Quan tot s'acaba, quan tot reneix

hora h
dia d
minut m
segon s
persona tu o tu o tu
amor nostre
temps ara
ulls clars
mans nues
petons mils
hora h
dia d
minut m
segon s
passió p
nits infinites
pells enganxades
cabells trenats

La primera vegada

Ell es diu Antonio. I li tira una foto a la seva dona, la Carmen. La càmera se la van comprar tot just fa un any. T'en recordes? I, avui, després de molt de temps han decidit treure-li la pols. Tenen un motiu prou bo per fer-ho. A la Carmen, els ulls li brillen com pocs cops abans. Sense voler, la cara se li encongeix, es recargola d'alegria, i la galta se li humiteja de llàgrimes. A les fotos que li ha tirat l'Antonio se li veu.
Cap dels dos s'atreveix  a mirar cap al cel, ni somiar-ho. Per primera vegada han vist nevar. Per primera vegada han tocat la neu. Les seves pells es moren entre un sentiment mig de por, de màgia, de respecte per les formigues juganeres que llangueixen fins als seus peus. A cada passa han fruït, hàbils, com canalla inquieta. I els caps se'ls han emblanquinat, i s'han convertit porucs en nius de neu. Sorpresos, la vida els ha regalat una postal, perquè l'enviïn allà on els falten regals, també en forma de neu.

El virus de la grip A, a d'amor.

Ella ja n'estava farta. Realment farta. Cada matí entrava al metropolità de Barcelona amb la pell de gallina. L'andana plena de gent, entre dos i tres quarts de nou del matí, ansiosa per no arribar tard a la feina o a la facultat o al metge, on fós. I ella, en canvi, ni s'ho plantejava. Era obvi que havia d'arribar a les 9 en punt a l'oficina, però, què importava la feina davant de la tragèdia que li esperava.
Quan els vagons entraven pel vell orifici negre i els cartells lluminosos indicaven la seva arribada, tot el pes de la derrota penetrava fortament entre els músculs. Però, no podia fer-hi res. No tenia cotxe ni ganes d'anar a peu o en bus. Era massa llarg el destí. Un suïcidi. Però el metropolità per a ella era un suïcidi que arribava en compta-gotes.
Les portes s'obrien i abans que sonessin els senyals acústics, tancava els ulls, s'omplia de coratge, respirava fort i s'endinsava a l'interior. Es deixava endur per les empemptes i per les presses. Allà on la deixaven, a l'interior del tren, obria els ulls i començava la tortura. S'havia d'agafar a algun lloc per no caure amb el balanceig. Però no podia. Sabia que si ho feia, que si la seva llànguida mà s'escolava pels ferros o pels plàstics dels seients, desenes, centenars i qui sap si milers de microbis, virus, microparticules passejarien ufanoses per la seva pell, la recobririen, l'estimarien, s'enfilarien i algun dia li provocarien una malaltia de greus conseqüències. Però no podia quedar-se quieta sense arrepenjar-se. I ho feia. Pecava.

I els remordiments se la menjaven viva. Psicomatitzava l'angoixa i cada dia es trobava pitjor i pitjor. Fins que un dia, mig emmaltida, febril i sense esma, va tenir prou valor per prendre una decisió que li ha salvat la vida. Les barres de ferro i els seients bruts li quedavan lluny de l'abast de la mà i en un sotrac del metropolità no tingué més remei que agafar-se de la jaqueta d'un noi que la mirava incrèdul davant seu. I de l'agafada de la jaqueta, mesos mes tard, en parlaren com el primer record d'amor.