Passa al contingut principal

1 any "servint cafès a Londres"




A l'Alèxia, còmplice d'aquest aniversari

Commemorar les efemèrides pot comportar, a vegades, sensacions contradictòries. Això és el que em passa quan veig el calendari que tinc palplantat davant dels nassos: fa un any vaig emigrar.

Per una banda, ets sents feliç, perquè has aconseguit avançar en un repte que era i és complicat, però per l'altre també tens un sentiment de ràbia i d'ofegament, perquè estàs lluny de tu (dels teus). I en aquesta coctelera explosiva hi ha tants ingredients, que la mescla pot resulta força de mal païr.

Quan vaig pujar a l'avió, el 19 d'octubre de 2012, em feia creure a mi mateix que era una situació transitòria, poc transcendent, de creixement personal, d'experiència, de riquesa lingüística. Però, quan vas sumant mesos a fora de casa, et sents completament abatut i sobrepassat per aquestes primeres sensacions. Què se n'ha fet d'aquells plantejaments? On és la persona de fa un any?

Si voleu que us digui la veritat, la persona que fa un any ho veia tot de colors ben vius, ara ho veu de colors amb molts matisos. Si bé és cert que marxar fora del teu entorn esperona, també és cert que a cada nit de mals d'esquena o d'insomni, et retorna l'agre fotograma de realitat d'immigrant forçat, com centenars de milers de sud-europeus, que estem nodrint les ciutats d'Alemanya o del Regne Unit.

La vida és feta a base d'experiències i les nostres (les de la generació 1975-1995, la generació perduda) quedaran marcades per un buit constant a les nostres existències, que ens porta a la deriva per feines inestables que ens aboquen a un futur sense respostes en cap dels nostres àmbits.

L'angoixa de la generació perduda ha tardat molt temps a aflorar. I encara no queda clar si hi és o no. Aquesta és la sensació que existeix, fins i tot, perduts en saber si estem perduts o no. No se sap molt bé perquè, la majoria anem tirant, posant pedaços en qualsevol dels àmbits que tenim, però hi ha fets que confirmen, absolutament, que estem patint un procés d'empobriment i, potser allò, que encara és pitjor, no hi ha expectatives de futur perquè canviï res, al contrari, sembla que tot seguirà a pitjor.

De moment, un any després del gran interrogant d'arribar a un nou país, després de mil aventures i desaventures,  seguim el camí del "servint cafès a Londres", esclaus de la "mobilitat exterior", de polítics que es vanten que la gent hagi d'emigrar a altres països. Esclaus perquè els interrogants es multipliquen, però dempeus, per canviar la història.

Comentari de Sílvia Martí, gràcies Sílvia.
Hi penso tant, en vosaltres, els meus amics expatriats... Que ahir a la nit, quan vaig llegir el teu post, em va venir un sentiment estrany, que fa temps que creix per dins, però que cada cop se'm fa més present a l'ànim i a l'actitud. Es diu INDIGNACIÓ. Indignació envers aquells qui essent professors de la Facultat de Comunicació de la UAB ens van pintar un futur prometedor i ens van anomenar "crème de la crème". Indignació pel potencial intel·lectual que emigra a fora, tants amics, tanta gent jove, tantes oportunitats perdudes d'incorporar gent innovadora, amb idees noves i un tarannà fresc. Indignació envers aquells qui, instal·lats en les empreses i institucions, resen a la providència per haver nascut abans del 75-80, i tenir un lloc de treball: en compte, no estic indignada amb tots, sinó amb els que són ineptes, no treballen com haurien i no tenen els coneixements que haurien, i tot i així, cobren el doble, el triple, o 10 vegades més que aquell bon professional autònom que amb prou feines es guanya les garrofes. Indignació per tots els fills que hauríem de voler tenir i potser ni tindrem, perquè som conscients de la difícil situació que ens envolta, i no ens atrevim a pensar que "tindrem bona sort i mai els faltarà de res". Indignació per una crisi que no s'acaba ni s'acabarà properament, perquè les borses poden pujar i les empreses grans guanyar molt, però això no repercuteix directament als ciutadans. Indignació per cada any que passem amb el cor econgit, la respiració continguda, i sobretot, els somnis guardats en un sarró, ben fermat, al qual no ens atrevim ni a mirar de tant en tant. La meva il·lusió seria constituir una empresa, trobar un bon nínxol de mercat, i poder contractar tots els meus amics i coneguts. Que poguessin tornar, tenir un bon sou, refer el camí dels somnis i els desitjos. Potser algun dia ho aconseguirem, Dani, i farem el cafè altre cop en alguna ciutat (Ripoll-Olot-Figueres), tots tres periodistes gironins. Referem el món, perquè això sí, la indignació dóna més força per aixecar-te dempeus i canviar la història.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

clau de sol

cada lletra esdevé clau de sol per convertir-te en una modesta simfonia.

"Viatge al fons de la nit" Louis-Ferdinand Céline (1932)

  Recordo perfectament el moment en què un professor de la facultat ens va recomenar (o obligar per l'assignatura) llegir "Viatge al fons de la nit" de Louis-Ferdinand Céline. No recordo molt bé els motius, però no el vaig llegir llavors, quan tocava, vés a saber, segur que mentre estàvem al bar vam improvisar alguna solució per aprofitar el treball d'algú altre o ens en vam escapolir d'alguna manera. I em vaig equivocar, no era una recomanació llançada perquè sí. El llibre és una lluita constant amb la vida, amb el destí, amb les tradicions, amb les imposicions de la societat.  Amb aquesta novel·la autobiogràfica Céline escrivia tota una sèrie de turments que va anar arrossegant durant la vida. Pors i excitacions. Obsessions per les dones. La incomoditat de no estar bé enlloc, de ser un apàtrida moral malgrat haver lluitat pel seu país a la Primera Guerra Mundial.  El relat és original, fresc, tot i que la vivacitat del text a vegades alenteix la c

"Un món feliç" d''Aldous Huxley (1932)

Vosaltres penseu que el món va pel mal camí? Que la civilització quedarà esclafada per una degradació que patim? "Un món Feliç" no és ni més ni menys que una radiografia del que la febre per al consum i el capitalisme suposa a la nostra societat. La novel·la utòpica relata l'inici d'un món dominat per les estructures racionals sobre la biotecnologia, la teràpia del son, la reproducció assistida, divisió per castes i l'expansió i legalització d'una droga... i el resultat de tot plegat és la societat perfecte, no hi ha tristeses, ni grans emocions, ni frustracions, cadascú fa la feina que li correspon per la seva casta, no hi ha família, tots els nens i nenes neixen de provetes i s'instrueixen perquè els seus sentiments d'adults siguin uns molt concrets i que la societat espera. La ficció pren com a partida l'any 0, l'any de Ford (sí, del naixement del fordisme, del treball en cadena de muntantge, la màxima expressió del capitalisme), des de l