Passa al contingut principal

El virus de la grip A, a d'amor.

Ella ja n'estava farta. Realment farta. Cada matí entrava al metropolità de Barcelona amb la pell de gallina. L'andana plena de gent, entre dos i tres quarts de nou del matí, ansiosa per no arribar tard a la feina o a la facultat o al metge, on fós. I ella, en canvi, ni s'ho plantejava. Era obvi que havia d'arribar a les 9 en punt a l'oficina, però, què importava la feina davant de la tragèdia que li esperava.
Quan els vagons entraven pel vell orifici negre i els cartells lluminosos indicaven la seva arribada, tot el pes de la derrota penetrava fortament entre els músculs. Però, no podia fer-hi res. No tenia cotxe ni ganes d'anar a peu o en bus. Era massa llarg el destí. Un suïcidi. Però el metropolità per a ella era un suïcidi que arribava en compta-gotes.
Les portes s'obrien i abans que sonessin els senyals acústics, tancava els ulls, s'omplia de coratge, respirava fort i s'endinsava a l'interior. Es deixava endur per les empemptes i per les presses. Allà on la deixaven, a l'interior del tren, obria els ulls i començava la tortura. S'havia d'agafar a algun lloc per no caure amb el balanceig. Però no podia. Sabia que si ho feia, que si la seva llànguida mà s'escolava pels ferros o pels plàstics dels seients, desenes, centenars i qui sap si milers de microbis, virus, microparticules passejarien ufanoses per la seva pell, la recobririen, l'estimarien, s'enfilarien i algun dia li provocarien una malaltia de greus conseqüències. Però no podia quedar-se quieta sense arrepenjar-se. I ho feia. Pecava.
I els remordiments se la menjaven viva. Psicomatitzava l'angoixa i cada dia es trobava pitjor i pitjor. Fins que un dia, mig emmaltida, febril i sense esma, va tenir prou valor per prendre una decisió que li ha salvat la vida. Les barres de ferro i els seients bruts li quedavan lluny de l'abast de la mà i en un sotrac del metropolità no tingué més remei que agafar-se de la jaqueta d'un noi que la mirava incrèdul davant seu. I de l'agafada de la jaqueta, mesos mes tard, en parlaren com el primer record d'amor.

Comentaris

  1. Ja ho diuen que no és bo dutxar-se tant sovint, després som més vulnerables a tanta infecció! xD

    Bona història, Dani!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

clau de sol

cada lletra esdevé clau de sol per convertir-te en una modesta simfonia.

Ripoll, terra de pisos (buits) i supermercats.

Imatge virtual del projecte de La Devesa del Pla de Ripoll. Foto: Agustí Vilà/ Elripolles.info Anem al gra. L'Ajuntament de Ripoll, on hi governa Convergència i Unió, amb el suport del PSC, han donat l'últim vistiplau per fer, de nou, allò que ens va portar a la crisi: agafar un terreny, invertir-hi milions d'euros i obtenir-ne més pisos i més sòl comercial. Sí, allò que ha portat tanta gent a la misèria. Felicitats per la pensada, fa pinta que serà un desastre. Capitalisme per avui, enriquiment d'uns quants, gana per demà, misèria per la gent. Anem a analitzar-ho. Potser realment la gent demana això? Quina necessitat hi ha d'urbanitzar d'aquesta manera la Devesa del Pla? Primer preguntes als polítics. Xavier Cima. Regidor d'Urbanisme de Ripoll i diputat al Parlament de Catalunya. Foto: Adrià Costa Vostès saben quants locals comercials buits hi ha al centre del poble? Vostès saben quants pisos buits hi ha al barri vell? Si la intenció de

Hegemonia i ruptura

Foto: Europapress.es El proper 9N caldrà que des de l’estricta lluita que ja duem fent des de fa desenes anys, se segueixi la reivindicació i se segueixi col·lapsant l’Estat espanyol. Malgrat que no és la consulta promesa, cal ser-hi, sempre que hi hagi un mínim de garanties. Més enllà del 9N hi ha un futur a curt termini que pot fer canviar la història d’aquest país com un mitjó. Malgrat tots els esforços de les estructures que dominen la nostra societat perquè no ho fem (diaris, polítics, empreses, lobbys, etc.). Fer la consulta desobeint els feia por, de fet, el missatge que surti de qualsevol urna, si no és el que volen, els fa por. A Catalunya, es dóna la circumstància que podem trencar la seva hegemonia, per primera vegada, des de la Segona República espanyola. A més de tot això, tenim la crisi estructural del sistema capitalista que plana damunt nostre, com un carronyaire que tot ho engoleix. I de la mateixa manera que ell ens veu a nosaltres, com a presa fàcil, t