passat-present-futur

"L'argument és que si el passat té un efecte insegur en el present, no hi ha cap necessitat de viure en el passat. I si el present té poc efecte en el futur no cal jutjar les accions presents per les conseqüències. Més aviat, cada acte és una illa en el temps, i ha de ser jutjat separadament. [...] És un món d'impulsos. És un món de sinceritat. És un món en el qual cada paraula parla només d'aquell moment, cada mirada té un sol significat, cada contacte no té ni passat ni futur, cada besada és una besada d'immaediatesa."

Fragment d'Els somnis d'Einstein, d'Alan Lightman

Fragància

Ahir, sense voler, vaig sortir d'una sala de la feina i de cop i volta, em vaig trobar de cara a una altra persona. Em vaig espantar. En un acte reflex, la mà esquerra va agafar la bufanda que duia i la va portar cap a la boca, per tapar-la. I en aquell instant, el nas va respirar profundament l'essència de la bufanda. La teva fragània em va recórrer tot el cos.

Chanson (Jacques Prévert)

Quel jour sommes-nous
Nous sommes tous les jours
Mon amie
Nous sommes toute la vie
Mon amour
Nous nous aimons et nous vivons
Nous vivons et nous nous aimons
Et nous ne savons pas ce que c'est que la vie
Et nous ne savons pas ce que c'est que le jour
Et nous ne savons pas ce que c'est que l'amour

Traducció

Quin dia som

Nosaltres som tots els dies

Amiga meva

Nosaltres som tota la vida

Amor meu

Ens estimem i vivim

vivim i ens estimem

I nosaltres no sabem pas què és la vida

I nosaltres no sabem pas què és el dia

I nosaltres no sabem pas que és l'amor.

El poble més bell

Després de molts anys caminant, ell va arribar-hi. Ni s'ho creia. Amics i comanys li havien dit que era gairebé impossible, que algú entrés al poble de Mabaca. Estava situat a una altitud funesta, envoltada de grans muntanyes, dominada per un déu que declarava la guerra a tot aquell que s'hi volgués acostar. Però la tossuderia del noi obrí les portes a un romanç gairebé bíblic amb el seu nou lloc per habitar. Tants anys de recerca havien donat el seu fruit.

Per celebrar la troballa, cada dia, recorria tots els carrers (30 per ser més concrets) i totes les places (5). Li agradava fer uns passos lleugers, com si fossin saltirons pels terres fins i les voreres lluents. Tan sols amb una setmana trepitjant Mabaca, s'adonà que havia trobat el lloc ideal per viure la resta de la seva vida, encara incerta, plena d'incògnites. Llogà una casa àmplia, on el sol hi tocava tot el dia. Des d'allí, volia deixar petjada, començar una nova trajectòria vital. 

Però, de cop i volta, li vingué un mal presagi al cap. Com ell, altres valents, havien gosat arriscar-se per arribar al poble més bell de tots. S'entristí en pensar que l'idil·li que vivia era fonedís, ple de forats, que no duria enlloc. Llavors, tingué la temptació de marxar. Agafà els trapaus i cap amunt, camins cap al nord. Passà per grans arbres, alts, negres, lleugers, que es movien amb el xiulet del vent. S'atansà dalt del turó i mirà enrere, al poble que l'hi havia esquinçat els sentiments. Mai l'havia vist des d'aquella perspectiva. Era rodó, verdós a l'entorn, marronós com més cap al centre de la vila, on la plaça central era ben negra. Els colors eren frenètics, punyents... però allò que el colpí més fou la mirada del poble, desitjós d'amor, incrèdul per la seva fugida. Notà l'alè perseverant que irradiava. Com si una veu desconeguda li xiuxieugés que tornés, que l'idil·li arribaria a bon port, encara que els altres valents, es convertissin en espietes, en gelosos confidents.