Diuen que és l'Atenes del nord d'Europa. No ho puc comparar perquè encara no he visitat mai la capital grega, però en tot cas, no hi falta pas història en cada racó del barri vell. El conegut castell és un bastió inexpugnable, no només pel preu de l'entrada, sinó perquè a partir de la seva ubicació, la ciutat s'estira cap a totes les direccions possibles. Des d'uns penya-segats propers a l'urbs, en ruta cap a la muntanya Arthur's Seat, es pot gaudir d'una vista excepcional.
Les teulades de pissarra es combinen amb les d'argila, totes punxegudes, inclinades i amb xemeneies indiscriminades i quantioses que les travessen. Les façanes són fredes i hostils, amb un llarg parany de llums que s'encenen darrere finestres de marcs emblanquinats. Als parcs, els pocs arbres que s'hi entreveuen no tenen cap fulla que els identifiqui i, tan sols, gavines i corbs que volen a l'horitzó, certifiquen vida. I encara més lluny, la serralada de Pentland Hills encara ufaneja nevada.
Tot això s'ho mira un noi desconegut. S'ha assegut de cop, sense que li importés l'alçada del cingle, mentre ha deixat una bossa que duia a la mà de cop al terra. S'ha descordat el jersei amb caputxa, malgrat el vent fred que l'envesteix. A la butxaca hi duu un paper que s'ha trobat quan ha entrat a la cuina del pis que comparteix amb la seva dona. De l'angoixa, ha sortit corrent de casa, amb la necessitat d'equilibrar les paraules, de donar una segona oportunitat als ulls, perquè allà, amb Edinburgh com a testimoni, llegeixin una altra realitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada