Passa al contingut principal

El poble més bell

Després de molts anys caminant, ell va arribar-hi. Ni s'ho creia. Amics i comanys li havien dit que era gairebé impossible, que algú entrés al poble de Mabaca. Estava situat a una altitud funesta, envoltada de grans muntanyes, dominada per un déu que declarava la guerra a tot aquell que s'hi volgués acostar. Però la tossuderia del noi obrí les portes a un romanç gairebé bíblic amb el seu nou lloc per habitar. Tants anys de recerca havien donat el seu fruit.
Per celebrar la troballa, cada dia, recorria tots els carrers (30 per ser més concrets) i totes les places (5). Li agradava fer uns passos lleugers, com si fossin saltirons pels terres fins i les voreres lluents. Tan sols amb una setmana trepitjant Mabaca, s'adonà que havia trobat el lloc ideal per viure la resta de la seva vida, encara incerta, plena d'incògnites. Llogà una casa àmplia, on el sol hi tocava tot el dia. Des d'allí, volia deixar petjada, començar una nova trajectòria vital. 
Però, de cop i volta, li vingué un mal presagi al cap. Com ell, altres valents, havien gosat arriscar-se per arribar al poble més bell de tots. S'entristí en pensar que l'idil·li que vivia era fonedís, ple de forats, que no duria enlloc. Llavors, tingué la temptació de marxar. Agafà els trapaus i cap amunt, camins cap al nord. Passà per grans arbres, alts, negres, lleugers, que es movien amb el xiulet del vent. S'atansà dalt del turó i mirà enrere, al poble que l'hi havia esquinçat els sentiments. Mai l'havia vist des d'aquella perspectiva. Era rodó, verdós a l'entorn, marronós com més cap al centre de la vila, on la plaça central era ben negra. Els colors eren frenètics, punyents... però allò que el colpí més fou la mirada del poble, desitjós d'amor, incrèdul per la seva fugida. Notà l'alè perseverant que irradiava. Com si una veu desconeguda li xiuxieugés que tornés, que l'idil·li arribaria a bon port, encara que els altres valents, es convertissin en espietes, en gelosos confidents. 

Comentaris

  1. ...quin poble no es rendiria davant la dolçor feta perseverància...la poesia feta prosa i el dolç batec de la tendresa.
    És preciós.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

clau de sol

cada lletra esdevé clau de sol per convertir-te en una modesta simfonia.

"Viatge al fons de la nit" Louis-Ferdinand Céline (1932)

  Recordo perfectament el moment en què un professor de la facultat ens va recomenar (o obligar per l'assignatura) llegir "Viatge al fons de la nit" de Louis-Ferdinand Céline. No recordo molt bé els motius, però no el vaig llegir llavors, quan tocava, vés a saber, segur que mentre estàvem al bar vam improvisar alguna solució per aprofitar el treball d'algú altre o ens en vam escapolir d'alguna manera. I em vaig equivocar, no era una recomanació llançada perquè sí. El llibre és una lluita constant amb la vida, amb el destí, amb les tradicions, amb les imposicions de la societat.  Amb aquesta novel·la autobiogràfica Céline escrivia tota una sèrie de turments que va anar arrossegant durant la vida. Pors i excitacions. Obsessions per les dones. La incomoditat de no estar bé enlloc, de ser un apàtrida moral malgrat haver lluitat pel seu país a la Primera Guerra Mundial.  El relat és original, fresc, tot i que la vivacitat del text a vegades alenteix la c

"Un món feliç" d''Aldous Huxley (1932)

Vosaltres penseu que el món va pel mal camí? Que la civilització quedarà esclafada per una degradació que patim? "Un món Feliç" no és ni més ni menys que una radiografia del que la febre per al consum i el capitalisme suposa a la nostra societat. La novel·la utòpica relata l'inici d'un món dominat per les estructures racionals sobre la biotecnologia, la teràpia del son, la reproducció assistida, divisió per castes i l'expansió i legalització d'una droga... i el resultat de tot plegat és la societat perfecte, no hi ha tristeses, ni grans emocions, ni frustracions, cadascú fa la feina que li correspon per la seva casta, no hi ha família, tots els nens i nenes neixen de provetes i s'instrueixen perquè els seus sentiments d'adults siguin uns molt concrets i que la societat espera. La ficció pren com a partida l'any 0, l'any de Ford (sí, del naixement del fordisme, del treball en cadena de muntantge, la màxima expressió del capitalisme), des de l