Groc Intermitent

Poesia és un blau cel d’estiu i la teva mirada. El timbre inesperat de la bicicleta quan irromp el rostre veloç, el gest que s’amaga sota la mà i el brunzit dels arbres. Poesia és un tot i un res, un clar instant de la vida un fosc plor de la vida i amb tot això, s’adormen paraules innocents mots irreverents cants complexos. Poesia és una galleda de coure que s’enfonsa al pou i sobresurt mig plena, un desig que mai reconforta, com un viatge inacabat, de grans aventures. Poesia és el destí de qui somia. Dani Vilaseca

música que sona al terrat l’oreneta s’acosta i refila el cel menys blau i l’amiga s’enfila a la lluna com un gat

t’enredo a la xarxa fabricada de somnis i compartim d’una revolada un instant fins que retornis a l’aigua allunyada d’un pescador de cap poc clar: i tot em semblarà un esclat de pernils de pensaments. S’elaboren a mà. Endebades, tallarem finetes porcions com fils i et resseguiré els llavis amb la cansalada, com una mòmia plena d’espurnes salades i et menjaré amb pa amb tomàquet.

Amb El diable als turons acabo la meva particular trilogia lectora de Cesare Pavese, de nou amb la recreació perfecte d'un joc d'amistats, de recels, de conflictes, de desitjos intrigants, d'amor que es passigollegen a cada pàgina del llibre. Era la manera de narrar de Pavese, tan intensa, tan versemblant.