Hegemonia i ruptura

Foto: Europapress.es

El proper 9N caldrà que des de l’estricta lluita que ja duem fent des de fa desenes anys, se segueixi la reivindicació i se segueixi col·lapsant l’Estat espanyol. Malgrat que no és la consulta promesa, cal ser-hi, sempre que hi hagi un mínim de garanties.

Més enllà del 9N hi ha un futur a curt termini que pot fer canviar la història d’aquest país com un mitjó. Malgrat tots els esforços de les estructures que dominen la nostra societat perquè no ho fem (diaris, polítics, empreses, lobbys, etc.). Fer la consulta desobeint els feia por, de fet, el missatge que surti de qualsevol urna, si no és el que volen, els fa por. A Catalunya, es dóna la circumstància que podem trencar la seva hegemonia, per primera vegada, des de la Segona República espanyola.

A més de tot això, tenim la crisi estructural del sistema capitalista que plana damunt nostre, com un carronyaire que tot ho engoleix. I de la mateixa manera que ell ens veu a nosaltres, com a presa fàcil, també cal saber que estem aprenent les seves maneres de caçar i que ja no estem espantats.

És evident que CiU necessita, com l’aigua, la cuirassa d’una llista unitària per fer allunyar els fantasmes d’una desfeta històrica, que ja va treure la poteta en les eleccions europees del maig del 2014. La societat ha viscut en els últims 2 anys un terrabastall grandiós, i el centre polític no només ha anat més cap a la independència sinó també més cap a l’esquerra, malgrat que CiU segueixi en el poder.

L’oportunitat, però, apareix com mai abans per crear una hegemonia d’esquerres no hereves dels pactes de la Transició, que executin la ruptura amb un tall precís de cirurgia. Es tracta de virar el centre polític: si els ciutadans han perdut la por, també l’han de perdre les forces polítiques. I no serà cap renúncia per a ningú. Renúncia és no intentar obtenir una hegemonia que et permeti sortir del residual pou de vots, que no et permet canviar res.

Per això, caldria donar suport a una llista unitària, és clar, però dels partits que actualment representen la autèntica garantia de doble canvi. El sí a la independència i el sí a la lluita contra el món neoliberal. I això a Catalunya, es tradueix, per una llista conjunta d’ERC, ICV-EUiA, CUP, Podem, Procés Constituent i d’altres. Aquesta llista, representativa de l’actual centre de la societat catalana, hauria de rebre el suport de l’ANC, ja que la llista compliria els mandats de l’entitat. Aquest fet, fins i tot, arrossegaria l’ala socialdemòcrata i les bases de CDC, compromeses amb el sí. No és més que això. També la gent d’esquerres pot tenir bones cartes en aquesta partida de pòquer, oi?

La nova hegemonia de les esquerres no hereves de la Transició pot assolir una majoria victoriosa a les eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya, proclamar la independència i començar un procés constituent que canviï aquest país, capaç d’escriure unes noves normes justes i socials, com un dels països més transgressors del món. L’oportunitat és doblement única.

Ripoll, terra de pisos (buits) i supermercats.

Imatge virtual del projecte de La Devesa del Pla de Ripoll. Foto: Agustí Vilà/ Elripolles.info

Anem al gra. L'Ajuntament de Ripoll, on hi governa Convergència i Unió, amb el suport del PSC, han donat l'últim vistiplau per fer, de nou, allò que ens va portar a la crisi: agafar un terreny, invertir-hi milions d'euros i obtenir-ne més pisos i més sòl comercial. Sí, allò que ha portat tanta gent a la misèria. Felicitats per la pensada, fa pinta que serà un desastre. Capitalisme per avui, enriquiment d'uns quants, gana per demà, misèria per la gent.

Anem a analitzar-ho. Potser realment la gent demana això? Quina necessitat hi ha d'urbanitzar d'aquesta manera la Devesa del Pla?

Primer preguntes als polítics.

Xavier Cima. Regidor d'Urbanisme de Ripoll i diputat al Parlament de Catalunya. Foto: Adrià Costa

Vostès saben quants locals comercials buits hi ha al centre del poble? Vostès saben quants pisos buits hi ha al barri vell? Si la intenció de CiU és convertir Ripoll en un escenari per rodar-hi pel·lícules del Far West, ho estan aconseguint, felicitats! Però crec, que la gent que viu i estima Ripoll vol una altra cosa. Vol viure amb dignitat en una comarca que vol ser aparador de no sé què.

Això sí. Gràcies. El Far West de Ripoll, almenys tindrem a on anar a comprar, si la gent té diners ésclar. Posem que Ripoll, com a capital de comarca(?) atrau a molta gent (a part de les 10.000 persones que, suposadament, hi viuen), també a gent de Barcelona que el divendres es pot parar a comprar i, fins i tot, gent del Bisaura que Vic els queda massa lluny. Posem-nos en el cantó positiu. Per tot aquest volum potencial de gent, potser uns 20.000 (?) Tenim cinc grans superfícies: LIDL, ESCLAT, CAPRABO, CONDIS i ara, MERCADONA. A part altres supermercat mitjans com DIA, BONPREU, BONÀREA i SIRENA.

La foto de la vergonya, Josep Lluís Núñez, declarat culpable el 2011 per suborn i falsedat documental a Hisenda amb l'alcalde de Ripoll, Jordi Munell, de visita a la urbanització de luxe i fantasma de La Torre. Foto: Ajuntament de Ripoll

Deixeu-me fer unes preguntes com a ciutadà que ho desconeix: quins interessos hi ha? A qui beneficia la requalificació de tots aquests terrenys? Quin acord tenen amb els empresaris que suposadament han de venir a construir futur a Ripoll? Farem el mateix que la urbanització fantasma de La Torre? El vessellatge, que en una altra època era una cosa habitual, hauria de deixar de ser-ho.

Quina alternativa tenim? Que torni ERC a governar? Després que Teresa Jordà hagi estat implicada en el cas de cobrar sobresous de la Federació Catalana de Municipis. Però més important encara, sense que aquest grup polític hagi plantejat una alternativa raonable a aquestes polítiques.

Per aquest motiu, com a persona que m'estimo Ripoll, demano a la gent que està al capdavant de les entitats de qualsevol caire, a la gent que està al capdavant de les botigues del poble, a la gent que està al capdavant de les petites empreses, a les treballadores i treballadors, a la gent que vol un futur millor per a ells i per a les noves generacions. Si us plau, feu un pas endavant, feu que es creï una candidatura unitària, popular, sense sigles de partits polítics (ni que hagin estat vinculats a partits tradicionals), que faci fora aquest espiral de vella política, de la màfia. Presenteu-vos a les eleccions municipals del mes de maig de 2015 i atureu aquest dessagnat que pateix la vila de Ripoll. Que el poble mani!

Referèndum Tour Edimburg: una visita guiada per Edimburg en català!

D'aquí a menys de 100 dies hi haurà un esdeveniment que marcarà un abans i un després a la història d'Escòcia, i de retruc d'Europa. Un referèndum sobre la independència de la nació permetrà decidir els seus ciutadans si volen seguir vinculats al Regne Unit o bé iniciar un camí de país per si mateix.

Doncs bé, ha nascut una iniciativa que permetrà conèixer de primera mà el Referèndum d'Escòcia als catalans i catalanes que aquest estiu visitin Edimburg, la capital del país. Es tracta d'un recorregut a peu per les principals atraccions turístiques de la ciutat i que permetran interpretar el referèndum del 18 de setembre de 2014.

Per a més informació i inscripcions podeu anar a la pàgina weeb del projecte Referèndum Tour

Imatge del primer Referèndum Tour, davant de l'Església de Saint Giles a Edimburg.

L'ombra de l'immigrant

Vinyeta La Punxa d'en Jap. Diari El Punt 

Em recordo molt de vosaltres. De les paraules que dèieu, de la ràbia acumulada que emetíeu cap a les persones estrangeres que viuen —o que vivien, perquè potser ja han marxat— al poble. Recordo les mentides que propugnàveu en contra seva, contra gent que no coneixíeu, però dels quals us n’atrevíeu a dir barbaritats. Us tinc molt presents els ulls plens d’ira, quan relatàveu experiències que us havien explicat dels immigrants. Un home que us havia pres la tanda al metge o una dona amb molts fills que obtenia xecs regals per anar a comprar o una família que s’havia comprat un pis i no havia de pagar impostos. També guardo els renecs i els adjectius maliciosos cap a ells, cap als moros, negres i sudaques. Eren fastigosos, feien pudor, cridaven i ens treien la feina.

No tan sols eren ofenses de mala voluntat en el terreny econòmic, també en porto tota una caixa plena de les queixes que vau formular per la seva manera de viure, pels trets culturals, tan diferents. Uns no podíeu suportar que les dones tinguessin uns determinats vestits, d’altres no aguantàveu que anessin a resar cada setmana, d’altres us era impensable que es poguessin passar tantes hores en una plaça xerrant i cridant.   

I tots aquests records que m’he endut sota el braç, s’encenen en mi, en la meva existència quotidiana. Ja el primer dia que vaig agafar l’avió per canviar de país, a causa de la crisi econòmica, els vaig veure com revenien tots al cap, un per un. No tant com un somni que pots recordar, sinó com un temor que se m’ha anat passejant durant tots els mesos d’immigrant. A mi, a qui explicàveu totes les vostres confidències despectives en contra dels estrangers. A mi, que m’enrabiava com una mala cosa quan m’ho dèieu, ara, tot això em persegueix com una ombra funesta.

Perquè ara sóc jo qui està traient la feina a la gent, perquè crido massa, perquè tinc la pell més fosca, els cabells negres o no sé parlar bé l’idioma que m’acull. És una ombra que em persegueix quan truco per demanar hora al metge o que m’acompanyarà quan algun dia demani una subsidi. Penso en vosaltres i en la gent com vosaltres d’aquí on sóc ara, que deu estar maleint-me i inventant històries sobre mi. Penso en com deuen ser els seus ulls, les seves veus tenses i si s’assemblen als vostres rostres.

És una ombra allargada, que malgrat la meva incomoditat, l’acullo a casa i l’alimento, li llegeixo llibres i li escric, perquè algun dia, retorni als seus amos i els hi expliqui què passa al món.

La Vie d'Adèle (Abdellatif Kechiche, 2013)

Fotograma del film La Vie d'Adèle (2013)

Feia molt temps que una pel·lícula no em despertava una mica de curiositat. La Vie d'Adèle no només no m'ha despertat la curiositat, sinó que també m'ha revifat les ganes d'explicar-vos les sensacions que se senten després de veure-la.

Es tracta d'un film rodó, de dalt a baix, ple de matisos, de metàfores, de realisme, allunyat de l'esquema habitual. Ja per començar per la durada, de tres curtes hores. Després pel trencament habitual de les històries de subversió homosexual (la trama es basa en un afer amorós entre dues noies), perquè el director aconsegueix que aquest no en sigui l'eix central, sinó que esdevingui una detall més d'un quadre molt més complex, d'on, sota el meu punt de vista, se'n destaca un: l'adolescència, i en aquest cas, en el seu descobriment de l'amor i el sexe.

L'adolescència encarnada en l'actriu Adèle Exarchopoulos, que encara va recollint premis per una actuació espectacular. Durant la pel·lícula assumeix el paper d'una noia que va a l'institut i que, com és lògic, descobreix noves facetes de la vida, però que per sobre de tot, abandona el món de la infantesa i enceta una nova etapa d'adultesa. 

La transició entre els dos móns no la fa sola, la fa acompanyada del seu amor, que per casualitat —quines casualitats té la vida— veu per primera vegada tot creuant un pas de zebra. És possible que hi hagi un amor/atracció a primera vista? Per Adèle sí, ja que queda embadalida (com es veu al fotograma superior) d'una noia amb qui manté una fugaç i intensa mirada, potser a causa d'un fet que crida l'atenció —d'un senyal— i és que duu els cabells tenyits de blau (Blue is The Warmest Colour). L'amor de la protagonista és l'actriu Léa Seydoux que recrea la temptació, el mirall adult, la transgressió, l'alliberament, allò que a Adèle li atrau.

Més enllà dels jocs i dels papers individuals que les dues exerceixen, també cal esmentar la presència constant de fets socials al voltant de les vides d'elles: des del paper socialitzador de l'escola, passant per l'estigma homosexual a la societat i a les famílies, parlant també del món elitista i snob de l'art, fins a la rutina del món de la parella. 

Una altra cosa que sorprèn de La Vie d'Adèle —per cert, basada en història gràfica— són les escenes explícites de sexe, gens comunes en el cinema per a tots els públics. És un fet que sobta, fins i tot que pot incomodar, que s'ha qüestionat des d'algunes entitats que lluiten pels drets homosexuals, per banalitzar i per acontentar el públic masculí. Cadascú en tindrà la seva opinió, jo personalment, ho trobo una aposta arriscada i valenta, que encaixa perfectament amb allò que vol transmetre, allunyada dels estereotips del sexe del cinema amb escenes normalment poc reals. Ara bé, també cal reconèixer que no sé si les mateixes escenes entre dos homes s'haguessin filmat i/o haguessin tingut la mateixa acceptació per part del públic.

Amb tot La Vie d'Adèle és un caramel que assaborir fins a l'últim instant i impregnar-se d'aquestes ganes de descobrir, de conèixer el poder de l'atracció, de saber on són els límits amb l'amor, de respondre a la pregunta de l'ambivalència sexual. I tot plegat a través d'un retrat de vida, de la història d'una tendra i apassionada adolescent.

Escòcia (I)

Heus aquí la terra del vent 

Banyada per mar i per grans extensions verdes. 

S'alça Escòcia enmig de la deshonesta veritat de la terra, 

aquella que amaga del sol els llocs més salvatges.

Sereu valents els qui l'habiten

i llargues les matinades d'hivern

perquè els plaers tan sols hi llangueixin

durant els dies de sol intermitent.

Les ratxes del vent bategaran amb rauxa,

penetraran per les valls de bestiar jaient,

relliscaran en els molls de vaixells

pendents de salpar cap a l'alba.

Agraïment als botxins

A Banquers, polítics de llarga tirada,

economistes neoliberals i absorts executius.

Felicitats per la vostra obstinació en el poder,
per les vostres cases multicolors
i els cotxes de gamma alta al garatge,
lluïu uns vestits de somni
amb americanes a mida
i corbates de disseny.

Felicitats per les carreres d'èxit
que omplen d'orgull a familiars
i amics que us trobeu al club de golf,
tots amb rostres de fascinant bronzejat
i educada paraula.

Felicitats pels vostres somnis complerts
per les vostres dones tan boniques i fidels,
casats en nom de Déu (no el dels pobres)
i per fer caritat (per a ells) cada diumenge.

Felicitats per arribar sobrats a finals de mes,
tot comprant vins cars i menjars de luxe,
vosaltres sou l'exemple que ens han inculcat,
"algun dia arribareu a ser com ells" -deien,
que això és perquè heu arriscat capital,
heu innovat, us heu endeutat...

Per tot això, felicitats per ser com sou.
Per ensenyar-nos la cara més amarga de l'home.
Ara, ja sabem allò que no volem ser.
I en la nostra reafirmació, al vostre mirall,
ens està proposant les normes per construir
la societat que volem.
Per no arribar a ser mai així.

Felicitats per mostrar-nos camins d'odi,
de poder xuclador, de domini i de beneficis
insultants, que ens catapulten, al poble,
a un malviure constant.

Felicitats per despertar la llavor de canvi,
per fer-nos adonar dels sons d'alliberament,
per unir-nos, per desbancar-vos del capdavant.

Felicitats perquè un dia es capgirarà el mitjó
i observareu de primera mà com amb menys,
com repartint la riquesa, també rutlla el món.
Veureu els petits ser al govern:
el forner firmant decrets,
i la infermera administrant les finances.
Veureu en cada un dels vostres camps de golf,
brotar-hi espigues de blat i ramells rojos de flors
en senyal de victòria.

1 any "servint cafès a Londres"

A l'Alèxia, còmplice d'aquest aniversari

Commemorar les efemèrides pot comportar, a vegades, sensacions contradictòries. Això és el que em passa quan veig el calendari que tinc palplantat davant dels nassos: fa un any vaig emigrar.

Per una banda, ets sents feliç, perquè has aconseguit avançar en un repte que era i és complicat, però per l'altre també tens un sentiment de ràbia i d'ofegament, perquè estàs lluny de tu (dels teus). I en aquesta coctelera explosiva hi ha tants ingredients, que la mescla pot resulta força de mal païr.

Quan vaig pujar a l'avió, el 19 d'octubre de 2012, em feia creure a mi mateix que era una situació transitòria, poc transcendent, de creixement personal, d'experiència, de riquesa lingüística. Però, quan vas sumant mesos a fora de casa, et sents completament abatut i sobrepassat per aquestes primeres sensacions. Què se n'ha fet d'aquells plantejaments? On és la persona de fa un any?

Si voleu que us digui la veritat, la persona que fa un any ho veia tot de colors ben vius, ara ho veu de colors amb molts matisos. Si bé és cert que marxar fora del teu entorn esperona, també és cert que a cada nit de mals d'esquena o d'insomni, et retorna l'agre fotograma de realitat d'immigrant forçat, com centenars de milers de sud-europeus, que estem nodrint les ciutats d'Alemanya o del Regne Unit.

La vida és feta a base d'experiències i les nostres (les de la generació 1975-1995, la generació perduda) quedaran marcades per un buit constant a les nostres existències, que ens porta a la deriva per feines inestables que ens aboquen a un futur sense respostes en cap dels nostres àmbits.

L'angoixa de la generació perduda ha tardat molt temps a aflorar. I encara no queda clar si hi és o no. Aquesta és la sensació que existeix, fins i tot, perduts en saber si estem perduts o no. No se sap molt bé perquè, la majoria anem tirant, posant pedaços en qualsevol dels àmbits que tenim, però hi ha fets que confirmen, absolutament, que estem patint un procés d'empobriment i, potser allò, que encara és pitjor, no hi ha expectatives de futur perquè canviï res, al contrari, sembla que tot seguirà a pitjor.

De moment, un any després del gran interrogant d'arribar a un nou país, després de mil aventures i desaventures,  seguim el camí del "servint cafès a Londres", esclaus de la "mobilitat exterior", de polítics que es vanten que la gent hagi d'emigrar a altres països. Esclaus perquè els interrogants es multipliquen, però dempeus, per canviar la història.

Comentari de Sílvia Martí, gràcies Sílvia.
Hi penso tant, en vosaltres, els meus amics expatriats... Que ahir a la nit, quan vaig llegir el teu post, em va venir un sentiment estrany, que fa temps que creix per dins, però que cada cop se'm fa més present a l'ànim i a l'actitud. Es diu INDIGNACIÓ. Indignació envers aquells qui essent professors de la Facultat de Comunicació de la UAB ens van pintar un futur prometedor i ens van anomenar "crème de la crème". Indignació pel potencial intel·lectual que emigra a fora, tants amics, tanta gent jove, tantes oportunitats perdudes d'incorporar gent innovadora, amb idees noves i un tarannà fresc. Indignació envers aquells qui, instal·lats en les empreses i institucions, resen a la providència per haver nascut abans del 75-80, i tenir un lloc de treball: en compte, no estic indignada amb tots, sinó amb els que són ineptes, no treballen com haurien i no tenen els coneixements que haurien, i tot i així, cobren el doble, el triple, o 10 vegades més que aquell bon professional autònom que amb prou feines es guanya les garrofes. Indignació per tots els fills que hauríem de voler tenir i potser ni tindrem, perquè som conscients de la difícil situació que ens envolta, i no ens atrevim a pensar que "tindrem bona sort i mai els faltarà de res". Indignació per una crisi que no s'acaba ni s'acabarà properament, perquè les borses poden pujar i les empreses grans guanyar molt, però això no repercuteix directament als ciutadans. Indignació per cada any que passem amb el cor econgit, la respiració continguda, i sobretot, els somnis guardats en un sarró, ben fermat, al qual no ens atrevim ni a mirar de tant en tant. La meva il·lusió seria constituir una empresa, trobar un bon nínxol de mercat, i poder contractar tots els meus amics i coneguts. Que poguessin tornar, tenir un bon sou, refer el camí dels somnis i els desitjos. Potser algun dia ho aconseguirem, Dani, i farem el cafè altre cop en alguna ciutat (Ripoll-Olot-Figueres), tots tres periodistes gironins. Referem el món, perquè això sí, la indignació dóna més força per aixecar-te dempeus i canviar la història.

El repte

De reptes per proposar-nos en podem trobar molts i de molt il·lusionants en aquesta petita vida. Però allò que està més clar, és que hom en posa, encara que siguin minúsculs en el dia a dia. La motivació per arribar a una fita, ens esperona a ser més constant, més valents, més socials, més enginyosos...
Ara bé, el repte en si existeix encara que la fita no s'aconsegueixi. Ara, d'aquí a nou dies farà un any que vaig agafar un avió per marxar de Catalunya cap a un altre país, primer va ser Anglaterra, ara Escòcia. El repte era ni més ni menys que buscar una feina i aprendre un idioma.
No sé si aconseguiré ni la feina que buscava ni dominaré l'idioma com volia, però cal tenir en compte que el mateix dia en què agava l'avió ja havia escrit la majoria de les lletres del REPTE. Tan sols quedava maquejar-les, enquadrar-les, dissenyar-les adequadament. I aquí estem, en l'àrdua tasca de ressegui cada mil·límetre de lletra amb una tinta ben especial.

Periodisme indecent

Augureu alguna notícia explosiva?
Algun titular trencador?
Es necessiten paraules objecte,
fotografies sense raó,
comentaris indignes
de periodistes sense senderi
cobrant sous d'explotació.

Farem d'altaveus de governs,
espoliarem el sentit comú,
perquè còmplices del poder
ens enriquirem, segur.

Deixeu de preguntar-vos les 5 W
i pregunteu què vol el cap (de redacció)
traieu-vos les fums i els somnis
de l'objectivitat del món.

Som fàbriques de paraules
que edulcoren al gust que volem,
periodisme de simulacre,
periodisme indecent.

Viatge al fons de la nit

La sensació de buit

és immensa i plena d’amor

de color vermell.

El sol m’és a la riba,

jo ja ho sabia

que a la ciutat s’ofega el cor,

mes ara dansa a la llança de la vida

i enumero les raons de mirar-te,

cada dia més sotmès,

de forma immesurable,

pels ulls que em desterren pres.

La nit apareix amb el llum de la façana

mentre encara somio despert,

xiulets de lluna

somriure obert,

de sons sense solfa.

He après

a palpar-te la pell bruna,

a sentir-te la veu acariciar-te un bes.

L’ombra que em persegueix

pregunta a cada volta

quan sabrem les estrelles

quan els cabells i la rosa que fareix?

(escolto el silenci, canto per a ell)

Flors per dissimular

La bellesa de les flors és indiscutible. N'hi ha de més belles, de més poètiques, de relacionades amb celebracions, però, en tot cas, les flors són una font inesgotable de sensacions a les nostres vides. Des que naixem (que ens les duen a l'hospital) fins que morim (que ens les duen al cementiri). I per què ho fem això? Segurament, perquè les flors són una bona metàfora de vida i d'eclosió sentimental.

Però les flors també són segrestades com a mitjà per tapar o per encobrir defectes. Quan escolto que hi ha ajuntaments que es dediquen a fer campanyes per posar flors arreu del municipi o per esperonar perquè la gent en posi més als balcons em temo el pitjor. Temo que darrere de la bellesa de les flors s'hi tapin les vergonyes. Que darrere de cada gerani hi hagi centenars d'aturats, que darrere de cada clavell centres cívics despenjats. I que vulguin distreure'ns perquè mirem fixament els pètals i no fiquem el nas en allò que ens està enlletgint de veritat el poble.

Una segona lectura

Diuen que és l'Atenes del nord d'Europa. No ho puc comparar perquè encara no he visitat mai la capital grega, però en tot cas, no hi falta pas història en cada racó del barri vell. El conegut castell és un bastió inexpugnable, no només pel preu de l'entrada, sinó perquè a partir de la seva ubicació, la ciutat s'estira cap a totes les direccions possibles. Des d'uns penya-segats propers a l'urbs, en ruta cap a la muntanya Arthur's Seat, es pot gaudir d'una vista excepcional.
Les teulades de pissarra es combinen amb les d'argila, totes punxegudes, inclinades i amb xemeneies indiscriminades i quantioses que les travessen. Les façanes són fredes i hostils, amb un llarg parany de llums que s'encenen darrere finestres de marcs emblanquinats. Als parcs, els pocs arbres que s'hi entreveuen no tenen cap fulla que els identifiqui i, tan sols, gavines i corbs que volen a l'horitzó, certifiquen vida. I encara més lluny, la serralada de Pentland Hills encara ufaneja nevada. 
Tot això s'ho mira un noi desconegut. S'ha assegut de cop, sense que li importés l'alçada del cingle, mentre ha deixat una bossa que duia a la mà de cop al terra. S'ha descordat el jersei amb caputxa, malgrat el vent fred que l'envesteix. A la butxaca hi duu un paper que s'ha trobat quan ha entrat a la cuina del pis que comparteix amb la seva dona. De l'angoixa, ha sortit corrent de casa, amb la necessitat d'equilibrar les paraules, de donar una segona oportunitat als ulls, perquè allà, amb Edinburgh com a testimoni, llegeixin una altra realitat.

Hi ha dones que ens falten

Fàbrica La Cotolla (Ripoll). Foto: Col·lecció d'Agustí Dalmau i Font

Hi ha dones que ens falten. Que estimàvem i que ens falten. Desaparegudes per llei de vida, com les nostres àvies o besàvies. És el vostre cas?

Aquesta reflexió prèvia arriba arran de la vulnerable commemoració d'avui. Considero, que cada dia ha de suposar l'emancipació i la lluita de la dona, no només el dia 8 de març, però en dies com avui, val la pena recordar que hi ha dones que trobem a faltar.

Les nostres àvies i besàvies, explotades en colònies tèxtils del riu Ter, per exemple. Les nostres àvies i besàvies miserables en les tasques domèstiques, per exemple. Vivim en una societat tan volàtil, que el record es concentra en allò més proper i positiu, però si furguem una mica en les històries personals de la nostra família i desenterrem quines eren les trajectòries personals d'aquestes dones, veurem com treiem la pols a unes vides feixugues d'heroïcitat quotidiana.

Com moltes de les àvies del Ripollès, la meva, treballava des de ben petita a una de les nombroses fàbriques tèxtils que hi havia en aquella època. No ens podem fer una idea de les condicions tan dures que patien, no només a la fàbrica sinó a casa. Malauradament, mai vaig arribar a tenir temps d'indagar més en la vida entre els telers. Ara, dues generacions després, en plena esplendor de la postmodernitat, de la vida efímera, no hi ha ponts de connexió entre allò i això, com si hi hagués hagut un salt en el temps, com si no hagués succeït res. I com noies i dones i nois i homes a la deriva, sense referents, sense orígens, sense identitat, ja podem seguir celebrant el 8 de març.  

"Revolta i volta" (Dani Vilaseca, 2013)

Imatge: Alèxia Planas

Hi ha moltes maneres de canviar allò que no ens agrada. O, almenys, intentar-ho. A mi, particularment, m'agrada pensar que podem viure en una societat més justa que la que vivim actualment. Per aquest motiu, sóc de l'opinió que cal esbotzar el sistema capitalista. O perquè ens entenguem tots plegats: establir unes noves normes de ciutadania i de vida, que no estiguin regides per les doctrines del diner, que avui en dia, passa per grans multinacionals, les seves fortunes i els aparells dels partits polítics que estan a la seva disposició.
Una de les maneres que a mi, humilment, se m'han acudit per contribuir a aquest canvi, és a través de les paraules. Així, publico un recull de poesies sota el títol de "Revolta i volta" en format bloc. Com anuncio just a la portada del bloc: La poesia no canvia el sistema que ens està fent més miserables. Però posa paraules a la disposició de la bona gent i carrega de lletres els punys que lluiten en la revolta. Si us agraden els poemes, llegiu-los i difoneu-los, perquè cal donar la volta al món en què malvivim.
Us demano que quan tingueu temps lliure i vulgueu llegir una mica de poesia protesta, hi feu un cop d'ull i si us agrada que ho compartiu, ho reciteu, ho difoneu... perquè és tota vostra, també.   

Ens han venut de nou: ara, el fracking.

Font: frack-off.org.uk

El Govern de Catalunya, encapçalat pel partit Convergència i Unió, ha decidit, una vegada més, vendre el territori a qualsevol preu, de manera literal. Ho va intentar fins a l'últim minut amb els terrenys del Delta del Llobregat per instal·lar-hi Eurovegas. Fa més anys, la gent d'aquest país tenim molt colpida a la memòria la sentència a desaparèixer que suposava el Pla Hidrològic espanyol per les Terres de l'Ebre. Durant aquests períodes també n'hi ha hagut d'altres, de temptatives, com ara la construcció de la línia de molt alta tensió, la MAT.

Mireu-vos-ho per on vulgueu, això és vendre el territori, i amb això, vendre la gent que hi viu, no només per les que hi són ara, sinó per moltes generacions. Llavors, es pot discutir la viabilitat, els beneficis econòmics, les conseqüències, l'atac contra el medi ambient. En aquests àmbits, puc entendre, que no compartir, que hi hagi gent que defensi unes postures més agressives contra el territori, per suposadament augmentar la riquesa o pel bé del suposat progrés.

Tornem a les últimes decisions del Govern. Han autoritzat una empresa de capital anglès Teredo Oil Limited Segunda Sucursal SL., ha fer prospeccions incials per comprovar si hi ha bosses de gas o petroli a comarques com el Ripollès, la Garrotxa i Osona. Aquí teniu la resolució del dia 31 de desembre de 2012, publicada al DOGC, on s'especifica l'aprovació del projecte anomenat "Ripoll". L'empresa, per tant, podrà fer les prospeccions per saber si al subsòl de les nostres contrades hi ha materials pels quals puguin treure profit, evidentment amb un rendiment privat, en benefici per als accionistes d'aquesta empresa.

No és una qüestió menor pensar què es fa amb els recursos naturals, amb allò que en principi no és de ningú, sinó del territori on es viu. No és una qüestió menor què passarà si finalment hi troben materials per explotar. No és una qüestió menor pensar què passarà amb els 26.000 habitants de la comarca del Ripollès, que viuran al costat d'explotacions que utilitzaran un mecanisme anomenat fràcking per extreure allò que necessitin. Quants diners valen les nostres muntanyes? Quants diners val la salut de la gent que hi viu? És legitim que el territori no tingui ni veu ni vot en prendre la decisió?

Són preguntes que ens haurem d'anar fent durant aquests propers anys si, malauradament, existeix gas o petroli, sota els nostres peus. Ens pensem sovint, que vivim en una democràcia exemplar, referent del primer món, justa, que firma protocols mediambientals, sense discriminacions, i en casos com aquests, ens adonem de la indefenció davant les especulacions del mercat, ara, en forma d'extraccions de gas o de petroli, quan en tot cas, primer de tot, caldria reclamar que els recursos naturals pertanyen al poble, i que sobiranament, ja decidirà quins usos se li donen. A la Constitució de la República de Bolívia, on porten 500 anys d'espoli natural, econòmic i també de l'entorn i de la salut dels seus habitants, han recollit a la seva carta magna, que ja n'hi havia prou de xantatges, que no es vendran més.

Artículo 359
Los hidrocarburos, cualquiera sea el estado en que se encuentren o la forma en la que se presenten, son de propiedad inalienable e imprescriptible del pueblo boliviano. El Estado, en nombre y representación del pueblo boliviano, ejerce la propiedad de toda la producción de hidrocarburos del país y es el único facultado para su comercialización. La totalidad de los ingresos percibidos por la comercialización de los hidrocarburos será propiedad del Estado.

Cuarta Parte, Título II, Capítulo Tercero: Hidrocarburos, Nueva Constitución Política del Estado

Per desgràcia, als Països Catalans, seguim dirigits per governs que signen decrets sota la influència de mercats que només veuen dòlars, lliures o euros, en comptes de vida i gent.

Si voleu saber en 8 minuts què és el fracking, mireu la primera part d'un reportatge que es diu "Fracking Hell" subtitulat al castellà.  

 

Any nou, destí nou?

Dos mesos i mig després. Molta pluja acumulada als ulls. Entre fred que ha encarcarat els dits. Després d'un viatge de nadal per veure la família i els amics. Després de tot plegat, cal plantejar-se què serà del futur. De moment, sembla que el vaixell no hagi trobat el port adient i que encara faci falta fer més camí, potser rumb a Escòcia o potser rumb a Irlanda. Qui sap, però no pot ser molt més enllà en el temps, perquè la primavera esclatarà genuïna i cal que ens agafi ben instal·lats en un finestral per veure-hi rajar la vida entre els brots verds. Així que aviat caldrà fer maletes de nou i accelerar el pas, amb l'experiència d'allò viscut i la il·lusió d'allò nou que arribarà.

Decidir

A la vida, per sort, hi ha moments en què cal prendre una decisió. La conseqüència més immediata d'aquesta responsabilitat és pensar si aquesta voluntat marcarà la felicitat? O bé al contrari, ¿serà contraproduent? Qui ho sap. Tan sols podem intuir, podem fer suposicions, fins i tot, podem estar-ne molt segurs. Però en el moment que prems una botó, que verbalitzes una idea, que trenques un paper, que agafes una mà... Just en aquell moment, quan has decidit, t'encimbelles dalt d'una muntanya i et deixes caure.

Per expressar aquesta sensació, recupero una vella poesia pròpia.

"T’agradaria passejar

per la ciutat a les fosques

sota un temporal de curiositat?

I tot serà començar...

Despenjar del cel un bitllet sense tornada,

fugir cap a camins que porten

cap a altres camins infinitament.

Cada passa deixarà l’empremta

dels nostres peus roents

i insaciables.

Deixarem enrere somriures juganers

que retrobarem a cada poble de la ruta.

El viatge seran noms propis

i pronoms indefinits,

esdevindrem petjades de somnis

de nits irreverents.

Altius els cossos

cercaran dreceres a injustes decisions

i s’alçaran tremolosos

després enèrgics

per teixir futurs decents."

La voluntat d'un poble (Reflexió sobre els resultats del 25N)

La majoria de la burgesia catalana, amb el grup de comunicació Godó com a bandera, van respirar molt tranquils després de l'escrutini del 25 de novembre i ja han culpat a Mas per la seva tossuderia d'anar pel camí sobiranista. L'alta participació, provinent de barris i ciutats a les quals ells —la burgesia— mai han posat els peus, els han salvat d'una deriva, a la qual s'havien vist immersos a contrapeu —des de l'11 de setembre— i de la qual se n'han salvat, a priori, quan sonava la campana a l'últim minut. L'augment de 10 punts en la participació als comicis ha obert, però, un escenari que a curt termini, efectivament, desactiva l'espiral secessionista, però que en el fons, és molt més perillosa per als interessos de conservadors i espanyols al Principat.

L'aposta pel referèndum d'autodeterminació de CiU, el partit central en la política catalana, malgrat tots els matisos, ha aconseguit gairebé els mateixos vots que als comicis del 2010 (-90.000 vots). La gran diferència és que l'augment de vots en l'eix sobiranista, s'ha produït en el vessant d'esquerres i més netament independentista —ERC i CUP amb +400.000 vots— i, per tant, la política catalana vira cap a aquest nou eix. Una política catalana fins ara en mans del centre-dreta català, capaç de pactar al mateix temps una reforma econòmica neoliberal amb l'enemic número 1 de Catalunya —i dels Països Catalans—, el PP, i per una altra banda, agafar-se al pal de l'estelada.

Aquest gir és bo pel Principat? Pels interessos del país, molt. El panorama després del 25N, encara que des de Madrid el pintin de color negre, és més clar. La desacreditació de CiU i d'Artur Mas per agafar sols el timó (manllevant els símbols nàutics que tan agraden a Artur Mas), obre la porta que el conjunt de la societat catalana, representada per formacions polítiques construeixi, per aquí dos o tres anys, un referèndum d'autodeterminació. I com s'ha de fer? En principi ha de ser senzill, es reuneixen CiU, ERC, ICV i CUP, es posa una data pel referèndum d'autodeterminació i s'investeix Mas com a president de la Generalitat, sota el mandat del dret a decidir. El suport però a la configuració d'un govern a CiU, amb suports puntuals dels partits pro-referèndum a Mas, però, i és de calaix, caldrà pactar-la: més impostos depenent de la renda, prou retallades, canvi de polítiques de la conselleria d'Interior, aturar els desnonaments, etc. Vaja, allò que han demanat les urnes.

La lògica és ben senzilla. La societat civil catalana és molt més madura que el que els seus mandataris es pensaven, i ella sola està fent els passos, que de nou, estan agafant a contrapeu els adormits aparells dels partits i l'anquilosada prosopopeia de la jerarquia política. La societat civil ja fa anys que marca l'agenda política i va unes passes endavant. L'11 de setembre de 2012 va ser un dels fets més evidents, però el 25N, hi ha hagut la segona part. El mandat de la societat civil és clar: no hi haurà majories, ni el context en què vivim pot tapar els altres processos. Sortir de la crisi amb una política alternativa a la que s'ha aplicat fins ara ha d'anar en paral·lel amb el procés de secessió.

Que el carrer ja va més endavant, ho constaten els resultats electorals de les eleccions més participatives que han deixat a tothom amb un pam de nas. I d'aquí a uns mesos veurem com segueixen els processos de la societat civil: l'ANC seguirà enfortida, la PAH seguirà batallant contra desnonaments, Òmnium seguirà defensant el català a l'escola contra sentències... i el panorama polític anirà canviant, adaptant-se, per fi a allò que la societat catalana ja perfila: CDC i UdC hauran de trencar la federació, ERC i ICV hauran de resituar-se (potser juntes) com a pal de paller de la socialdemocràcia i el republicanisme i la CUP haurà d'ampliar el seu electorat oferint una alternativa al sistema. I així, les quatre formacions, arribaran el dia D, el del referèndum, amb els deures fets i la mateixa alçada de la societat civil. I durant aquests mesos en què es prepara la consulta, hauran de batallar contra el negoci de la por d'Espanya i contra els partits que inculquen una divisió a la societat catalana, com ara PP o C's. La Catalunya dividida, que molts ja voldrien, és mentida, i s'acaba de demostrar a les eleccions del 25N, la democràcia no produeix divisions, en tot cas, reforça que tots pertanyem a una mateixa comunitat i que la volem millorar. Això és la democràcia.

York

La vida a Anglaterra segueix pels seus viaranys més o menys interessants. Una de les oportunitats de ser a una illa desconeguda és la possibilitat de fer turisme, i així, el diuemnge passat va ser una jornada dedicada a conèixer una de les ciutats més emblemàtiques de de la zona del centre-nord del país. York és coneguda per la seves reminiscències romanes, per la majestuosa catedral, per ser un punt i a part en les gran urbs comercials, tant és així, que York et retorna a l'Europa continental, a les ciutats-museu que podem trobar en nombrosos països, si creuem l'Atlàntic.
I en efecte, passejar pels carrers estrets del barri vell, o perdre's vorejant el riu Ouse ja t'aporten un idea clara que estem parlant d'un dels punts turístics britànics per excel·lència, i no n'hi ha per menys, amb uns monuments ben conservats, una essència per que perdura, una activitat comercial ajustada amb bona mesura, etc. Qui tingui oportunitat de viatjar per aquestes contrades, que no s'ho perdi, passar un dia per York, val la pena. Això sí, em vaig quedar sense constatar la carnisseria d'on va sortir això que en espanyol s'anomena "jamón de York" ni tampoc cap referència a la seva ciutat germana New York, als EUA.