Ella ja n'estava farta. Realment farta. Cada matí entrava al metropolità de Barcelona amb la pell de gallina. L'andana plena de gent, entre dos i tres quarts de nou del matí, ansiosa per no arribar tard a la feina o a la facultat o al metge, on fós. I ella, en canvi, ni s'ho plantejava. Era obvi que havia d'arribar a les 9 en punt a l'oficina, però, què importava la feina davant de la tragèdia que li esperava.
Quan els vagons entraven pel vell orifici negre i els cartells lluminosos indicaven la seva arribada, tot el pes de la derrota penetrava fortament entre els músculs. Però, no podia fer-hi res. No tenia cotxe ni ganes d'anar a peu o en bus. Era massa llarg el destí. Un suïcidi. Però el metropolità per a ella era un suïcidi que arribava en compta-gotes.
Les portes s'obrien i abans que sonessin els senyals acústics, tancava els ulls, s'omplia de coratge, respirava fort i s'endinsava a l'interior. Es deixava endur per les empemptes i per les presses. Allà on la deixaven, a l'interior del tren, obria els ulls i començava la tortura. S'havia d'agafar a algun lloc per no caure amb el balanceig. Però no podia. Sabia que si ho feia, que si la seva llànguida mà s'escolava pels ferros o pels plàstics dels seients, desenes, centenars i qui sap si milers de microbis, virus, microparticules passejarien ufanoses per la seva pell, la recobririen, l'estimarien, s'enfilarien i algun dia li provocarien una malaltia de greus conseqüències. Però no podia quedar-se quieta sense arrepenjar-se. I ho feia. Pecava.
Quan els vagons entraven pel vell orifici negre i els cartells lluminosos indicaven la seva arribada, tot el pes de la derrota penetrava fortament entre els músculs. Però, no podia fer-hi res. No tenia cotxe ni ganes d'anar a peu o en bus. Era massa llarg el destí. Un suïcidi. Però el metropolità per a ella era un suïcidi que arribava en compta-gotes.
Les portes s'obrien i abans que sonessin els senyals acústics, tancava els ulls, s'omplia de coratge, respirava fort i s'endinsava a l'interior. Es deixava endur per les empemptes i per les presses. Allà on la deixaven, a l'interior del tren, obria els ulls i començava la tortura. S'havia d'agafar a algun lloc per no caure amb el balanceig. Però no podia. Sabia que si ho feia, que si la seva llànguida mà s'escolava pels ferros o pels plàstics dels seients, desenes, centenars i qui sap si milers de microbis, virus, microparticules passejarien ufanoses per la seva pell, la recobririen, l'estimarien, s'enfilarien i algun dia li provocarien una malaltia de greus conseqüències. Però no podia quedar-se quieta sense arrepenjar-se. I ho feia. Pecava.
I els remordiments se la menjaven viva. Psicomatitzava l'angoixa i cada dia es trobava pitjor i pitjor. Fins que un dia, mig emmaltida, febril i sense esma, va tenir prou valor per prendre una decisió que li ha salvat la vida. Les barres de ferro i els seients bruts li quedavan lluny de l'abast de la mà i en un sotrac del metropolità no tingué més remei que agafar-se de la jaqueta d'un noi que la mirava incrèdul davant seu. I de l'agafada de la jaqueta, mesos mes tard, en parlaren com el primer record d'amor.
Ja ho diuen que no és bo dutxar-se tant sovint, després som més vulnerables a tanta infecció! xD
ResponEliminaBona història, Dani!