Passa al contingut principal

merda de tabac


M’he deixat el paquet de tabac al cotxe de la feina. I ha començat tot. Les presses per perseguir un estanc a última hora de la tarda en una ciutat benestant, a la qual somiquegen milers de famílies per venir-hi a viure. Corro fins al cotxe. Surto del garatge pestilent entre els xerrics de les rodes i de la porta metàl·lica que s’espatlla contínuament. És fosc. El carrer repassa estranyes combinacions de passos de zebra i senyores que volen creuar de carrer per indrets no aconsellats per la policia. I necessito anar ràpid. El tren surt puntual en direcció a Barcelona. A les 8 i 20 minuts. M’he deixat tres cigarretes dormint al vehicle rotulat per identificar l’empresa per la qual remugo cada matí quan em llevo sense esma. Tres cigarretes de res. 20 calades a un esquerp reguitzell d’herbes adulterades. Per aquest ínfim tresor el destí grinyola. Desemborsaré dos euros amb seixanta cèntims que aniran a parar en bona part a les arques de l’estat que oprimeix, per finançar qui sap quina carretera o el més probable un fusell de repetició que acompanyarà durant dos anys a un soldat professional d’origen equatorià. Aparco el meu Renault atrotinat però entranyable en bateria. Corro. Obro la porta de l’estanc entre l’emoció i el descans per haver-lo trobat obert. Saludo a la mestressa i ja de lluny li canto l’arreveure. Corro. El gest obscè de l’home que empaita les noies amb la mirada em tapa un noi que condueix buscant aparcament i li transmeto mentalment que estic a punt de deixar-li un espai de dos metres quadrats separats simètricament per ratlles blanques. No em sent. Escampo pel pas de zebra l’olor de pressa i m’entretinc a comptar el camí que em duu cap a l’hora incerta. Engego el cotxe i com de costum incito les vísceres amb cadenes de ràdio que propugnen pamflets feixistes catòlicament. Llavors decideixo rendir-me. Encenc una cigarreta i m’empasso les meves culpes en forma de pressa. Merda de tabac. He accelerat el temps. El del jove brandant fusell a l’exèrcit.

Comentaris

  1. Ei Villy kin friki estas fet, esplikant les teves aventures per comprar tabac...jajaja.....molt bo...ja veig que ets un "tabacdependent" en som tans d'aquests,quina merda...doncs apa noi k vagi mb i ens veiem....

    Colomer

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

clau de sol

cada lletra esdevé clau de sol per convertir-te en una modesta simfonia.

"Un món feliç" d''Aldous Huxley (1932)

Vosaltres penseu que el món va pel mal camí? Que la civilització quedarà esclafada per una degradació que patim? "Un món Feliç" no és ni més ni menys que una radiografia del que la febre per al consum i el capitalisme suposa a la nostra societat. La novel·la utòpica relata l'inici d'un món dominat per les estructures racionals sobre la biotecnologia, la teràpia del son, la reproducció assistida, divisió per castes i l'expansió i legalització d'una droga... i el resultat de tot plegat és la societat perfecte, no hi ha tristeses, ni grans emocions, ni frustracions, cadascú fa la feina que li correspon per la seva casta, no hi ha família, tots els nens i nenes neixen de provetes i s'instrueixen perquè els seus sentiments d'adults siguin uns molt concrets i que la societat espera. La ficció pren com a partida l'any 0, l'any de Ford (sí, del naixement del fordisme, del treball en cadena de muntantge, la màxima expressió del capitalisme), des de l

Hegemonia i ruptura

Foto: Europapress.es El proper 9N caldrà que des de l’estricta lluita que ja duem fent des de fa desenes anys, se segueixi la reivindicació i se segueixi col·lapsant l’Estat espanyol. Malgrat que no és la consulta promesa, cal ser-hi, sempre que hi hagi un mínim de garanties. Més enllà del 9N hi ha un futur a curt termini que pot fer canviar la història d’aquest país com un mitjó. Malgrat tots els esforços de les estructures que dominen la nostra societat perquè no ho fem (diaris, polítics, empreses, lobbys, etc.). Fer la consulta desobeint els feia por, de fet, el missatge que surti de qualsevol urna, si no és el que volen, els fa por. A Catalunya, es dóna la circumstància que podem trencar la seva hegemonia, per primera vegada, des de la Segona República espanyola. A més de tot això, tenim la crisi estructural del sistema capitalista que plana damunt nostre, com un carronyaire que tot ho engoleix. I de la mateixa manera que ell ens veu a nosaltres, com a presa fàcil, t