant l’Estat espanyol. Malgrat que no és la consulta promesa, cal ser-hi, sempre que hi hagi un mínim de garanties.

Més enllà del 9N hi ha un futur a curt termini que pot fer canviar la història d’aquest país com un mitjó. Malgrat tots els esforços de les estructures que dominen la nostra societat perquè no ho fem (diaris, polítics, empreses, lobbys, etc.). Fer la consulta desobeint els feia por, de fet, el missatge que surti de qualsevol urna, si no és el que volen, els fa por. A Catalunya, es dóna la circumstància que podem trencar la seva hegemonia, per primera vegada, des de la Segona República espanyola.

A més de tot això, tenim la crisi estructural del sistema capitalista que plana damunt nostre, com un carronyaire que tot ho engoleix. I de la mateixa manera que ell ens veu a nosaltres, com a presa fàcil, també cal saber que estem aprenent les seves maneres de caçar i que ja no estem espantats.

És evident que CiU necessita, com l’aigua, la cuirassa d’una llista unitària per fer allunyar els fantasmes d’una desfeta històrica, que ja va treure la poteta en les eleccions europees del maig del 2014. La societat ha viscut en els últims 2 anys un terrabastall grandiós, i el centre polític no només ha anat més cap a la independència sinó també més cap a l’esquerra, malgrat que CiU segueixi en el poder.

L’oportunitat, però, apareix com mai abans per crear una hegemonia d’esquerres no hereves dels pactes de la Transició, que executin la ruptura amb un tall precís de cirurgia. Es tracta de virar el centre polític: si els ciutadans han perdut la por, també l’han de perdre les forces polítiques. I no serà cap renúncia per a ningú. Renúncia és no intentar obtenir una hegemonia que et permeti sortir del residual pou de vots, que no et permet canviar res.

Per això, caldria donar suport a una llista unitària, és clar, però dels partits que actualment representen la autèntica garantia de doble canvi. El sí a la independència i el sí a la lluita contra el món neoliberal. I això a Catalunya, es tradueix, per una llista conjunta d’ERC, ICV-EUiA, CUP, Podem, Procés Constituent i d’altres. Aquesta llista, representativa de l’actual centre de la societat catalana, hauria de rebre el suport de l’ANC, ja que la llista compliria els mandats de l’entitat. Aquest fet, fins i tot, arrossegaria l’ala socialdemòcrata i les bases de CDC, compromeses amb el sí. No és més que això. També la gent d’esquerres pot tenir bones cartes en aquesta partida de pòquer, oi?

La nova hegemonia de les esquerres no hereves de la Transició pot assolir una majoria victoriosa a les eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya, proclamar la independència i començar un procés constituent que canviï aquest país, capaç d’escriure unes noves normes justes i socials, com un dels països més transgressors del món. L’oportunitat és doblement única.

Ripoll, terra de pisos (buits) i supermercats.

Imatge virtual del projecte de La Devesa del Pla de Ripoll. Foto: Agustí Vilà/ Elripolles.info

Anem al gra. L'Ajuntament de Ripoll, on hi governa Convergència i Unió, amb el suport del PSC, han donat l'últim vistiplau per fer, de nou, allò que ens va portar a la crisi: agafar un terreny, invertir-hi milions d'euros i obtenir-ne més pisos i més sòl comercial. Sí, allò que ha portat tanta gent a la misèria. Felicitats per la pensada, fa pinta que serà un desastre. Capitalisme per avui, enriquiment d'uns quants, gana per demà, misèria per la gent.

Anem a analitzar-ho. Potser realment la gent demana això? Quina necessitat hi ha d'urbanitzar d'aquesta manera la Devesa del Pla?

Primer preguntes als polítics.

Xavier Cima. Regidor d'Urbanisme de Ripoll i diputat al Parlament de Catalunya. Foto: Adrià Costa

Vostès saben quants locals comercials buits hi ha al centre del poble? Vostès saben quants pisos buits hi ha al barri vell? Si la intenció de CiU és convertir Ripoll en un escenari per rodar-hi pel·lícules del Far West, ho estan aconseguint, felicitats! Però crec, que la gent que viu i estima Ripoll vol una altra cosa. Vol viure amb dignitat en una comarca que vol ser aparador de no sé què.

Això sí. Gràcies. El Far West de Ripoll, almenys tindrem a on anar a comprar, si la gent té diners ésclar. Posem que Ripoll, com a capital de comarca(?) atrau a molta gent (a part de les 10.000 persones que, suposadament, hi viuen), també a gent de Barcelona que el divendres es pot parar a comprar i, fins i tot, gent del Bisaura que Vic els queda massa lluny. Posem-nos en el cantó positiu. Per tot aquest volum potencial de gent, potser uns 20.000 (?) Tenim cinc grans superfícies: LIDL, ESCLAT, CAPRABO, CONDIS i ara, MERCADONA. A part altres supermercat mitjans com DIA, BONPREU, BONÀREA i SIRENA.

La foto de la vergonya, Josep Lluís Núñez, declarat culpable el 2011 per suborn i falsedat documental a Hisenda amb l'alcalde de Ripoll, Jordi Munell, de visita a la urbanització de luxe i fantasma de La Torre. Foto: Ajuntament de Ripoll

Deixeu-me fer unes preguntes com a ciutadà que ho desconeix: quins interessos hi ha? A qui beneficia la requalificació de tots aquests terrenys? Quin acord tenen amb els empresaris que suposadament han de venir a construir futur a Ripoll? Farem el mateix que la urbanització fantasma de La Torre? El vessellatge, que en una altra època era una cosa habitual, hauria de deixar de ser-ho.

Quina alternativa tenim? Que torni ERC a governar? Després que Teresa Jordà hagi estat implicada en el cas de cobrar sobresous de la Federació Catalana de Municipis. Però més important encara, sense que aquest grup polític hagi plantejat una alternativa raonable a aquestes polítiques.

Per aquest motiu, com a persona que m'estimo Ripoll, demano a la gent que està al capdavant de les entitats de qualsevol caire, a la gent que està al capdavant de les botigues del poble, a la gent que està al capdavant de les petites empreses, a les treballadores i treballadors, a la gent que vol un futur millor per a ells i per a les noves generacions. Si us plau, feu un pas endavant, feu que es creï una candidatura unitària, popular, sense sigles de partits polítics (ni que hagin estat vinculats a partits tradicionals), que faci fora aquest espiral de vella política, de la màfia. Presenteu-vos a les eleccions municipals del mes de maig de 2015 i atureu aquest dessagnat que pateix la vila de Ripoll. Que el poble mani!

Referèndum Tour Edimburg: una visita guiada per Edimburg en català!

D'aquí a menys de 100 dies hi haurà un esdeveniment que marcarà un abans i un després a la història d'Escòcia, i de retruc d'Europa. Un referèndum sobre la independència de la nació permetrà decidir els seus ciutadans si volen seguir vinculats al Regne Unit o bé iniciar un camí de país per si mateix.

Doncs bé, ha nascut una iniciativa que permetrà conèixer de primera mà el Referèndum d'Escòcia als catalans i catalanes que aquest estiu visitin Edimburg, la capital del país. Es tracta d'un recorregut a peu per les principals atraccions turístiques de la ciutat i que permetran interpretar el referèndum del 18 de setembre de 2014.

Per a més informació i inscripcions podeu anar a la pàgina weeb del projecte Referèndum Tour

Imatge del primer Referèndum Tour, davant de l'Església de Saint Giles a Edimburg.

L'ombra de l'immigrant

Vinyeta La Punxa d'en Jap. Diari El Punt 

Em recordo molt de vosaltres. De les paraules que dèieu, de la ràbia acumulada que emetíeu cap a les persones estrangeres que viuen —o que vivien, perquè potser ja han marxat— al poble. Recordo les mentides que propugnàveu en contra seva, contra gent que no coneixíeu, però dels quals us n’atrevíeu a dir barbaritats. Us tinc molt presents els ulls plens d’ira, quan relatàveu experiències que us havien explicat dels immigrants. Un home que us havia pres la tanda al metge o una dona amb molts fills que obtenia xecs regals per anar a comprar o una família que s’havia comprat un pis i no havia de pagar impostos. També guardo els renecs i els adjectius maliciosos cap a ells, cap als moros, negres i sudaques. Eren fastigosos, feien pudor, cridaven i ens treien la feina.

No tan sols eren ofenses de mala voluntat en el terreny econòmic, també en porto tota una caixa plena de les queixes que vau formular per la seva manera de viure, pels trets culturals, tan diferents. Uns no podíeu suportar que les dones tinguessin uns determinats vestits, d’altres no aguantàveu que anessin a resar cada setmana, d’altres us era impensable que es poguessin passar tantes hores en una plaça xerrant i cridant.   

I tots aquests records que m’he endut sota el braç, s’encenen en mi, en la meva existència quotidiana. Ja el primer dia que vaig agafar l’avió per canviar de país, a causa de la crisi econòmica, els vaig veure com revenien tots al cap, un per un. No tant com un somni que pots recordar, sinó com un temor que se m’ha anat passejant durant tots els mesos d’immigrant. A mi, a qui explicàveu totes les vostres confidències despectives en contra dels estrangers. A mi, que m’enrabiava com una mala cosa quan m’ho dèieu, ara, tot això em persegueix com una ombra funesta.

Perquè ara sóc jo qui està traient la feina a la gent, perquè crido massa, perquè tinc la pell més fosca, els cabells negres o no sé parlar bé l’idioma que m’acull. És una ombra que em persegueix quan truco per demanar hora al metge o que m’acompanyarà quan algun dia demani una subsidi. Penso en vosaltres i en la gent com vosaltres d’aquí on sóc ara, que deu estar maleint-me i inventant històries sobre mi. Penso en com deuen ser els seus ulls, les seves veus tenses i si s’assemblen als vostres rostres.

És una ombra allargada, que malgrat la meva incomoditat, l’acullo a casa i l’alimento, li llegeixo llibres i li escric, perquè algun dia, retorni als seus amos i els hi expliqui què passa al món.

La Vie d'Adèle (Abdellatif Kechiche, 2013)

Fotograma del film La Vie d'Adèle (2013)

Feia molt temps que una pel·lícula no em despertava una mica de curiositat. La Vie d'Adèle no només no m'ha despertat la curiositat, sinó que també m'ha revifat les ganes d'explicar-vos les sensacions que se senten després de veure-la.

Es tracta d'un film rodó, de dalt a baix, ple de matisos, de metàfores, de realisme, allunyat de l'esquema habitual. Ja per començar per la durada, de tres curtes hores. Després pel trencament habitual de les històries de subversió homosexual (la trama es basa en un afer amorós entre dues noies), perquè el director aconsegueix que aquest no en sigui l'eix central, sinó que esdevingui una detall més d'un quadre molt més complex, d'on, sota el meu punt de vista, se'n destaca un: l'adolescència, i en aquest cas, en el seu descobriment de l'amor i el sexe.

L'adolescència encarnada en l'actriu Adèle Exarchopoulos, que encara va recollint premis per una actuació espectacular. Durant la pel·lícula assumeix el paper d'una noia que va a l'institut i que, com és lògic, descobreix noves facetes de la vida, però que per sobre de tot, abandona el món de la infantesa i enceta una nova etapa d'adultesa. 

La transició entre els dos móns no la fa sola, la fa acompanyada del seu amor, que per casualitat —quines casualitats té la vida— veu per primera vegada tot creuant un pas de zebra. És possible que hi hagi un amor/atracció a primera vista? Per Adèle sí, ja que queda embadalida (com es veu al fotograma superior) d'una noia amb qui manté una fugaç i intensa mirada, potser a causa d'un fet que crida l'atenció —d'un senyal— i és que duu els cabells tenyits de blau (Blue is The Warmest Colour). L'amor de la protagonista és l'actriu Léa Seydoux que recrea la temptació, el mirall adult, la transgressió, l'alliberament, allò que a Adèle li atrau.

Més enllà dels jocs i dels papers individuals que les dues exerceixen, també cal esmentar la presència constant de fets socials al voltant de les vides d'elles: des del paper socialitzador de l'escola, passant per l'estigma homosexual a la societat i a les famílies, parlant també del món elitista i snob de l'art, fins a la rutina del món de la parella. 

Una altra cosa que sorprèn de La Vie d'Adèle —per cert, basada en història gràfica— són les escenes explícites de sexe, gens comunes en el cinema per a tots els públics. És un fet que sobta, fins i tot que pot incomodar, que s'ha qüestionat des d'algunes entitats que lluiten pels drets homosexuals, per banalitzar i per acontentar el públic masculí. Cadascú en tindrà la seva opinió, jo personalment, ho trobo una aposta arriscada i valenta, que encaixa perfectament amb allò que vol transmetre, allunyada dels estereotips del sexe del cinema amb escenes normalment poc reals. Ara bé, també cal reconèixer que no sé si les mateixes escenes entre dos homes s'haguessin filmat i/o haguessin tingut la mateixa acceptació per part del públic.

Amb tot La Vie d'Adèle és un caramel que assaborir fins a l'últim instant i impregnar-se d'aquestes ganes de descobrir, de conèixer el poder de l'atracció, de saber on són els límits amb l'amor, de respondre a la pregunta de l'ambivalència sexual. I tot plegat a través d'un retrat de vida, de la història d'una tendra i apassionada adolescent.