dimarts, 18 de maig de 2010

DELIRIS METROPOLITANS


Estic agafat entre la porta d’una parada i la porta del teu cabell, ensumo l’olor d’oli fregit de les patates del dinar, i sense voler, et recorro els pits amb la mirada, sense voler. I l’home més gras del vagó jeu al meu costat, com l’ombra de la tarda damunt la terra més aspra d’agost.
Tot està atabalat, sense esma, estic engolit, atrapat. Insisteixo en la gran pressió teva tan llunyana, a l’altra porta. Entusiasmada, és la rialla que esclafes a les orelles de les vint persones que morim asfixiades en aquests dos metres quadrats.
Mai podrem entendre la relació que tenim els que hi som i la noia que oloro davant meu s’esmuny com una serp. Ai! que em tempta i miro despullada la mirada, al sotrac infructuós del metro, que va molt ple. Són les tres de la tarda, m’indica la calor i la gota que li cau a l’avi que està patint per aguantar-se dret. La dona treu un mocador i suplica l’arribada a l’estació o al cel com a succedani millorable de casa seva. El blanc de les parets del comboi segueixen blanques, pàl·lides, gairebé quan les miro profundament, de nou, em perdo pels gallarets sinuosos dels teus pits, incitants amb un vestit de tela fina com de vent ensucrat que es desfà amb la calor insuportable d’aquest metro, “pròxima parada: Universitat”.
La respiració pausada que em cau al clatell és pudent o estic delirant amb la pell esclafada a l’esquerda de la porta. Ara, una mà calenta, em toca la mà freda, gairebé morta; i la frenada del conductor afiliat a CGT em dóna plaer, perquè el teu cos cau com un abisme damunt el meu, segurament, tu ets la vint-i-tresena persona que he tocat més en aquest món, que produeix sensacions grans en espais petits.
Tot és com una bomba fètida comprimida a punt d’explotar, només ens salvem per l’assenyalada rialla dels teus dits i per l’amor gratuït que inculquen la parella del fons. Il·lusió, la davallada de velocitat aparent, i real ja, que pren el camí irrevocable de l’andana on para el metropolità amb destinació Fondo, que fa parades a totes les estacions i que en aquests moments s’impregna a Universitat. Sense saber-ho haurem d’esperar deu segons perquè li donin permís per continuar endavant.
I com la màgia d’una truita de dos ous amb tonyina que es deixaten en aquella hora insípida, s’obren lentes les portes, et desplaces més a l’esquerra, movent les galtes enfarinades de neu. Tothom obre els ulls com taronges, perquè no baixa ningú: ningú!, per disgust unànime dels que hi som, a sobre pugen tres senyors. Els cervells més desperts maleeixen la taxa de natalitat del 1971 i les lleis físiques de cossos en l’espai ens adverteix de la desgràcia d’haver d’ajuntar-nos una mica més, com si la llauna de sardines que tinc apilada al calaix, hi encabíssim un llenguado gratinat.
Només dono gràcies per poder olorar millor els cabells castanys de la noia que ha menjat patates fregides per dinar amb oli verge, se’m fa la boca aigua, perquè encara no m’he assegut a taula; si es despita començaré a llepar-li els cabells per ja obrir la gana és tot tan estret que has augmentat en el rànquing de persones tocades, pujant com l’escuma o com la temptació del ventre.

2 comentaris: