Ja es pot comprar "El Congost del riu Blau" de Dani Vilaseca

Portada del llibre que m'han fet els amics Israel De la Torre i Vivi Colomé

He fet un llibre. Moltes de vosaltres potser ja ho sabeu. La novetat és que ja l'he publicat a través de l'editorial ripollesa Neurosi que treballa a través de les plataformes d'iBooks i d'Amazon. Podeu comprar-lo al mòdic preu de 0,99€ i 1,02€. Aquí us deixo els enllaços:


El Congost del riu Blau a l'iBooks


 El Congost del riu Blau a l'Amazon


El Congost del riu Blau relata com L’Andreu rep una carta que li canviarà la vida, perquè anuncia la mort d’un amic a l’Argentina, just al poble on mesos enrere havien coincidit mentre viatjaven per l’Amèrica del Sud. El protagonista se sent amb l’obligació moral de tornar allà per esbrinar les causes de la mort. Però el viatge es converteix en una mimesi de la vida d’en Tec, l’amic desaparegut. Durant l’estada, coneix a una noia, s’embranca en tensions amb els habitants d’allí, fins al punt que es converteix ell en la víctima i és que, finalment, descobreix que és tot un engany… Un engany però que li fa descobrir el veritable sentit del viatge, l’Andreu vivia immers en un cicle vital des que la seva germana havia marxat de casa i per fi el podrà tancar en tornar a Barcelona.
Nota de l’autor sobre el llibre
Quan vaig començar a escriure la novel·la, un mes de maig ben trist, el del 2010, tenia clar que volia tractar un parell de factors, que esdevindrien claus en el relat. D’una banda la influència dels actes casuals, del destí, perquè així ho crec, que tenen una certa importància en les nostres vides. Potser no hi influeixen de manera absoluta, però com a mínim tenen el seu pes específic i calia que es notessin. Per una altra banda, i vinculat amb aquest punt, volia que els protagonistes de la història tinguessin en comú un cicle vital. Un cercle que havia de tenir un inici i un final ben determinat, sense que ells en tinguessin constància.
Però no només això. El cicle que els protagonistes obren i tanquen, sense ser-ne gaire conscients, els condueix a repetir els fets casuals d’altres persones. Volia que aquestes coincidències fessin reflexionar sobre com les circumstàncies afecten el desenllaç de la nostra trajectòria. Unes circumstàncies fruit de la casualitat o bé d’un ordre establert que es repeteix, com un tornaveu que ofereix les mateixes consignes fins a l’eternitat.
Per tant, les casualitats i el destí, a partir dels cicles vitals, són temàtiques que apareixen de manera constant en el llibre. Tot plegat sota la benedicció de l’aigua, que com a cicle de la naturalesa que és, juga un paper transcendent per identificar la importància del trajecte comú entre els humans i l’essència dels elements. Així doncs, l’aigua es transforma en un vincle, un viatge, entre el mar de Barcelona i el Congost del riu Blau a l’Argentina.
Precisament en el capítol II de la Tercera Part, La Vida, vaig voler que l’aigua retornés a l’Andreu, el protagonista, de nou a Amèrica del Sud. Com un bateig iniciador, com una purificació en el món de l’Argentina. El nou Andreu, gràcies a la immersió, s’oblidaria de bona part del passat a Barcelona per concentrar-se en la nova realitat. I no només en aquest capítol, després també apareix com a element sanador o diví, gairebé.
Quatre dels personatges tenen un paral·lelisme gairebé malaltís, ja que tots ells intenten començar de nou lluny de casa. Talment com si la distància els imposés el benefici de ser renovats per assumir un nou concepte vital. Però no només porten a la motxilla de l’existència aquestes semblances, gairebé tots ells són personatges amb moltes debilitats, com som tots, amb molts dubtes, plens de contradiccions. No són herois ni antiherois. Simplement assumeixen part de les limitacions.
En la part central del relat, l’Andreu i la Julia viuen una història d’amor desequilibrada, amb moments de molta passió, però també amb escenes d’odi i estones de passivitat. Tenen traumes tan forts darrere, que amb les seves històries paral·leles de tristesa familiar, de pèrdues, d’enyorança, de rebel·lia, recondueixen el final.
La relació d’ells dos m’ha permès a banda de definir l’amor, explicar moltes altres qüestions. Per exemple, m’ha permès que entre ells s’establissin diàlegs socràtics, de tal manera, que es descobrien conceptes o idees a través de converses de coneixement, d’un vaivé intel·lectual. Un fet que també comportava l’admiració l’un de l’altre. I tot plegat mentre descobrien la geografia d’un país que els acollia. El Congost del riu Blau no deixa de ser un llibre de viatges, fruit d’una experiència personal.

Per què l’estructura formal de dividir en parts el llibre? Tot plegat neix arran de la concepció de cicles de la novel·la. Com que els personatges viuen absorts dins d’uns cercles, també era lògic que l’estructura del llibre contemplés aquesta fórmula. Des de l’inici del cicle, amb reflexions metafísiques, passant per la mort i el naixement. Sempre com a mort i naixement fictici. Només al final de tot, el naixement de Nicolás Traful és real.
Alhora, vaig concebre la novel·la com un repte estilístic. Necessitava sentir meva la narració a partir d’una manera pròpia en la qual m’hi sentís a gust. Crec que ho vaig aconseguir amb una manera de dir les coses, de fer-ho en primera persona, com un diari personal, sense converses formals, sinó incloses dins de la narració, amb una importància gran de les descripcions. I amb tots aquests ingredients s’ha confeccionat aquesta novel·la, àmplia, rodona, encerclada, vitalista i psicològica. On la trama negra o d’acció, esdevé un parany, una mera excusa d’una gènesi més complexa.