La majoria de la burgesia
catalana, amb el grup de comunicació Godó com a bandera, van
respirar molt tranquils després de l'escrutini del 25 de novembre i
ja han culpat a Mas per la seva tossuderia d'anar pel camí
sobiranista. L'alta participació, provinent de barris i ciutats a
les quals ells —la burgesia— mai han posat els peus, els han
salvat d'una deriva, a la qual s'havien vist immersos a contrapeu
—des de l'11 de setembre— i de la qual se n'han salvat, a priori,
quan sonava la campana a l'últim minut. L'augment de 10 punts en la
participació als comicis ha obert, però, un escenari que a curt
termini, efectivament, desactiva l'espiral secessionista, però que
en el fons, és molt més perillosa per als interessos de
conservadors i espanyols al Principat.
L'aposta pel referèndum d'autodeterminació de CiU, el partit central en la política catalana, malgrat tots els matisos, ha aconseguit gairebé els mateixos vots que als comicis del 2010 (-90.000 vots). La gran diferència és que l'augment de vots en l'eix sobiranista, s'ha produït en el vessant d'esquerres i més netament independentista —ERC i CUP amb +400.000 vots— i, per tant, la política catalana vira cap a aquest nou eix. Una política catalana fins ara en mans del centre-dreta català, capaç de pactar al mateix temps una reforma econòmica neoliberal amb l'enemic número 1 de Catalunya —i dels Països Catalans—, el PP, i per una altra banda, agafar-se al pal de l'estelada.
Aquest gir és bo pel Principat? Pels interessos del país, molt. El panorama després del 25N, encara que des de Madrid el pintin de color negre, és més clar. La desacreditació de CiU i d'Artur Mas per agafar sols el timó (manllevant els símbols nàutics que tan agraden a Artur Mas), obre la porta que el conjunt de la societat catalana, representada per formacions polítiques construeixi, per aquí dos o tres anys, un referèndum d'autodeterminació. I com s'ha de fer? En principi ha de ser senzill, es reuneixen CiU, ERC, ICV i CUP, es posa una data pel referèndum d'autodeterminació i s'investeix Mas com a president de la Generalitat, sota el mandat del dret a decidir. El suport però a la configuració d'un govern a CiU, amb suports puntuals dels partits pro-referèndum a Mas, però, i és de calaix, caldrà pactar-la: més impostos depenent de la renda, prou retallades, canvi de polítiques de la conselleria d'Interior, aturar els desnonaments, etc. Vaja, allò que han demanat les urnes.
La lògica és ben
senzilla. La societat civil catalana és molt més madura que el que
els seus mandataris es pensaven, i ella sola està fent els passos,
que de nou, estan agafant a contrapeu els adormits aparells dels
partits i l'anquilosada prosopopeia de la jerarquia política. La
societat civil ja fa anys que marca l'agenda política i va unes
passes endavant. L'11 de setembre de 2012 va ser un dels fets més
evidents, però el 25N, hi ha hagut la segona part. El mandat de la
societat civil és clar: no hi haurà majories, ni el context en què
vivim pot tapar els altres processos. Sortir de la crisi amb una
política alternativa a la que s'ha aplicat fins ara ha d'anar en
paral·lel amb el procés de secessió.
Que el carrer ja va més
endavant, ho constaten els resultats electorals de les eleccions més
participatives que han deixat a tothom amb un pam de nas. I d'aquí a
uns mesos veurem com segueixen els processos de la societat civil:
l'ANC seguirà enfortida, la PAH seguirà batallant contra
desnonaments, Òmnium seguirà defensant el català a l'escola contra
sentències... i el panorama polític anirà canviant, adaptant-se,
per fi a allò que la societat catalana ja perfila: CDC i UdC hauran
de trencar la federació, ERC i ICV hauran de resituar-se (potser
juntes) com a pal de paller de la socialdemocràcia i el
republicanisme i la CUP haurà d'ampliar el seu electorat oferint una
alternativa al sistema. I així, les quatre formacions, arribaran el
dia D, el del referèndum, amb els deures fets i la mateixa alçada
de la societat civil. I durant aquests mesos en què es prepara la
consulta, hauran de batallar contra el negoci de la por d'Espanya i
contra els partits que inculquen una divisió a la societat catalana,
com ara PP o C's. La Catalunya dividida, que molts ja voldrien, és
mentida, i s'acaba de demostrar a les eleccions del 25N, la
democràcia no produeix divisions, en tot cas, reforça que tots
pertanyem a una mateixa comunitat i que la volem millorar. Això és
la democràcia.
