diumenge, 29 d’abril de 2012

Tòquio Blues (Norwegien Wood) de Haruki Murakami


No sé ni com començar. Es pot dir que el destí o la sort m'han dut fins a aquest llibre meravellós. Fa una setmana vaig anar a la biblioteca, i darrerament, acostumo a fer una pràctica prou ineteressant. Sense cap llibre pensat prèviament, em passejo pels passadissos de la secció de novel·les, sense cap ordre ni objectiu concret, simplement, anar llegint els títols i com a molt, aixecar-ne algun i observar la portada... llavors "pam" un flaix, una il·luminació, una sotragada intensa em fan dir: "sí, aquest és el llibre que busco". Aquest darrer cop, però, va ser diferent. 
Quan vaig entrar a la biblioteca vaig passar, gairebé sense voler, per la secció de cinema, i vaig veure a novetats una pel·lícula titulada "Tòquio Blues", me la vaig mirar i vaig pensar, "fa bona pinta", però no tenia ganes d'agafar una pel·lícula. (La veritat és que vivint tot sol, mai m'han agafat ganes de veure una pel·lícula, però com que vaig a batzacades, potser algun dia canviaré). La vaig tornar a deixar al prestatge i vaig proseguir a la tàctica habitual de passajar pels passadissos de la secció de novel·la (per cert, si teniu pressa o no esteu calmats, aquesta manera d'escollir llibres, pot afectar els nervis, perquè poden anar passant els minuts, sense que la intuïció tingui cap visió...) i vaig començar amb la recerca, fins que de cop i volta, vaig llegir de passada, "Tòquio Blues", "de... Haru....Haruki Murakami, ah, em sona" —vaig pensar. Em sonava com en sonen tantes coses, fins i tot a vegades no saps si el cervell s'ho està inventant. Quan vaig veure el títol, vaig pensar que aquella era el senyal que el destí m'estava donant per aquella visita a la biblioteca, tocava agafar sí o sí, Tòquio Blues.
Bé doncs, he devorat el llibre. I com a resultat de la lectura, m'he emocionat, m'he excitat, m'he il·lusionat, m'he deprimit, m'han vingut unes ganes terribles d'anar al Japó i un reguitzell de sensacions més que m'han passat pel cap. Feia temps que no tenia unes sensacions com aquestes amb un llibre. Murakami té una capitat extraordinària per descriure des d'un pla subjectiu l'entorn i per desenvolupar la psicologia d'uns personatges plens de matisos, de follies, de somnis, d'absurditats... 
No posaré cap referència de la trama, perquè el llibre és prou interessant perquè cadascú l'interpreti a la seva manera, sense que abans sàpiga de què pot anar. Les temàtiques que es tracten al llibre són molt variades, des de la vida-mort, l'amor, el sexe, l'amistat, la família, poble-ciutat, etc. Crec, ara que hi estic pensant, sobre això de les temàtiques, que la novel·la és capaç d'embolcallar en una mateixa història totes les temàtiques bàsiques que podem tenir al llarg de l'existència humana. 
En fi, encara mig emboirat pels capítols del llibre, posaré el llibre sota el coixí per recordar la bellesa descrita tant de l'amor com del patiment i de l'absència, perquè totes les imatges que tinc desades al cap, s'hi quedin per sempre, perquè malgrat que els records es tornin difosos, no s'oblidi mai 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada