Passa al contingut principal

Tòquio Blues (Norwegien Wood) de Haruki Murakami


No sé ni com començar. Es pot dir que el destí o la sort m'han dut fins a aquest llibre meravellós. Fa una setmana vaig anar a la biblioteca, i darrerament, acostumo a fer una pràctica prou ineteressant. Sense cap llibre pensat prèviament, em passejo pels passadissos de la secció de novel·les, sense cap ordre ni objectiu concret, simplement, anar llegint els títols i com a molt, aixecar-ne algun i observar la portada... llavors "pam" un flaix, una il·luminació, una sotragada intensa em fan dir: "sí, aquest és el llibre que busco". Aquest darrer cop, però, va ser diferent. 
Quan vaig entrar a la biblioteca vaig passar, gairebé sense voler, per la secció de cinema, i vaig veure a novetats una pel·lícula titulada "Tòquio Blues", me la vaig mirar i vaig pensar, "fa bona pinta", però no tenia ganes d'agafar una pel·lícula. (La veritat és que vivint tot sol, mai m'han agafat ganes de veure una pel·lícula, però com que vaig a batzacades, potser algun dia canviaré). La vaig tornar a deixar al prestatge i vaig proseguir a la tàctica habitual de passajar pels passadissos de la secció de novel·la (per cert, si teniu pressa o no esteu calmats, aquesta manera d'escollir llibres, pot afectar els nervis, perquè poden anar passant els minuts, sense que la intuïció tingui cap visió...) i vaig començar amb la recerca, fins que de cop i volta, vaig llegir de passada, "Tòquio Blues", "de... Haru....Haruki Murakami, ah, em sona" —vaig pensar. Em sonava com en sonen tantes coses, fins i tot a vegades no saps si el cervell s'ho està inventant. Quan vaig veure el títol, vaig pensar que aquella era el senyal que el destí m'estava donant per aquella visita a la biblioteca, tocava agafar sí o sí, Tòquio Blues.
Bé doncs, he devorat el llibre. I com a resultat de la lectura, m'he emocionat, m'he excitat, m'he il·lusionat, m'he deprimit, m'han vingut unes ganes terribles d'anar al Japó i un reguitzell de sensacions més que m'han passat pel cap. Feia temps que no tenia unes sensacions com aquestes amb un llibre. Murakami té una capitat extraordinària per descriure des d'un pla subjectiu l'entorn i per desenvolupar la psicologia d'uns personatges plens de matisos, de follies, de somnis, d'absurditats... 
No posaré cap referència de la trama, perquè el llibre és prou interessant perquè cadascú l'interpreti a la seva manera, sense que abans sàpiga de què pot anar. Les temàtiques que es tracten al llibre són molt variades, des de la vida-mort, l'amor, el sexe, l'amistat, la família, poble-ciutat, etc. Crec, ara que hi estic pensant, sobre això de les temàtiques, que la novel·la és capaç d'embolcallar en una mateixa història totes les temàtiques bàsiques que podem tenir al llarg de l'existència humana. 
En fi, encara mig emboirat pels capítols del llibre, posaré el llibre sota el coixí per recordar la bellesa descrita tant de l'amor com del patiment i de l'absència, perquè totes les imatges que tinc desades al cap, s'hi quedin per sempre, perquè malgrat que els records es tornin difosos, no s'oblidi mai 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Un món feliç" d''Aldous Huxley (1932)

Vosaltres penseu que el món va pel mal camí? Que la civilització quedarà esclafada per una degradació que patim? "Un món Feliç" no és ni més ni menys que una radiografia del que la febre per al consum i el capitalisme suposa a la nostra societat. La novel·la utòpica relata l'inici d'un món dominat per les estructures racionals sobre la biotecnologia, la teràpia del son, la reproducció assistida, divisió per castes i l'expansió i legalització d'una droga... i el resultat de tot plegat és la societat perfecte, no hi ha tristeses, ni grans emocions, ni frustracions, cadascú fa la feina que li correspon per la seva casta, no hi ha família, tots els nens i nenes neixen de provetes i s'instrueixen perquè els seus sentiments d'adults siguin uns molt concrets i que la societat espera. La ficció pren com a partida l'any 0, l'any de Ford (sí, del naixement del fordisme, del treball en cadena de muntantge, la màxima expressió del capitalisme), des de l

"Viatge al fons de la nit" Louis-Ferdinand Céline (1932)

  Recordo perfectament el moment en què un professor de la facultat ens va recomenar (o obligar per l'assignatura) llegir "Viatge al fons de la nit" de Louis-Ferdinand Céline. No recordo molt bé els motius, però no el vaig llegir llavors, quan tocava, vés a saber, segur que mentre estàvem al bar vam improvisar alguna solució per aprofitar el treball d'algú altre o ens en vam escapolir d'alguna manera. I em vaig equivocar, no era una recomanació llançada perquè sí. El llibre és una lluita constant amb la vida, amb el destí, amb les tradicions, amb les imposicions de la societat.  Amb aquesta novel·la autobiogràfica Céline escrivia tota una sèrie de turments que va anar arrossegant durant la vida. Pors i excitacions. Obsessions per les dones. La incomoditat de no estar bé enlloc, de ser un apàtrida moral malgrat haver lluitat pel seu país a la Primera Guerra Mundial.  El relat és original, fresc, tot i que la vivacitat del text a vegades alenteix la c

Ripoll, terra de pisos (buits) i supermercats.

Imatge virtual del projecte de La Devesa del Pla de Ripoll. Foto: Agustí Vilà/ Elripolles.info Anem al gra. L'Ajuntament de Ripoll, on hi governa Convergència i Unió, amb el suport del PSC, han donat l'últim vistiplau per fer, de nou, allò que ens va portar a la crisi: agafar un terreny, invertir-hi milions d'euros i obtenir-ne més pisos i més sòl comercial. Sí, allò que ha portat tanta gent a la misèria. Felicitats per la pensada, fa pinta que serà un desastre. Capitalisme per avui, enriquiment d'uns quants, gana per demà, misèria per la gent. Anem a analitzar-ho. Potser realment la gent demana això? Quina necessitat hi ha d'urbanitzar d'aquesta manera la Devesa del Pla? Primer preguntes als polítics. Xavier Cima. Regidor d'Urbanisme de Ripoll i diputat al Parlament de Catalunya. Foto: Adrià Costa Vostès saben quants locals comercials buits hi ha al centre del poble? Vostès saben quants pisos buits hi ha al barri vell? Si la intenció de